Lharem imperial (Harem-i Hümâyûn) de l'Imperi Otomà era l'harem del sultà otomà, format per les esposes, serventes esclaves i eunucs, familiars femenines i concubines del sultà, que ocupava una part aïllada del palau imperial otomà. Aquesta institució va desenvolupar una funció social important dins de la cort otomana i va exercir una autoritat política considerable en els assumptes otomans, especialment durant el llarg període conegut com el Sultanat de les dones (1533 - 1656). Diversos historiadors afirmen que el sultà va ser pressionat pels membres de l'harem de diferents orígens ètnics o religiosos per influir a la geografia de les guerres de conquesta otomanes. L'autoritat més gran era la Valide Sultan, mare del sultà regnant, en absència d'aquesta la que governava era la Haseki Sultan (la consort principal del sultà). miniatura|389x389px|Una Cariye o concubina imperial, il·lustració de finals del segle XIX El Kizlar Agha (també conegut com el "Cap Eunuc Negre" a causa de l'origen nilòtic de la majoria dels aghas) era el cap dels eunucs responsables de guardar l'harem Imperial i, en absència d'una Valide Sultan o una Haseki Sultan, s'encarregaven de dirigir l'harem.

Etimologia La paraula harem deriva de l'àrab harim o haram que fa referència tant al sagrat com al prohibit. Les estances femenines de les llars turques s'anomenaven haremlik, a part del senyor de la casa, els únics homes que podien accedir eren els parents més propers.

L'harem com a institució social i política A mesura que el sultà es va tornar cada cop més sedentari al palau, els membres de la seva família, prèviament dispersos entre les capitals de província, finalment van ser rellevats de les seves funcions públiques i es van reunir a la capital imperial. Des de finals del segle XVI, excepte el mateix sultà, cap membre de la família reial, home o dona, va abandonar la capital. Tant els nens com les mares eren ocupants permanents del món interior del palau. L'harem era l'últim símbol del poder del sultà. La seva tinença de dones, majoritàriament esclaves, era un signe de riquesa i de poder. La institució es va introduir a la societat turca amb l'adopció de l'Islam, sota la influència del Califat àrab, que els otomans van emular. Per assegurar l'obediència de les dones, moltes d'elles van ser comprades i mantingudes com a esclaves. No obstant això, no tots els membres de l'harem eren esclaus. Les principals esposes, especialment les que es casaven per consolidar aliances personals i dinàstiques, eren dones lliures. Tot i que des del segle XVI aquesta va ser l'excepció, no la regla. La relació entre la esclavitud i la poligàmia a l'harem turc va continuar fins a l'any 1908, com a mínim.

L'harem imperial també va servir com una institució paral·lela a la casa dels servents homes del sultà. Les dones rebien una educació aproximadament proporcionada als patges masculins, i a final de les seves respectives formacions es casarien entre ells, ja que aquests últims es graduaven de l'escola de palau per ocupar alts llocs administratius a les províncies de l'imperi. Com a conseqüència, només una petita fracció de dones de l'harem realment tenia relacions sexuals amb el sultà, pel fet que la majoria estaven destinades a casar-se amb membres de la elit política otomana, o bé a continuar servint a la reina mare o les consorts del sultà. Aquesta família no es limitava al parentiu de sang, sinó que incloïa a tota la casa reial, formada en gran part per esclaus. Dins de l'harem, la mare del sultà i la seva concubina o concubines favorites van poder crear un suport addicional per elles o els seus fills, creant un pont entre el palau i el món exterior.

Apartaments de l'harem L'harem imperial ocupava una de les grans seccions dels apartaments privats del sultà al Palau de Topkapi, que abastava més de 400 habitacions i comptava amb els seus propis jardins tancats, banys i mesquites. L'harem imperial s'havia traslladat al Palau de Topkapi a principis de la dècada de 1530. Després de l'any 1853, l'harem va ocupar un sector igualment luxós en el nou Palau de Dolmabahçe.

