fou un religiós, escriptor, virrei interí de Mallorca i bisbe de Mallorca i Menorca.

Biografia Pertanyia a una família noble, i als vint anys va ingressar a l'orde de Sant Domènec, professant al cèlebre convent de Predicadors de Saragossa.

Va estudiar a la Universitat de la mateixa ciutat i graduat de lector, es va acreditar de professor de primera fila i tan hàbil polemista, que va ser designat per defensar un acte de conclusions generals davant del Capítol general de Tolosa de Llenguadoc de 1628, en nom de la seva província d'Aragó.

Traslladat el cèlebre convent-col·legi patriarcal de Convent de Sant Doménec d'Oriola, va ser el regent dels estudis, per a la qual cosa estava capacitat per haver estat mestre en Teologia al Capítol general citat de 1628, i després prior de la comunitat, a la prelació del qual anava annex el rectorat de la Universitat.

Capítol general de Gènova de 1642 El 1642, sota la pressió del papa Urbà VIII, Rocamora va ser triat com a definidor per al Capítol general de Gènova, convocat per Nicolás Ridolfi i presidit per Michele Mazzarino —germà del cardenal i primer ministre de França del mateix nom, que també acabaria essent creat cardenal. En aquella assemblea, Rocamora va destacar com una de les principals figures en la redacció de les instruccions reials que havien de regular la conducta dels capítols súbdits de la casa d'Àustria, en previsió que fos deposat el general Ridolfi i calgués escollir un successor. Els fets relatius a la seva actuació els recull ell mateix en un memorial justificatiu, imprès a Gènova aquell mateix any, considerat un document històric de primer ordre per la seva precisió, riquesa de dades i les nombroses peces justificatives que l'acompanyen.

Rocamora tenia ordre expressa de no col·laborar en l'elecció de Mazzarino, candidat de la família Barberini i de la cort de França, ni d'acceptar que presidís el Capítol. El nomenament de Mazzarino havia estat expedit legalment pel cardenal Barberini, administrador general de l'orde dominic durant la suspensió del mestre general Ridolfi. Davant aquesta situació, els provincials i definidors espanyols i hispanoamericans —als quals més tard s'uniren els de les províncies de l'Imperi— es van negar a reconèixer l'autoritat de Mazzarino. Segons Rocamora, que fou l'ànima de la protesta, al·legaven que les seves credencials eren irregulars, ja que havien estat escrites de la mà del provincial de Polònia, Santiago Veri, amic íntim del nomenat, mancaven de la contrasignatura del secretari del cardenal i, tot i estar datades a Roma, presentaven incoherències en la data.

Com que la convivència entre els dos partits resultava difícil, el grup espanyol va optar per retirar-se. Els seus membres van deixar el convent de Santo Domingo, on s'havia de celebrar el Capítol, i es van allotjar a l'hostaleria de la Creu Blanca, mantenint una actitud d'espera. Abans, però, havien presentat una protesta i una apel·lació formals, que van ser llegides pel procurador de l'ambaixada austríaca, Adriano Cardinali, antic col·laborador de Ridolfi.

Els esdeveniments es van accelerar: el 25 d'octubre Ridolfi fou deposat i, l'endemà, Michele Mazzarino fou elegit per substituir-lo. Per respondre a aquesta decisió del sector francès, els dissidents es van reunir en conclau el 30 d'octubre sota la presidència del provincial d'Alemanya, Felipe Fridt. Abans d'iniciar la sessió, van deixar constància que qualsevol decisió adoptada no afectaria els drets de Nicolás Ridolfi i que l'acte tenia un caràcter merament de protesta contra la designació de Mazzarino. En aquesta reunió, Rocamora fou elegit mestre general i va dirigir a l'Orde l'encíclica corresponent, l'únic acte destacable del seu breu generalat. La qüestió fou posteriorment sotmesa al papa Urbà VIII, que va ordenar als dos candidats acatar la decisió de la Congregació de Regulars. Tal com era previsible, aquesta va anul·lar les dues eleccions i va restituir Ridolfi com a mestre general, encara que mantingut en suspens en l'exercici del càrrec. Mazzarino fou nomenat mestre del Sacro Palacio i Rocamora retornà a les seves funcions prèvies a la província d'Aragó.

Govern episcopal a Mallorca Sense haver-ho buscat ni desitjat, Rocamora va exercir breument com a mestre general i va abandonar aquest càrrec sense pesar. Les seves qualitats personals, juntament amb la posició social de la seva família i els serveis prestats a la Corona, van cridar l'atenció de Felip IV, que el va proposar per a la seu episcopal de Palma.

Fou nomenat bisbe el 14 de novembre de 1644. Un any més tard, el mateix monarca el designà virrei de Mallorca. Durant nou anys va governar la seva diòcesi, destacant per la seva caritat envers els pobres i per la seva bondat amb tots els qui s'hi adreçaven. Va morir el 10 de novembre de 1653, envoltat d'un ampli reconeixement, i fou sepultat, segons la seva voluntat, a l'església del Reial Convent de Predicadors de Palma.

Rocamora va tenir un paper destacat en la pacificació de les tensions entre els bàndols nobiliaris de Canamunt i Canavall, que havien dividit la societat mallorquina des del . La seva mediació, coneguda com la pau de Rocamora (1645), va contribuir a reduir temporalment les hostilitats i va propiciar la sortida de diversos nobles i cavallers implicats en el conflicte, molts dels quals es van incorporar a les campanyes militars de la Monarquia Hispànica a Catalunya i Itàlia.

Escrits Va escriure dos treballs de circumstàncies, en ocasió del Capítol de Gènova:

Protestatio contra R. P. Fratrem Michäelem Mazarinum (Gènova, 1842) Diapha transalpina duodenis radiis opticis concircinata in prodigiosam catastrophem Capituli generalis Fratrum Praedicatorum nuper apud Genuam celebrati mense Octobri 1642 ubi quid circa depositionem pristini electionem novi Magistri generalis tentatum, actum retroactum, iis quorum interest quique longius abfuerunt cernendum et descernendum offertur per Fratrem Lucium Orbiculi de Vibriaco (aquest és un pseudònim).

Referències

Bibliografia Jacques Échard, Scriptores ordinis praedicatorum recensiti notis historicis et criticis illustrati (vol., II, pàg. 577); Acta Capitulorum generalium Ordinis Fratrum Praedicatorum (vol., VII); Monumenta Ordinis Fratrum Praedicatorum Historica (vol. XII, Roma, 1902) Daniel Antonin Mortier, Histoire des maîtres généraux de l'Ordre des frères prêcheurs (Vol. VI, París, 1913); Vularium Sacri Ordinis Praedicatorum (Vol., VI)

Categoria:Oriolans històrics Categoria:Religiosos del Baix Segura Categoria:Bisbes valencians històrics Categoria:Escriptors valencians històrics Categoria:Historiadors valencians històrics Categoria:Virreis de Mallorca Categoria:Morts a Palma Categoria:Morts el 1653 Categoria:Escriptors nascuts al segle XVI Categoria:Escriptors morts al segle XVII Categoria:Valencians nascuts al segle XVI Categoria:Valencians morts al segle XVII Categoria:Escriptors del Baix Segura Categoria:Artistes oriolans Categoria:Nascuts el 1596