(La decadència d'Occident) és un assaig en llengua alemanya publicat el 1918 (la primera part) i el 1922 (la segona) pel filòsof i historiador Oswald Spengler. L'autor hi fa una síntesi històrica que reuneix simbolisme, religió, pintura i escultura, política, filosofia, ciències físiques i biològiques, matemàtiques, metafísica, literatura, arquitectura, música, economia i tecnologia. Aquest assaig es presenta com una aplicació als fenòmens culturals del mètode morfològic que Johann W. von Goethe havia desenvolupat per a les ciències naturals i que consisteix a derivar fenòmens d'un "fenomen primitiu únic". El va traduir al francés el filòsof Mohand Tazerout els 1931-1933..

"Esquema d'una morfologia de la història universal" Per emfasitzar la influència del mètode morfològic de Goethe, Spengler donà a Der Untergang des Abendlandes el subtítol d'"Esquema d'una morfologia de la història universal". De fet, aquest treball analitza la història tot diferenciant-ne grans cultures històriques que, com els éssers biològics, naixen, creixen, decauen i moren. En distingeix vuit grans cultures i tres grans actituds pròpies d'Occident: l'actitud apol·línia, l'actitud màgica i l'actitud faustiana. Aquesta síntesi pretén ser lúcida.

Spengler també és un dels darrers autors atrapats pel romanticisme del fracàs de les civilitzacions i la malenconia de la fi del món. Desplega una visió cíclica o "esfèrica" de la història, en què aquesta no té sentit. Cada cultura està determinada pel seu patrimoni, els seus valors i el seu sentit del destí.

En el segon volum, publicat el 1922, Oswald Spengler posa l'accent en les diferències entre el socialisme alemany, que li sembla compatible amb el conservadorisme prussià, i el marxisme. El 1924, al final de la crisi econòmica, Spengler entra en política amb el pla de portar al poder el general Hans von Seeckt: serà un fracàs.

Taules sinòptiques Tres taules sinòptiques presenten les etapes paral·leles de quatre civilitzacions diferents en els camps espiritual, estètic i polític.