Paper de la Valide Sultan La Valide Sultan, en català mare sultana o sultana mare, era el títol ostentat per la "mare legal" del sultà de l'Imperi Otomà. Era la dona més important i la més poderosa de l'imperi, l'encarregada de l'harem del sultà que sovint participava en assumptes polítics. Leslie Peirce, especialista en l'estructura de la dinastia otomana, afirma que entre els regnats de Solimà el Magnífic i Murad III van esdevenir importants canvis institucionals en el sistema dinàstic otomà, el resultat dels quals va ser la consolidació de l'autoritat de la Valide Sultan, la mare del sultà regnant. L'anomenada autora anomena aquest succés com "The Age of Queen Mother" i el col·loca en un període que abasta entre els anys 1566 i 1656, en el qual van existir valide sultanes molt diferents en el govern de l'imperi. Per entendre millor com es va arribar a la institucionalització de l'autoritat de la Sultana Reina i comprendre la influència de les dones poderoses de la família reial, és essencial fer referència a les característiques bàsiques de l'evolució de la política reproductiva de la dinastia otomana. La primera i una de les més destacades Valide va ser la mare de Murad III, Nurbanu Sultan, qui tenir un gran poder i influència, tant sobre el seu fill com a la cort otomana, establint les bases de poder d'una Reina Mare.

Nurbanu Sultan va sobreviure al seu marit Selim II, qui va morir l'any 1574. Des d'aquell any fins a la seva mort, l'any 1583, Nurbanu va tenir molta influència sobre la política domèstica i internacional de l'imperi otomà donat que el seu fill Murat III sentia una gran devoció per la seva mare i depenia del seu consell. Per exemple, és molt coneguda la tendència pro-Venècia de Nurbanu. Ella era símbol de l'adveniment de l'època de la Valide Sultan com a membre més elevat de la dinastia després del mateix sultà. La Valide Sultan va exercir el seu poder polític com aliada del sultà, com la seva mentora i protectora. Peirce ha constatat les dimensions i els límits potencialment conflictius de la natura de la reina mare. Al sistema otomà, el gran visir era, després del sultà, la persona més poderosa de l'imperi. No obstant això, amb l'elevada preponderància de les xarxes de palau, diversos grans visirs van xocar en el procés d'aconseguir la voluntat règia amb les persones més pròximes al sultà, principalment amb la figura de la Valide Sultan i els seus lleials. Per tant, era convenient pels interessos de les Valide Sultan que s'escollís un gran visir del seu bàndol. El nomenament i la destitució d'un gran visir depenia institucionalment de la decisió del sultà, tot i que els factors no institucionals tenien una importància considerable.

Paper de la Haseki Sultan Les Hasekis eren les dones més properes al sultà, atorgat per primera vegada per Solimà el Magnífic a la seva esposa i consort principal Hürrem Sultan, les funcions de la Haseki eren molt semblants a les de la Valide Sultan, és per això que Safiye Sultan li va prohibir al seu fill nomenar una Haseki durant el seu regnat, perquè sabia que ambdós títols eren incompatibles pels problemes que ella havia tingut amb la seva sogra Nurbanu Sultan.

Al llarg de la duració del títol, les seves funcions van anar canviant i debilitant-se fins al punt de desaparèixer. Hürrem Sultan i Nurbanu Sultan van ser les úniques que van exercir aquest títol amb les seves funcions originals, exercir el paper de Valide Sultan sent la consort principal. A l'ascendir al tron Murat III, la seva consort Safiye Sultan va heretar el títol, però no va poder exercir les seves funcions perquè la Valide Sultan estava viva, amb la mort de la seva sogra tampoc va poder exercir el poder d'una Haseki, ja que Nurbanu Sultan va deixar estipulat que la seva jove exercís el mínim poder possible, però de totes maneres Safiye se'n va sortir. El regnat de Mehmet III no va comptar amb una Haseki Sultan. Ahmet I si va tenir una Haseki, Kösem Sultan, qui és coneguda com la sultana més poderosa, però no va exercir cap poder ni influència sent consort, doncs Ahmet I no va voler que governés l'harem, donant-li aquesta responsabilitat a Mustafà Agha, d'aquí endavant aquest títol va passar a ser un sinònim de consort, sense poder ni influència a la cort, fins al regnat d'Ibrahim I qui va atorgar aquest títol a totes les concubines que li havien donat un fill. El títol va ser emprat per última vegada durant el regnat d'Ahmet II amb la seva consort Haseki Rabi'a Sultan. miniatura|El pati de les favorites a l'harem del Palau de Topkapi

