va ser un compositor anglès l'obra del qual va estar fortament influenciada per la música popular anglesa i irlandesa de la qual va ser un col·leccionista assidu. La seva producció inclou peces orquestrals, concerts, obres de cambra i teclat, i una sèrie de cicles corals i de cançons, així com cançons individuals.
Fill d'un clergue, Moeran va estudiar al Royal College of Music amb Charles Villiers Stanford abans del servei a l'exèrcit durant la Primera Guerra Mundial, en què va ser ferit. Després de la guerra va ser deixeble de John Ireland, i ràpidament va establir una reputació com a compositor prometedor amb una sèrie d'obres ben rebudes. De 1925 a 1928 va compartir una casa de camp amb el compositor Peter Warlock; l'estil de vida bohemi i el consum excessiu d'alcohol durant aquest període van interrompre la seva creativitat durant un temps i van sembrar les llavors de l'alcoholisme que marcaria negativament la seva vida posterior. Va reprendre la composició als anys 30 i va recuperar la seva reputació amb una sèrie d'obres importants, incloent-hi una simfonia i un concert per a violí. A partir de 1934, va passar gran part del seu temps a Irlanda, principalment a la ciutat costanera de Kenmare.
El 1945 Moeran es va casar amb la violoncel·lista Peers Coetmore, i per a ella va compondre diverses obres per a violoncel. El matrimoni no estava destinat a durar, i els últims anys de Moeran van ser solitaris. Va morir a Kenmare l'1 de desembre de 1950, després d'haver caigut a l'aigua després de patir una hemorràgia cerebral. Una segona simfonia va quedar inacabada en el moment de la seva mort. El compositor Anthony Payne va declarar que «Moeran va ocupar un lloc modest en la música del seu temps, però la seva tècnica meticulosament polida i preparada és insuperable entre els seus contemporanis britànics. Aquest mestratge és evident en la claredat de les seves textures i processos, així com en la magnífica sonoritat de la seva escriptura orquestral».
Biografia Vida primerenca Moeran va néixer el 31 de desembre de 1894 a la rectoria de Spring Grove, Heston, Middlesex, el segon fill d'un clergue anglo-irlandès, el reverend Joseph William Wright Moeran, vicari de St Mary's, Spring Grove, i Ada Esther Smeed, de soltera. Whall, que venia de Norfolk. Posteriorment, Joseph va servir a diverses parròquies rurals del sud i l'est d'Anglaterra, inclosa Salhouse a Norfolk, abans de la seva jubilació per motius de salut quan Ernest tenia 13 anys. La llar era culta; L'Ada era una pianista i cantant talentosa, i Ernest va començar les lliçons de música des dels cinc o sis anys. La seva educació inicial va ser sota una institutriu a casa seva, després de la qual, el 1904, va assistir a l'escola preparatòria de Suffield Park a Cromer. El 1908 va anar a l'escola Uppingham, on va estudiar música amb Robert Sterndale Bennett, net del compositor William Sterndale Bennett. Es va convertir en un pianista expert, i va aprendre el violí prou per a poder actuar en grups de cambra; també va començar a compondre. El 1913 va ingressar al Royal College of Music (RCM), inicialment com a estudiant de piano, però va passar a la composició amb Charles Villiers Stanford després del primer any. També es va convertir en membre de l'Oxford and Cambridge Musical Club, un organisme important entre els membres del qual incloïa Vaughan Williams, George Butterworth i Adrian Boult; Parry i Elgar eren membres d'honor. Uns quants esbossos de composicions per a piano intentades en aquest període d'abans de la guerra sobreviuen en forma de manuscrit.
Primera Guerra Mundial Moeran tenia 19 anys quan els seus estudis a la RCM es van interrompre l'agost de 1914 per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Es va allistar com a pilot de motocicletes al 6è batalló (ciclista) del Royal Norfolk Regiment, i l'any següent va ser nomenat segon tinent. No va abandonar del tot les seves activitats musicals; a les fulles de Norfolk, va començar a col·leccionar música popular. A principis de 1917 la seva unitat va ser enviada a França, i el 3 de maig, durant la Segona Batalla de Bullecourt, va rebre una ferida al cap. Segons diversos relats, aquesta ferida va requerir una cirurgia d'emergència, inclosa la inserció d'una placa metàl·lica al crani, i diversos comentaristes han atribuït les inestabilitats i el comportament erràtic posteriors de Moeran, així com el desenvolupament de l'alcoholisme, a la cirurgia rudimentària i als efectes secundaris d'aquesta ferida. Tanmateix, altres proves suggereixen que la ferida era menys greu, que no calia cap placa metàl·lica i que es va recuperar ràpidament. De fet, l'agost de 1917, va interpretar una peça de piano molt exigent en un concert de Londres, cosa que indica que es trobava en un estat de forma raonable en aquell moment.
Després d'un període de convalescència, va tornar al servei militar i va assistir a la resta de la guerra a Irlanda, a Boyle, comtat de Roscommon, adjunt a una secció de transport de la Royal Irish Constabulary. Va utilitzar aquest període a Irlanda per relacionar-se amb les seves arrels irlandeses i va passar temps recollint cançons populars. A Londres, just abans del seu acomiadament de l'exèrcit el gener de 1919, Moeran va conèixer el compositor Arnold Bax, que el va descriure en aquella època "com un jove oficial tan encantador i guapo com es podia esperar".