Èpoques espirituals +1a taula — les èpoques espirituals «contemporànies»L'Índia (del 1500 ae)L'Edat antiga (del 1100 ae)L'Aràbia (del )Occident (del )Primavera: Intuïció i paisatge. Creacions grandioses d'una ànima rural, profundament somniadora. Unitat i riquesa suprapersonals1. Naixement d'un mite com a expressió d'un nou sentiment de Déu: angoixa i nostàlgia còsmiques1500 ae-1200 ae: Religió de Veda. Llegendes heroiques dels aris1100 ae-800 ae: Religió popular de Demèter hel·lenicoitàlica. El mite olímpic. Homer. Llegendes d'Hèracles i Teseu‑: Església primitiva. Marció, gnosi, sincretisme (Mitra i Baal). Evangelis i Apocalipsi. Llegendes cristianes, i mazdeisme‑: Catolicisme germànic. Edda (Baldre). Bernard de Claravall, Joaquim de Fiore, Francesc d'Assís. Epopeia popular (sigurd) i ccavalleria (Greal). Llegendes pietoses d'Occident2. Organització primera, misticometafísica, de la nova institució còsmica: l'alta escolàsticaLes fragments més antics del VedaOrfisme primitiu (oral). Disciplina etrusca. Ressò en Hesíode i la CosmogoniaOrígenes, mort el 254. Plotí, mort el 269. Mani, mort el 271. Iàmblic de Calcis, mort el 330. Avesta, Talmud i literatura patrísticaTomàs d'Aquino, mort el 1274. Duns Escot, mort el 1308. Dante, mort el 1321. Eckart, mort el 1329. Mística i escolàsticaEstiu: Maduració de la consciència interior. Les primeres emocions crítiques de l'ànima ciutadana i burgesa3. La Reforma: insurrecció ètnica col·lectiva contra les grans formes del passatBrahmana, primers elements d'Upanixad (X-IX ae)Orfisme. Religió de Dionís i Numa (VII ae)Agustí d'Hipona † 430. Nestorianisme (430). Monofisisme (450) Mazdak (500)Nicolau de Cusa † 1464. J. Hus † 1415, Savonarola, Karlstadt, Luter, Cauvin † 15644. Inici d'una idea purament filosòfica del sentiment còsmic. Antítesi dels sistemes idealistes i realistesUpanixadFilosofia presocràtica dels s. VI-V aeLiteratura romana d'Orient, jueva, síria, copta, persa dels s. VI-VIIGalileo, Bacon, Descartes, Bruno, Böhme, Leibniz (s. XVI-XVII)5. Formació d'una nova matemàtica: concepte del nombre com a hipòstasi de la forma còsmicaEsgotatEl nombre magnitud (mesura). Geometria i aritmàtica. Els pitagòrics a partir del 540 aeEl nombre indefinit (àlgebra). (Resta per estudiar.)El nombre funció (anàlisi). Descartes, Pascal et Fermat (1630). Newton i Leibniz (1670)6. El puritanisme: empobriment racionalisticomístic de l'element religiósTraces en UpanixadLliga pitagòrica a partir del 540 aeMahoma (622). Paulicianisme i iconoclàstia a partir del 650Puritanisme anglés (1620). Jansenisme francés (1640). Port-Royal.Tardor: l'intel·lecte de la gran ciutat i apogeu de la puixança creadora espiritual7. Segle de les Llums: fe en la puixança de la raó, culte de la Natura i la "religió raonable"Sutra, Samkhya, Buda. Upanixad de data recentSofistes del s. V ae. Sòcrates † 399 ae. Demòcrit † 360 aeMutazilisme. Sufisme. Nassam, Al-Kindí (830)Sensualisme anglés: Locke. Enciclopedistes francesos (Voltaire, Rousseau)8. Apogeu del pensament matemàtic: l'aclariment del món formal dels nombresEsgotat. (El zero com a nombre determinat pel lloc que ocupa)Arquites † 365 ae. Plató † 346 ae. Eudox † 355 ae. Cònica(Teoria dels nombres. Trigonometria esfèrica). No estudiadaEuler † 1783. Lagrange † 1813. Laplace † 1827. El càlcul infinitesimal9. Els grans sistemes definitius idealistes, epistemològics i lògicsIoga, Vedanta; Vaixesika; NyayaPlató † 346 ae. Aristòtil, † 322 aeAl-Farabí † 950. Avicenna † 1000Goethe i Kant. Schelling, Hegel, FichteHivern: la civilització cosmopolita comença. Extinció de la força creadora de l'ànima. La vida com a problema. Tendències eticopràctiques de la massa no religiosa, no metafísica de les grans ciutats10. Concepció materialista del món: el culte de la ciència, de la utilitat i la felicitatSankhya, Carvaka (Lokoyata)Cinisme, cirenaics, darrers sofistes (Pirró)Sectes comunistes, ateus, «epicuris», del Califat Abbàssida. Els germans de la PuresaBentham, Comte, Darwin, Spencer, Stirner, Marx, Feuerbach11. Els ideals eticosocials: època de la "filosofia no matemàtica". L'escepticismeCorrents budistesFilosofia hel·lenística. Epicur, mort el 270 ae. Zenó, mort el 265 aeCorrents islàmicsSchopenhauer, Nietzsche; socialisme, anarquisme; Hebbel, Wagner, Ibsen12. El món formal matemàtic. Els sistemes de pensamentEsgotatEuclides, Apol·loni (300 ae). Arquimedes (250 ae)Al-Khwarazmí (800). Ibn Qurra (850). Al-Kaixí i Al-Biruní (s. X)Gauss † 1855. — Cauchy † 1857. — Riemann † 186613. Caiguda del pensament abstracte filosòfic per a especialistes. Literatura enciclopèdicaEls sistemes clàssicsAcadèmia, Perípatos, estoics, epicurisEscoles de Bagdad i de BassoraKantians. "Lògics" i "psicòlegs"14. Un darrer estat d'ànima còsmica s'estén pel mónBudisme del 500 aeEstoïcisme hel·lenisticoromà del 200Fatalisme pràctic de l'islam del 1000Socialisme ètic en progrés del 1900

