alt=Foto d'una manifestació a Carcassona el 2005 per la presència de l'occità a l'educació, a contracorrent del genocidi cultural perpetrat per l'Estat francès.|miniatura|Manifestació a Carcassona el 2005 per la presència de l'occità a l'educació, a contracorrent del genocidi cultural perpetrat per l'Estat francès.El genocidi cultural és un tipus de genocidi que consisteix en l'eliminació, substitució o inutilització de la cultura d'un grup humà sense necessitat d'eliminar físicament a les persones que practiquen aquella cultura. Aquest és un procés d'agressió en el qual s'imposa una nova cultura aliena (la dels agents agressors) en anar eliminant, substituint o inutilitzant els lligams socials que permetien les manifestacions culturals que el grup tenia inicialment, de forma tal que la llengua originària, l'art, les tradicions musicals, la literatura oral o escrita, les conviccions religioses, les conviccions morals, les institucions polítiques tradicionals, etc. són extintes o absorbides dins de la nova cultura aliena. Aquest procés duu implementat la substitució d'una identitat cultural per altra, però el fet que en la majoria dels casos no comporte una agressió física, fa que, sovint, no siga percebut com a tal pels membres de la cultura agredida.
El concepte de genocidi cultural o depuració cultural fou proposat per l'advocat Raphael Lemkin el 1944 com un component del genocidi. El 1989, Robert Badinter, un advocat penalista francès conegut per la seva posició contra la pena de mort, va utilitzar el terme "genocidi cultural" en un programa de televisió per descriure el que va dir que era la desaparició de la cultura tibetana en presència del 14è Dalai Lama. Més tard, el Dalai Lama utilitzaria el terme el 1993 i el tornaria a utilitzar el 2008.
Tot i que no s'ha acordat encara una definició internacional per a genocidi cultural, el Museu del Genocidi armeni el defineix com "els actes i les mesures endegats per destruir la cultura de nacions o grups ètnics mitjançant la destrucció espiritual, nacional, i cultural."
Alguns etnòlegs, com en Robert Jaulin, utilitza el terme etnocidi com a substitut de genocidi cultural, tot i que aquest ús ha sigut criticat per la confusió entre etnicitat i cultura.
Legislació internacional Sobreposat amb l'etnocidi, el genocidi cultural fou inclòs a l'esborrany de la Declaració dels drets dels pobles indígenes (DRIP) de les Nacions Unides, el 2007. Tanmateix, el document final es modificà i s'hi escrigué només "genocidi". Però tot i que el concepte d'"etnocidi" i "genocidi cultural" es va eliminar, els subpunts de l'esborrany es van mantenir (amb una redacció lleugerament ampliada) a l'article 8, que parla del "dret a no estar subjecte a una assimilació forçada”.
Legislació sobre bens culturals El genocidi cultural implica l'erradicació i destrucció de bens culturals, com ara llibres, obres d'art, i estructures.
Aquestes pràctiques estan prohibides durant un conflicte armat en virtut de la Convenció de l' Haia de 1907 sobre el respecte a les lleis i costums de la guerra terrestre, que estableix a l'article 25 que "l'atac o bombardeig, per qualsevol mitjà, de ciutats, pobles, habitatges o edificis que estan indefensos està prohibit"; en l'article 27 que "en els setges i bombardeigs s'han de prendre totes les mesures necessàries per salvar, en la mesura del possible, els edificis dedicats a la religió, l'art, la ciència o fins benèfics, els monuments històrics, els hospitals i els llocs on es recullen els malalts i ferits, sempre que no s'emprin en aquell moment amb finalitats militars"; i a l'article 28 que "es prohibeix el saqueig d'un poble o lloc, fins i tot quan sigui pres per assalt". A les Amèriques, el Pacte de Roerich es va convertir en el primer tractat internacional substancial i totalment dedicat a la protecció dels béns culturals. El seu article 1 diu: "Els monuments històrics, els museus, les institucions científiques, artístiques, educatives i culturals seran considerats neutrals i com a tals respectats i protegits pels bel·ligerants. El mateix respecte i protecció es deu al personal de les institucions esmentades anteriorment. S'ha de concedir el mateix respecte i protecció als monuments històrics, museus, institucions científiques, artístiques, educatives i culturals, tant en temps de pau com en temps de guerra”. Després de les experiències de la Segona Guerra Mundial i de l'èxit del Pacte de Roerich, es va adoptar un nou tractat global, la Convenció de l' Haia per a la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat, seguida dels seus dos protocols suplementaris. Segons el Protocol Segon d'aquest últim conveni, és obligatori que les parts contractants sancionin els autors d'aquests fets. A més, els llocs del Patrimoni Mundial estan també en qualsevol moment protegits per la Convenció del Patrimoni Mundial, que diu a l'article 4: "Cada estat part en aquesta Convenció reconeix que el deure de garantir la identificació, protecció, conservació, presentació i transmissió a futurs generacions del patrimoni cultural i natural a què es refereixen els articles 1 i 2 i situat al seu territori, pertany principalment a aquest Estat. Farà tot el possible amb aquesta finalitat, amb els seus propis recursos