Compositor emergent Després de la desmobilització el gener de 1919, Moeran va tornar a Anglaterra. Alguns relats informen que va ser breument emprat com a mestre de música a la seva antiga escola, Uppingham, però no hi ha proves de l'escola d'això. Sembla que va tornar a Irlanda durant un temps abans de reprendre els seus estudis a l'RCM, amb John Ireland. La seva associació amb el RCM no va durar gaire, però va continuar rebent classes de composició de John Ireland a títol privat. El biògraf de Moeran, Geoffrey Self, assenyala que, a partir d'aquest moment, "les principals influències presents a la seva música ja estaven establertes: el seu professor, el seu llegat irlandès i d'East Anglia, i el seu amor per l'Anglaterra rural".
Un subsidi de la seva mare va alleujar Moeran de la necessitat de guanyar-se la vida, i amb aquesta independència econòmica va poder dedicar el seu temps a l'estudi i la composició. L'Oxford & Cambridge Musical Club li va donar els mitjans pels quals es podien interpretar les seves obres. En cinc anys productius després del final de la guerra, va establir la seva reputació com a compositor amb un flux constant d'obres en diversos gèneres. Segons el crític Herbert Foss, aquestes primeres peces mostren una fluïdesa que sovint va estar absent en anys posteriors. Inclouen nombroses cançons, una sèrie d'obres per a piano i cambra i, en un llenç més gran, els seus primers intents d'escriptura orquestral, la simfònica In The Mountain Country i dues Rapsòdies. Aquestes primeres peces orquestrals indiquen les influències de Delius i Vaughan Williams, però també demostren l'aparició d'una veu diferent i individual.
Durant aquest període, Moeran va recollir moltes cançons populars dels pubs rurals de Norfolk. La seva contribució a aquesta àrea de treball va ser reconeguda l'any 1923, quan va ser elegit membre del comitè de la Societat de Cançons Populars. A mesura que la seva reputació creixia, va formar importants amistats amb figures destacades de l'escena musical, entre les quals es trobava Hamilton Harty, que va dirigir una interpretació de la Segona Rapsòdia orquestral de Moeran i després va encarregar una simfonia al jove compositor. Moeran va lluitar amb aquest repte, però en aquesta etapa de la seva carrera no va poder fer-ho amb la seva pròpia satisfacció, i el projecte es va deixar de banda de moment. Una altra amistat important formada per aquesta època va ser amb l'escriptor, crític i compositor Philip Heseltine (més conegut pel seu pseudònim Peter Warlock), exacte contemporani de Moeran i com ell un prolífic compositor. Heseltine era un gran admirador de Moeran; en una ressenya de 1924 dels primers treballs d'aquest últim, va escriure: "No hi ha cap compositor britànic de qui puguem esperar amb més confiança obres de qualitat sòlida i duradora en els pròxims deu anys que de Jack Moeran; certament, no hi ha ningú de la seva edat que hagi aconseguit tant fins ara".
Heseltine i Eynsford L'amistat entre Moeran i Heseltine es va aprofundir i el 1925 van llogar una casa de camp a Eynsford a Kent, juntament amb l'artista Hal Collins. La casa de camp va atreure molts visitants del món musical i artístic, i aviat es va convertir en un centre de festes salvatges i altres extravagàncies, que implicaven un consum intens de begudes. El consum excessiu d'alcohol semblava tenir poc efecte en Heseltine, que continuava treballant de manera productiva, però el contrari passava amb Moeran, la creativitat del qual aviat va començar a patir. Li costava fer front a les distraccions que li proporcionava la cabana; la seva producció compositiva es va reduir i finalment va cessar del tot, i va abandonar l'escena musical de Londres, ja no va assistir a l'Oxford i Cambridge Musical Club. A més, estava caient en l'alcoholisme, i també estava sota l'encís de la personalitat més forta de Heseltine. Més tard, Moeran va admetre una pèrdua de fe en les seves habilitats, trobant que com més es retardava, més difícil era reprendre la feina.
Les poques obres realitzades durant els anys d'Eynsford (1925–1928) inclouen la seva col·laboració única amb Heseltine, una cançó per beure anomenada "Maltworms", escrita per a una representació en un festival de teatre al poble proper de Shoreham. Heseltine va escriure una melodia per a les dues primeres línies, Moeran va continuar amb les següents, i així successivament. Es van anotar parts per a la banda de música del poble, però en el cas que la cançó va ser retirada del festival i s'han perdut les parts de la banda, però una versió acompanyada de piano va sobreviure i es va interpretar al pub del poble.
Moeran va abandonar la casa el 1928, però els efectes del seu alcoholisme es van mantenir. L'agost de 1929 va ser multat amb 10 lliures pels magistrats de Watford per estar begut conduint un vehicle de motor; aquell mateix any va anar amb Heseltine i altres a França, aparentment per conèixer Delius. El viatge va degenerar en una borratxera, durant la qual Moeran es va desmaiar al carrer. Quan Heseltine va morir el desembre de 1930, probablement per la seva pròpia mà, Moeran va quedar devastat. Va escriure a la mare de Heseltine: "La seva pèrdua significarà per a mi una bretxa terrible quan torni a la vida normal i trobi que ja no hi és".
Restabliment Després de deixar Eynsford, Moeran va tornar a casa dels seus pares i va començar a reprendre la seva carrera com a compositor. No havia estat completament oblidat per l'establishment musical; el gener de 1930, el crític Hubert Foss va escriure una reavaluació de les primeres obres de Moeran, referint-se al "llarg silenci" del compositor, però mostrava esperança per al futur: "Es desitja que, a partir d'aquest corpus de primeres obres, es desenvolupi una ment simfònica que, amb intensitat de forma i d'expressió, ens ofereixi música autèntica a gran escala."