La batalla de Bardia va tenir lloc entre el 3 i el 5 de gener de 1941, en el marc de l'operació Compàs, la primera operació militar britànica de la campanya del Desert Occidental de la Segona Guerra Mundial.
Va ser la primera batalla de la guerra en la qual va participar una formació de l'exèrcit australià, la primera que va ser comandada per un general australià i la primera que va ser planificada per un estat major australià. La 6a Divisió australiana (major general Iven Mackay) va assaltar la fortalesa italiana de Bardia, Líbia, assistida per suport aeri i trets navals i sota la cobertura d'una barrera d'artilleria. La 16a Brigada d'Infanteria australiana va atacar de matinada des de l'oest, on se sabia que les defenses eren febles. Els sapadors van crear forats al filferro de pues amb torpedes Bangalore i van omplir i trencar els costats de la rasa antitanc amb pics i pales . Això va permetre que la infanteria i els 23 tancs Matilda II del 7è Regiment Reial de Tancs poguessin entrar a la fortalesa i capturar tots els seus objectius, juntament amb 8.000 presoners.
En la segona fase de l'operació, la 17a Brigada d'Infanteria d'Austràlia va aprofitar la bretxa feta al perímetre i va pressionar cap al sud fins a una línia secundària de defenses coneguda com Switch Line. El segon dia, la 16a Brigada d'Infanteria australiana va capturar el poble de Bardia, tallant la fortalesa en dos. Milers de presoners més van ser fets i la guarnició italiana ara només resistia a les parts més al nord i al sud de la fortalesa. El tercer dia, la 19a Brigada d'Infanteria australiana va avançar cap al sud des de Bardia, recolzada per l'artilleria i els sis tancs operatius Matilda. El seu avanç va permetre a la 17a Brigada d'Infanteria australiana avançar també i les dues brigades van reduir el sector sud de la fortalesa. Les guarnicions italianes al nord es van rendir a la 16a Brigada d'Infanteria d'Austràlia i al Grup de Suport de la 7a Divisió Blindada fora de la fortalesa. En total, es van fer uns 36.000 presoners italians.
La victòria a Bardia va permetre a les forces aliades continuar l'avanç cap a Líbia i capturar gairebé tota la Cirenaica, la qual cosa va portar a l'operació Sonnenblume, intervenció alemanya en els combats al nord d'Àfrica, canviant la naturalesa de la guerra al teatre.
Fons Invasió italiana d'Egipte
miniatura|300px|alt=Topographic map of north east Libya (Cyrenaica) and north west Egypt. To the south lies the Great Sand Sea and the Qattara Depression; to the north, the Mediterranean Sea. The area in between is dominated by the high ground close the coast. The highest is the Jebel Akhdar in northern Cyrenaica between Benghazi in the east and Derna in the north, about 150 km away. Tobruk lies about another 150 km further east. Bardia lies another 110 km further east still, still in Cyrenaica but close to the border with Egypt. All are coastal towns. Roads and railways generally follow the coast, and there are only tracks in the interior. | Zona de batalla de l'operació Compass de desembre de 1940 a febrer de 1941 Itàlia va declarar la guerra al Regne Unit el 10 de juny de 1940. Limitant amb la colònia italiana de Líbia hi havia el Regne d'Egipte. Encara que era un país neutral, Egipte va ser ocupat pels britànics segons els termes del tractat anglo-egipci de 1936, que permetia a les forces militars britàniques ocupar Egipte si el canal de Suez era amenaçat. A la frontera entre Líbia i Egipte van començar una sèrie d'atacs i escaramuzas transfrontereres. El 13 de setembre de 1940, una força italiana va avançar a través de la frontera cap a Egipte, arribant a Sidi Barrani el 16 de setembre, on l'avanç es va aturar fins que es poguessin superar les dificultats logístiques.