Dames a la Cort Per la perpetuació i el servei de la dinastia otomana, les esclaves belles i intel·ligents eren capturades durant la guerra, reclutades dins de l'imperi o adquirides als països veïns per convertir-se en dames de la cort imperial (Cariye).

Odalisca, és una paraula derivada del turc "oda", que significa cambra; així, odalisca significava una jove assistent de cambra, no era un terme sinònim de concubina sinó que assenyalava a les esclaves que actuaven com a serventes personals de les esposes, concubines i els seus fills; no obstant això, l'ús occidental del terme aviat va passar a fer referència específicament a la concubina de l'harem.

Les cariyes, que eren introduïdes a l'harem quan eren petites, eren educades en la disciplina del palau, sent promogudes segons les seves capacitats i convertides en kalfas i ustas.

Les odalisques i cariyes amb les quals el sultà compartia el seu llit podien arribar a esdevenir membres de la dinastia i ascendir al rang de Gözde (favorita), Ikbal (afortunada) o Kadin (dona/esposa). El lloc més alt era el de Valide Sultan, la mare del sultà regnant, esposa o concubina del pare del sultà que ascendia així al lloc suprem de l'harem. Cap dama de la cort podia sortir o entrar a les instal·lacions de l'harem sense el permís explícit de la Valide Sultan. El poder de la Valide Sultan sobre les concubines abastava fins i tot les qüestions de vida o mort, i els eunucs la informaven directament.

Les dames de la cort vivien als passadissos per sota dels apartaments de les consorts, la Valide Sultan i el Sultà, o en cambres separades. Les kadin o esposes, formaven part del grup que seguia en rang a la Valide Sultan. Per sota d'elles es trobaven les ikbal. Les últimes a l'escala de poder de l'harem eren les gözdes.

Durant els segles XVI i XVII, la consort principal del sultà va rebre el títol de Haseki Sultan o Sultana Consort. Aquest títol va superar als altres títols i rangs pels quals es coneixien a les consorts prominents dels sultans vins llavors (Hatun i Kadin). Quan el lloc de la Valide Sultan es trobava lliure per la mort d'aquesta, una Haseki podia assumir el rol de la Valide Sultan, tenint accés d'aquesta forma considerables recursos econòmics, esdevenir en la cap de l'harem imperial, assessorar el sultà en assumptes polítics i, fins i tot, tenir influència a la política exterior i en la política internacional. Aquest cas va succeir durant el període de Hürrem Sultan, que va arribar a tenir més poder que una Valide Sultan en casar-se amb Solimà El Magnífic, i va esdevenir Co-Valide-i Saide fins a la mort de la seva jove Hafsa Sultan.

Durant el segle que va seguir la mort de Solimà i Hürrem, les concubines que no eren les favorites del sultà esdevenien dones oblidades de l'harem. Les úniques concubines que són recordades són aquelles que van sortir a la llum pública per la qüestió de la successió. El seu estatus era inferior al de les concubines favorites. Tampoc eren identificades entre l'elit familiar de l'harem.

Tancades a l'harem, les dames de la cort, esposes i concubines només tenien contacte amb el món exterior a través d'intermediaris com els eunucs i les Kiras (dones de mercaders, generalment jueves, que venien articles de luxe a les dones de l'harem).

Paper dels eunucs