Ars antiqua o ars vetus és el terme que la musicologia utilitza per a referir-se a la música polifònica d'un període no del tot concret, però en tot cas anterior al , que es va desenvolupar de manera especialment brillant a França i que va tenir com a principal manifestació el motet politextual.
Definició La denominació arrenca del compositor francès del Philippe de Vitry, que titulà el seu tractat, publicat l'any 1322, Ars Nova. En aquest tractat, feia una contraposició entre el caràcter innovador del seu estil -que ell considerava una ars nova- en contraposició a l'estil imperant a la segona meitat del i que considerava totalment passat de moda i, per tant, un 'art antic' o ars antiqua. Aquesta denominació, encunyada al amb un cert caràcter depreciatiu, és el que la moderna historiografia musical utilitza per referir-se a la música polifònica europea d'un període que no coincideixAquest desacord es recull, per exemple, a Smith, Fidelis: Jacques de Liege, an Anti-Modernist. Societé Belge de Musicologia, 1963. en totes les fonts: En opinió d'alguns, l'ars antiqua abraça tota la polifonia anterior a lars nova, és a dir, anterior al 1320.Haefer, J. Richard: Early Music Discography: From Plainsong to the Sons of Bach by Trevor Croucher. Speculum, Vol. 59, No. 1 (Jan., 1984), p. 137-138 D'altres, a l'extrem contrari, consideren que només s'ha d'aplicar a la música polifònica de la segona meitat del , és a dir, la que Philippe De Vitry considerava especialment passada de moda i que ve representada per Petrus de Cruce (Pierre de la Croix) i per Franco de Colonia. Tischler, Hans: Propos Meter and Rhythm in the Ars Antiqua. També hi ha els que la fan coincidir amb tot el . Entre aquests, hi hauria Leigh Gerdine,Gerdine, Leigh: Re: A General Theory of Music. Journal of Music Theory, Vol. 2, No. 1 (Apr., 1958), p. 104-106. Jane ChanceChance, Jane: Women Medievalists and the Academy. Pàg. 344. University of Wisconsin. o diferents professors de la Universitat de Salamanca.Juan Carlos Asensio D'altres n'avancen l'inici a finals del .Wolf, Johannes: Early English Musical Theorists: From 1200 to the Death of Henry Purcell. The Musical Quarterly, Vol. 25, No. 4 (Oct., 1939), p. 420-42. Finalment, un altre grup considera que és la música polifònica d'entre els anys 1100 i 1300 aproximadament, o ben bé els dos segles: el XII i el XIII,Jepessen, Knud: The Polyphonic Vocal Style of the Sixteenth Century, Pàg. 6. Dover, 1992. de manera que sí que hi inclouen la música de l'escola de Notre-Dame.
Malgrat el caràcter pejoratiu que adquireix l'expressió en el tractat que li dona naixença, pels mateixos anys, Jacobus de Lieja, un altre teòric i compositor, feia una defensa d'aquest estil que ja no va tenir gaire més requesta en els anys a venir, en el seu tractat titulat Speculum Musicae.
Història L'''ars antiqua és una conseqüència del desenvolupament musical ocorregut entre els segles i , quan apareixen les primeres formes polifòniques: Lorganum, que consistia a afegir a una melodia gregoriana, anomenada cantus firmus, una segona veu a la distància d'un interval de quarta o quinta, anomenada veu organalis. Aquesta tècnica es desenvolupà en el marc de la música religiosa. El discantus, que consistia en dues veus que es mouen per moviment contrari. El cànon, que és una forma polifònica en la qual hi ha una sola melodia, però que es va repetint mitjançant entrades successives de diferents veus o instruments. La diferència amb les altres formes polifòniques és que aquí hi ha una sola melodia, però cantada o tocada en temps diferents. És la primera aparició d'un art polifònic profà i ple de vida.
En aquesta època, es desenvolupa la tècnica coneguda com a nota contra nota o contrapunctus, que amb el temps es va elaborant cada cop més fonamentalment en la part rítmica i s'arriba a cantar moltes notes per cada nota del tenor, nota que moltes vegades tenia el suport d'algun instrument.
Amb l'escola de París, neix un nou sistema polifònic, el conductus, en què la melodia principal no és gregoriana, sinó inventada pel compositor, amb un ritme més o menys processional. Però la gran invenció d'aquesta escola és el motet.
El motet és un cant a dues o tres veus de caràcter contrapuntístic. Té la peculiaritat que cada veu independent té un text diferent i un ritme també diferent, per la qual cosa resulta una música molt vivaç i contrastada.
Compositors i teòrics destacats Entre els nombrosos compositors, a més dels citats Léonin i Pérotin de l'escola de Notre-Dame, cal afegir-hi el gran compositor de motets Petrus de Cruce.
Entre els teòrics, cal destacar Jacobus de Lieja, i també Franco de Colonia i Adam de la Halle.
Tot i que l'estil de lars antiqua va començar a passar de moda durant les primeres dues dècades del , va tenir el darrer defensor en Jacobus de Lieja, que en el seu Speculum Musicae (c. 1320) va llançar un violent atac contra una ars nova "irreverent i corrupta", defensant vigorosament l'estil antic. Els seus comentaris poden considerar-se un model per als crítics de música des de l'edat mitjana fins a l'actualitat. Per a Jacobus, lars antiqua era una música modesta, i l'ars nova era musica lasciva, és a dir, indulgent, capriciosa, indecent, i sensual.
Referències
Bibliografia Richard H. Hoppin: Medieval Music. Nova York, W.W. Norton & Co., 1978. . Harold Gleason; Warren Becker: Music in the Middle Ages and Renaissance (Music Literature Outlines Series I). Bloomington, Indiana. Frangipani Press, 1986. . Franco of Cologne: Ars cantus mensurabilis, (trad. Oliver Strunk). Source Readings in Music History. New York, W.W. Norton & Co., 1950.
Ars antiqua