La posició d'Itàlia al centre del Mediterrani va fer que fos inacceptablement perillós enviar vaixells des de Gran Bretanya a Egipte per aquesta ruta, de manera que els reforços i subministraments britànics per a la zona van haver de viatjar al voltant del Cap de Bona Esperança. Per aquest motiu, era més convenient reforçar el comandament de l'Orient Mitjà del general Sir Archibald Wavell amb tropes d'Austràlia, Nova Zelanda i l'Índia. No obstant això, fins i tot quan Gran Bretanya va ser amenaçada d'invasió després de la Batalla de França i es va requerir urgentment equip per reequipar la Força Expedicionària Britànica després de les seves pèrdues en l'evacuació de Dunkerque, encara es van enviar tropes i subministraments al Comandament de l'Orient Mitjà. Un comboi que va sortir del Regne Unit l'agost de 1940 va portar armes, botigues, munició i tres regiments blindats, inclòs el 7è Regiment Reial de Tancs, equipat amb tancs Matilda II.
El 9 de desembre de 1940, la Força del Desert Occidental sota el comandament del major general Richard O'Connor va atacar la posició italiana a Sidi Barrani. La posició va ser capturada, 38.000 soldats italians van ser fets presoners i la resta de la força italiana va ser expulsada. La Força del Desert Occidental va perseguir els italians fins a Líbia, i la 7a Divisió Blindada es va establir a l'oest de Bardia, tallant les comunicacions terrestres entre la forta guarnició italiana i Tobruk. L'11 de desembre, Wavell va decidir retirar la 4a divisió índia i enviar-la al Sudan per participar en la campanya d'Àfrica Oriental. La 6a divisió australiana (major general Iven Mackay) va ser portada des d'Egipte per reemplaçar-la i Mackay va assumir el comandament de la zona el 21 de desembre de 1940.
Geografia A diferència del Gran Mar de Sorra, la part costanera del desert de Líbia és pedregosa en lloc de sorrenca, però no és menys àrida i suporta poca vegetació. Prop de la costa, el terreny estava trencat pels uadis. Els vehicles militars podien travessar el desert pedregós amb poca dificultat, tot i que la calor, la pols i el vent van provocar el seu ràpid deteriorament. Com que era tan poc poblat, es podien utilitzar bombes i obusos amb un risc mínim de víctimes civils. Les nits d'hivern podrien ser molt fredes, però els dies encara podrien ser incòmodament calorosos. Gairebé no hi havia menjar ni aigua, i poc refugi del fred, la calor o el vent. El desert, però, estava relativament lliure de malalties.
Planificació i preparació Itàlia Després del desastre de Sidi Barrani i la retirada d'Egipte, el XXIII Cos (Generale di Corpo d'Armata Annibale Bergonzoli s'enfrontà als britànics des de les fortes defenses de Bardia. Mussolini va escriure a Bergonzoli: "T'he donat una tasca difícil però adequada al teu coratge i experiència com a soldat vell i intrèpid: la tasca de defensar la fortalesa de Bardia fins a l'últim. Estic segur que 'Barba elèctrica' i els seus valents soldats aguantaran a qualsevol preu, fidels fins a l'últim". Bergonzoli va respondre: "Sóc conscient de l'honor i avui he repetit a les meves tropes el vostre missatge, senzill i inequívoc. Estem a Bardia i aquí ens quedem". Bergonzoli tenia aproximadament 45.000 defensors sota el seu comandament. Les divisions italianes que defensaven el perímetre de Bardia incloïen restes de quatre divisions. El sector nord («Gerfah») era en mans del 2a Divisió CC.NN. "28 Ottobre"; el sector centre ("Ponticelli") per la 1a Divisió CC.NN. "23 Marzo" i elements de la 62a Divisió d'Infanteria "Marmarica"; i el sector sud ("Mereiga") per la 63a Divisió d'Infanteria "Cirene" i la resta de la 62a Divisió d'Infanteria Marmarica. Bergonzoli també tenia les restes de la dissolta 64a Divisió d'Infanteria "Catanzaro", unes 6.000 tropes de la Guàrdia Fronterera (GaF), tres companyies de Bersaglieri, part del regiment desmuntat "Cavalleggeri di Vittorio Emanuele II" i una companyia de metralladores de la 60a Divisió d'Infanteria "Sabratha".
