El és un monument literari que constitueix un dels cims del pensament japonés (i també universal). Aquesta és l'obra principal i inacabada del mestre Dôgen (1200 - 1253), el fundador del Soto zen al Japó; la va escriure des del 1231 fins a la seua mort. El Shôbôgenzô és un recull de textos que sorprenen per l'originalitat i caràcter poètic, i també són desconcertants. Molts en són comentaris i desenvolupaments de Dogen sobre koan xinesos de tradició budista. Aquesta obra, rica i polisèmica, el significat de la qual no es pot circumscriure a la tradició hermenèutica occidental, demana la implicació del lector molt més enllà d'un enfocament acadèmic.
Presentació Títol Shôbôgenzô (正法眼蔵, en japonés; en xinés piyin: Zhèngfă-yǎncáng) és el títol genèric que el mateix Dôgen donà al seu recull, i que es pot traduir com El tresor de l'ull del veritable Dharma (Gudō Wafu Nishijima, Kazuaki Tanahashi) El tresor de l'ull de la llei autèntica (Bernard Faure) o fins i tot per La llei vertadera, Tresor de l'ull (Yoko Orimo, que en fa una anàlisi semàntica del títol).
Aquest títol fa referència a un episodi segurament no autèntic de la vida de Buda, a la muntanya dels Voltors, quan el Venerable està transmetent la Llei a Mahâkâshyapa, començant el seu discurs amb aquestes paraules: "Tinc el tresor de l'ull de la llei autèntica...". Dogen es refereix sovint a aquest episodi, i l'elecció d'aquest títol marca el desig d'un retorn a les fonts del budisme, més enllà del sectarisme de les escoles.. En aquestes condicions, aquest títol Shôbôgenzô podria considerar-se com el resum de la paraula completa del Buda. Dôgen es col·loca així com l'hereu directe de Buda i Mahâkâshyapa al Japó. Charles Vacher suggereix llavors traduir Shôbôgenzô com Tresor de la visió justa, com a resum de les paraules de la transmissió per part del Buda a la muntanya dels voltors.
Natura i història de l'obra esquerra|miniatura|Mestre Dogen El Shôbôgenzô és un recull de 92 (o 95 segons la compilació) de textos del mestre zen japonés Dôgen Zenji, confegit entre el 1231 i el 1253 (any de la mort de Dôgen). És una obra original i difícil, una col·lecció acolorida i poètica d'escrits en estil barroc, dedicats a l'exegesi, interpretació i traducció d'antics sutres i al corpus existent del zen xinés.
Dogen es considera l'hereu d'una tradició budista segons la qual la natura és el Despertar, i per a la qual l'absolut s'actualitza amb la pràctica. Els temes principals en són, doncs, la natura i el Despertar. En això s'oposa a altres tradicions, naturalistes o sincrètiques, de les quals procedeixen alguns dels seus alumnes, i és a ells primer a qui s'adreça, en aquests textos filosòfics i religiosos, elaborant arguments a voltes polèmics..
El Shôbôgenzô és una obra alhora retòrica, dialògica i performativa:.
Una obra retòrica, perquè vol persuadir i seduir els lectors recolzant-se en els koans tradicionals que Dôgen comenta i amplia sota infinites variacions que també són exercicis estilístics. Una obra dialògica perquè s'adreça en primer lloc als seus alumnes, i pressuposa un interlocutor silenciós, a qui Dôgen, però, a vegades dona la paraula. Una obra performativa segons Dogen: "el discurs no és tant valuós per la seua capacitat de representar la realitat com pel seu poder per produir-la". La naturalesa a voltes violenta de la polèmica també fa referència al caràcter agonístic de la tradició zen: "una paraula viva, un pensament en acció, una paraula que és acció".