Èpoques estètiques +2a taula — les èpoques estètiques "contemporànies"EgipteEdat antigaAràbiaOccidentPreculturaPrecultura: caos de formes primitives d'expressió humana. Simbolisme místic i imitacióPeríode tinita (3400 ae)Civilització micènica (1600 ae-1100 ae): Egipte tardà (minoics). Període postcassita (Àsia Menor)Imperi selèucida (500 ae-1): Baix antic (hel·lenístic). Indi tardà (indoiranià).Període merovingicarolingi (500‑900): àrab tardà (mauritano-romà d'Orient)Cultura: història viva d'un estil exterior complet. Llenguatge formal de profunda necessitat simbòlica1. Període de joventut: l'ornament i l'arquitectura, expressió elemental de la jove intuïció còsmica ("el primitiu")Antic Egipte, 2900 ae-2400 aeEl dòric 1100 ae-650 aeEl màgic primitiu (1‑500: (sassànida, romà d'Orient, armeni, siri, sabí, "baix antic", "vell cristià")El gòtic (900‑1500)a) Naixement i evolució de l'estil: formes amb l'esperit del paisatge creades inconscientmentIV i V dinastia d'Egipte (2930 ae-2625 ae): estil geomètric de les piràmide. Sèries de columnes vegetals. Sèries de baixos relleus. EstàtuesSegles XI-IX ae: arquitectura de fusta. Columna dòrica. Arquitrau. estil geomètric (Dípilon). Vasos mortuorisS. I-III: espais interiors de culte. Basílica. Cúpula. (El Panteó com a mesquita). Les arcades. Els motius cirriformes per a omplir plans. SarcòfagsS. XI-XIII: romànic i primer gòtic. Les catedrals amb voltes. El sistema de contraforts. Vitralls i plàstica de catedrals.b) Perfecció del primer llenguatge formal. Possibilitats i contradiccionsVI dinastia (2625 ae-2475 ae): Extinció de les piràmides i relleus epicoidíl·lics. Plàstica arcaica del retratS. VIII-VII ae: fi de l'antic doricoetrusc. Pintura ceràmica (mitològica) orientalitzant i ceràmica gregaS. IV-V: fi de la pintura persa siriocopta. Pintura mosaic i arabescS. XIV-XV: gòtic tardà i Renaixement. Fresc i escultura: del gòtic Giotto al barroc Michelangelo. Siena, Nuremberg. De Van Eyck a Holbein. Contrapunt i pintura a l'oli2. Període de maduresa: formació d'un grup d'arts conscientment ciutadanes, representades per artistes individuals grans mestresRegne Mitjà d'Egipte (2150 ae-1800 ae)Jònic (650 ae-350 ae)(500‑800): (persa i nestorià, romà d'Orient i armeni, islàmic i magrebí)Barroc (1500‑1800)c) Constitució d'arts per artistes individualsXI dinastia: art fràgil i important desaparegut quasi sense deixar tracesAcabament del cos del temple (de pedra). Columna jònica. Preponderància del fresc fins a Polignot (460 ae). Del Kouros de Tenea a AgèladesAcabament de l'espai interior de la mesquita. La cúpula central: Santa Sofia. Mosaics. Acabament de l'estil arabesc en tapissos (Al-MushattaArquitectura de Michelangelo a Bernini, mort el 1680. Preponderància de la pintura l'oli de Ticià a Rembrandt, mort el 1669. Música d'Orlande de Lassus a Schütz, mort el 1672d) Final d'un llenguatge formal refinatXII dinastia (2000 ae‑1788 ae): Temple de Piló. Piràmide d'Amenemhet III. Estàtua de caràcter. Relleus històricsApogeu d'Atenes (488 ae‑350 ae): L'Acròpolis. Plàstica clàssica de Miró a Fídies. Fi del fresc i la ceràmica (Zeuxis)S. VII-VIII: Omeies. Triomf de l'arabescL'arquitectura musical: Rococó. Música clàssica de Bach a Mozart. — Fi de la pintura a l'oli clàssica de Watteau a Goyae) Força creadora en declivi. Dissolució de la gran forma. Fi de l'estil classicista i RomanticismeComplicacions (1750 ae). Res no se n'ha preservatTemps d'Alexandre. — Corinti. Lisip i Apel·lesHarun ar-Raixid (800). L'art islàmicEstil Imperi i Biedermeier. Arquitectura neoclàssica. Beethoven i DelacroixCivilització: existència sense forma interior. Art ciutadà com a luxe i esport. L'estil cedeix a modes sense contingut simbòlica) Art modern. Problemes estètics. Figuració de la consciència cosmopolita. Transformació de la música, arquitectura, pintura en indústries d'artTemps dels hicsos (1680 ae‑1580 ae). Art minoic (conservat a Creta)L'hel·lenisme: Pèrgam (teatre). Pintura hel·lenística: verisme, subjectivisme. L'arquitectura de les ciutats dels DiàdocsDynasties dels sultans dels s. IX-X. Apogeu de l'art del Califat de Còrdova. SamarraS. XIX-XX: Liszt, Berlioz i Wagner. Impressionisme de Constable a Leibl i Manet. L'arquitectura americanab) Termes d'evolució de la forma en general: arquitectura i ornament artificials i sobrecarregats. Imitació de motius arcaics i exòticsXVIII dinastia (1580 ae‑1350 ae): Temple de Dar el-Bahari. Colossos de Mèmnon. Art de Cnossos i de Tell Al-AmarnaRomans del 100 ae a acumulen els tres ordres clàssics grecs: Fòrum, teatres (Colosseu) i arcs de triomfSeljúcides a partir del 1050. "Art oriental" en l'època de les croadesA partir del 2000c) Fi de l'art: es forma un fons de formes fixades. Indústria d'art provincialXIX dinastia (1350 ae‑1205 ae): Monuments gegantescs de Luxor, Karnak i Abidos. Miniatura. (Plàstica animal, armes)De Trajà a Aurelià: fòrums, termes, columnes de triomf. Art provincial (ceràmica, estàtues, armes)Mongols a partir del 1250. Monuments gegantescs (Índia). Artesania oriental (tapissos, armes, útils) ?