Aquestes divisions custodiaven un perímetre de 18 milles (29 km) que tenia una rasa antitanc gairebé contínua, una extensa tanca de filferro de pues i una doble fila de punts forts. Els punts forts estaven situats a aproximadament 800 iardes (730 m) de distància. Cadascun tenia la seva pròpia rasa antitanc, amagada per taulers prims. Cadascun era armat amb un o dos canons anticarro de 47 mm i de dues a quatre metralladores. Les armes eren disparades des de fosses de formigó connectades per trinxeres a un profund búnquer de formigó subterrani que oferia protecció contra el foc de l'artilleria. Les trinxeres no tenien escales de foc i les fosses d'armes no tenien coberta aèria. Cada lloc era ocupat per una patrulla o per una companyia. La fila interior de punts eren similars, excepte que no tenien les rases anticarro. Els punts es van numerar seqüencialment de sud a nord, amb els pals exteriors amb nombres senars i els interiors números parells. Els australians coneixien els números reals a partir de les marques dels mapes capturats a Sidi Barrani i també es mostraven a les mateixes publicacions. A la cantonada sud hi havia una tercera línia de pals, coneguda com a Switch Line. Hi havia sis camps de mines defensius i una dispersió de mines davant d'altres llocs. El principal defecte tàctic d'aquest sistema defensiu era que si l'enemic trencava, els pals podien ser escollits individualment per davant o per darrere. miniatura|alt=Soldier in steel helmet on a motorcycle rides past two small tracked vehicles.|Tanquetes L3 italianes capturades. Al fons hi ha el municipi de Bardia i el seu petit port. La Bardia baixa és a mitja distància; la part superior de la Bardia es troba dalt dels penya-segats del fons. La defensa recolzava en un fort component d'artilleria que incloïa quaranta-un canons antiaeris Breda Model 35 de 20 mm; vuitanta-cinc canons anticarro de 47 mm; vint-i -sis fusells antitanc Solothurn S-18/1000; quaranta-un canons de suport d'infanteria de 65 mm; cent quaranta-set canons de camp de 75 mm i 77 mm; setanta-sis canons Skoda 100 mm Model 1916 i de 105 ml 1913 Schneider de 105 mm; i vint-i-set obusos mitjans de 120 mm i Obice de 149/12 model 14 149 mm. El gran nombre de models d'armes, molts d'ells força antics, van crear dificultats amb el subministrament de peces de recanvi. Les armes més antigues sovint tenien canons desgastats, cosa que causava problemes amb la precisió. Les existències de munició eren igualment antigues i potser fins a dos terços de les espoletes estaven obsolets, la qual cosa va provocar un nombre excessiu de balades. També hi havia diversos models de metralladores, amb set tipus de munició en ús. La Breda 30, la principal metralladora lleugera, tenia una cadencia de foc baixa i una reputació d'embussar-se. La Fiat-Revelli Modello 1914 era una arma voluminosa i complicada que també era propensa a les aturades. Algunes d'aquestes s'havien reconstruït com a Fiat-Revelli Modello 1935 que, tot i ser una millora, encara no eren fiables. La principal metralladora mitjana, la Breda M37, tenia deficiències, la principal era que utilitzava tires de cartutxos de 20 cartutxos, la qual cosa li donava una velocitat de tir reduïda. L'escassetat de matèries primeres, juntament amb l'augment de la sofisticació tecnològica de les armes modernes, va provocar problemes de producció que van frustrar els esforços per subministrar a l'exèrcit italià el millor equipament disponible. El resultat va ser que la potència de foc dels defensors italians no era ni tan gran ni tan eficaç com hauria d'haver estat.