“Un discurs directe que crida i desafia, sacseja els hàbits de pensament, l'evidència fàcil del sentit comú, el discurs en fragments que commocionen i obliguen a qüestionar. Les respostes es fixarien en un sistema”: la lectura del Shôbôgenzô, per tant, no permet adquirir coneixements formals sobre el budisme. Dôgen proposa un retorn a les fonts del budisme i rebutja qualsevol noció de l'escola zen. “El seu pensament, per expressar-se, desafia el principi mateix de coherència sistemàtica, lineal, dialèctica o circular, tal com s'ha desenvolupat a Occident”. (Bushhô - nota 93, pàg. 266)
Els primers comentaris en foren dels seus deixebles directes, però no fou fins al i després de la Segona Guerra Mundial que n'hi hagué altres comentaris importants al Japó. A Occident, només a la dècada dels 1970 els investigadors s'hi interessaren, primer als estats anglosaxons.
Segons el mestre Nishijima, un dels problemes de la interpretació de Dogen prové del seu ús d'una estructura que es troba arreu dels continents i segles en ciències de l'educació. Segons Philippe Cornu, "Gudo Wafu Nishijima assenyala que, per desxifrar el Shôbôgenzô, cal tenir en compte que el pensament budista que expressa se situa més enllà de les oposicions entre subjectivisme/idealisme i objectivisme/materialisme i no sols transcendeix aquestes dues maneres de representació de l'esperit humà, sinó que les sobrepassa en una filosofia de l'acció pròpia de la vida".
Dogen es dedica a pensaments altament especulatius sobre temes que recorden inevitablement els de la filosofia occidental i "fa la impressió que, de totes les figures religioses japoneses, només Dogen té la capacitat de ressonar immediatament amb la fibra filosòfica dels investigadors japonesos i occidentals, amb diferents graus d'èxit". Una comparació massa superficial a voltes ha pogut acostar Dogen a certes tradicions filosòfiques i religioses occidentals (Agustí d'Hipona, Boehme, Eckhart, Berkeley, Schelling, Kierkegaard, Nietzsche, Whitehead, Sartre, Merleau-Ponty, Heidegger...).
Educació En el moment de la redacció del Shobogenzo, molts creien que el budisme havia entrat en decadència, per la pèrdua successiva dels seus tres pilars: primer despertar, després pràctica, finalment ensenyar. Però per a Dogen, aquests tres pilars són "sempre allà". Insisteix en la importància de combinar l'estudi dels textos, com fa Tiantai, amb un ensenyament més refinat, d'acord amb l'esperit zen, amb la pràctica que implica meditació i ritus ioguis..
Per a Dogen, que s'uneix així al Chan clàssic, la veritat no té essència, només existeix pels seus efectes, sobretot mitjançant la parla, és el "koan en acció" (Genjo koan). Predica un retorn a l'ensenyament original de Buda, a la manera de Nagarjuna..
Veure correctament és deixar de veure falsament, sense dualitat, i l'ull ja no és visió sinó llum. El secret n'és que no n'hi ha pas (...) La visió correcta no pensa".. Nagarjuna, a qui Dogen cita sovint, presenta el principi de dues veritats, una de mundana (convencional, basada en fets) i l'altra de definitiva (en què tot és indiferenciat, "beneït apaivagament"). Segons Dogen, aquestes dues veritats són dues cares de la mateixa veritat, i aquest caràcter diàdic és el fonament teòric que cal tenir en compte per a entendre el Shobogenzo, contingut i forma combinats, en el seu estil i la seua vibració rítmica..
Explicar, o fins i tot definir, el significat de les paraules metafòriques del text seria anar en contra del pensament de Dogen. La realitat del que està escrit depén de l'acte d'escriure: un enllaç dinàmic uneix l'escriptura, l'acte d'escriure i les seues implicacions soteriològiques i ontològiques..
Per a un lector occidental que vol superar les contradiccions del text, s'ha proposat una aproximació des de les ciències de l'educació: hi hauria quatre maneres principals d'entendre en els éssers humans, que són subjectiva/idealista, objectiva/materialista, cinèsica/en acció i poètica. L'estudi del Genjô Kôan del mestre Nishijima mostra l'aplicació d'aquesta anàlisi al Genjô Kôan.
Aspectes literaris El Shôbôgenzô és una recopilació de textos contraposats, en què Dôgen retorça el significat de paraules i textos de diferents tradicions budistes que comenta. Dogen utilitza un antic bilingüisme japonés-xinés les característiques gramaticals del qual (omissions freqüents del subjecte o complement considerades òbvies, temps imprecís, absència de marcador de plural, etc.) permeten al lector formular hipòtesis, produir un text sense significat teòric fix vàlid,. i permeten una relació circumstancial i viva d'acord amb cada moment i evolució: "Un dels missatges principals del Shobogenzo és que no hi ha veritat ni visió fora del subjecte que percep".
El llenguatge zen en general, i l'estilística del Shôbôgenzô en particular, es caracteritzen tant per una extrema concreció en la forma com per una extrema abstracció en el contingut. La subtilesa lingüística del sinojaponés utilitzat per Dogen està constantment unida a la dimensió especulativa del seu discurs.. Per tant, aquest treball requereix que el lector i el traductor hi passen una bona estona per tal de desenvolupar una profunda intimitat fins a convertir-se en una experiència:. tot passa com si aquesta activitat d'escriptura, torçar, invertir, subvertir el significat,. participàs en una pràctica zen, com la meditació asseguda: "És amb el reflex d'aquestes dues llengües i d'aquestes dues civilitzacions, alhora tan properes i tan diferents, que som capaços de veure i escoltar allò que no hem vist ni sentit mai abans. Així que el que ara podem veure i escoltar per primera volta, no existia abans, i només ara comença a existir".
El Shôbôgenzô és una obra de traducció i comentari, per tant d'interpretació, de kôans de l'escola zen xinesa (chan): "interpretar el koan, manipular-lo i jugar-hi, transformar-lo després fins al punt de donar a llum un nou sentit, un significat fonamentalment relacional, plural i no fix, no és altra cosa que rellegir la nostra vida com una paràbola, no seguint un principi abstracte, sinó amb estudis pràctics realitzats en un terreny bíblic i filològic il·limitat". Aquesta obra, per la seua riquesa i ambigüitat,. té, doncs, un excedent de significat que li permet fugir de les limitacions històriques i ha sabut donar lloc a una proliferació discursiva, fins i tot filosòfica, en contextos diferents del seu entorn originari.
Els fascicles Les edicions modernes del Shôbôgenzô contenen noranta-cinc fascicles (edicions Kôzen i Honzan), sovint dividits en tres sèries. Les versions anteriors, però, n'han tingut un nombre diferent de capítols: setanta-cinc (edició Kyūsô), seixanta (edició Sôgo) o vint-i-vuit fascicles (edició Himitsu). El mateix Dogen considerava que només dotze d'aquests fascicles eren complets. Alguns capítols, els va escriure el mateix Dogen, mentre que d'altres probablement són obra dels seus deixebles. L'ordre dels fascicles és el de les versions modernes; ha anat variant segons les edicions i les èpoques.
La traducció del títol que es presenta a continuació és només orientativa, els traductors ofereixen versions molt diferents segons l'aspecte preferit per cadascú.
Els setanta-cinc capítols dels manuscrits antics (kyūsô)
Els dotze capítols dels nous manuscrits (shinsô)
Cinc capítols afegits Bendôwa辨道話, "Observacions sobre la negociació del camí", 1231 ( Orimo - Faure - Deshimaru ). Hokke ten hokke 法華轉法華, "La flor de lotus fa girar la flor de lotus", 1241 ( Orimo ). Bodaisatta shishôbô 菩提薩埵四摂法, "Les quatre captacions del bodhisattva ", 1243 ( Orimo ). Shôji生死, "Naixements i morts" ( Orimo - Vacher ). Yuibutsu yobutsu唯佛與佛, "Només un Buda amb un Buda" ( Orimo - Vaquer ).
Afegint a aquests 92 textos els tres capítols següents, tenim la versió de 95 fascicles:
Jûundôshiki 重雲堂式, "Normes per a la Segona Sala dels Núvols", 1239. Jikuimmon 示庫院文, "Ensenyaments per a l'ofici", 1246. Dôshin 佛道, "L'esperit del camí".
Traduccions