i, si s'escau, amb qualsevol assistència i cooperació internacional, en particular financera, artística, científica i tècnica, que pugui obtenir"., mentre que d'acord amb l'article 6 (3), "Cada estat part en aquesta Convenció es compromet a no adoptar cap mesura deliberada que pugui danyar directament o indirectament el patrimoni cultural i natural a què es refereixen els articles 1 i 2 situat al territori d'altres estats part a aquest conveni". Les normes bàsiques van ser reforçades pels dos protocols de 1977 a la Convenció de Ginebra de 1949. L'article 53 del Protocol Addicional als Convenis de Ginebra de 12 d'agost de 1949 i relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals (Protocol I), de 8 de juny de 1977, diu: "Sense perjudici de les disposicions del Conveni de la Haia per a la protecció. de Béns Culturals en Cas de Conflicte Armat de 14 de maig de 1954, i d'altres instruments internacionals rellevants, es prohibeix: cometre qualsevol acte d'hostilitat dirigit contra els monuments històrics, obres d'art o llocs de culte que constitueixin el patrimoni cultural o espiritual. patrimoni dels pobles; utilitzar aquests objectes en suport de l'esforç militar; fer d'aquests objectes objecte de represàlies". L'article 16 del Protocol Addicional als Convenis de Ginebra de 12 d'agost de 1949 i relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals (Protocol II), de 8 de juny de 1977, diu: "Sense perjudici de les disposicions del Conveni de la Haia per a Protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat de 14 de maig de 1954, està prohibit cometre qualsevol acte d'hostilitat dirigit contra monuments històrics, obres d'art o llocs de culte que constitueixin el patrimoni cultural o espiritual dels pobles, i utilitzar ells en suport de l'esforç militar". Si els autors no són sancionats per falta o falta de voluntat d'un estat per processar-los, poden ser portats davant la justícia en virtut de l'Estatut de Roma, adoptat el juliol de 1998 i que entrarà en vigor quatre anys més tard, la base jurídica de la Cort Penal Internacional (ICC), que defineix a l'article 8(2) els següents crims de guerra relacionats amb els béns culturals en conflictes armats internacionals i no internacionals: "Llançar intencionadament un atac sabent que aquest atac ocasionarà pèrdues accidentals de vides o ferides a civils. o danys a béns civils o danys generalitzats, a llarg termini i greus al medi natural que serien clarament excessius en relació amb l'avantatge militar global concret i directe previst (només conflictes internacionals); destrucció i apropiació extensiva de la propietat, no justificada per necessitat militar i portada a terme de manera il·legal i desenfrenada; Destruir o apoderar-se de la propietat de l'enemic/adversari tret que aquesta destrucció o la confiscació s'exigirà de manera imperativa per les necessitats de guerra/conflicte; Atacar o bombardejar, per qualsevol mitjà, pobles, pobles, habitatges o edificis que no estiguin defensats i que no siguin objectius militars; Atacs deliberats contra edificis de caràcter religiós, educatiu, artístic, científic o sense ànim de lucre i contra monuments històrics; Saquejar una ciutat o un lloc, fins i tot quan es prenen per assalt."
Legislació sobre Patrimoni cultural intangible El genocidi cultural també pot implicar l'assimilació forçada, així com la supressió d'una llengua o activitats culturals que no s'ajusten a la noció del destructor del que és apropiat.
L'article 2 de la Convenció del Genocidi defineix els següents aspectes intangibles relacionats amb la cultura del genocidi: "Imposició de mesures destinades a prevenir els naixements dins del grup; Transferència forçosa dels nens del grup a un altre grup"; L'article 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics estableix els drets de les minories ètniques, religioses i lingüístiques a gaudir de la seva pròpia cultura, a professar la seva pròpia religió i a utilitzar la seva pròpia llengua. L'article 15 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals assegura als grups minoritaris el dret a practicar i preservar les seves llengües, religions, formes d'art i formes de vida. La Convenció Internacional per a la repressió i el càstig del delicte d'apartheid enumera, entre d'altres: "Totes les mesures legislatives i altres mesures destinades a impedir que un grup o grups racials participin en la vida política, social, econòmica i cultural del país i la creació deliberada de condicions que impedeixin el ple desenvolupament d'aquest grup o grups, en particular, negant als membres d'un grup o grups racials els drets i llibertats humans bàsics, inclòs el dret al treball, el dret a formar sindicats reconeguts, el dret a l'educació, el dret a sortir i tornar al seu país, el dret a una nacionalitat, el dret a la llibertat de circulació i residència, el dret a la llibertat d'opinió i expressió i el dret a la llibertat de reunió i associació pacífica; qualsevol mesura, incloses mesures legislatives, dissenyades per dividir la població segons línies racials mitjançant la creació de reserves i guetos separats per als membres d'un grup racial. o grups, la prohibició dels matrimonis mixts entre membres de diferents grups racials, l'expropiació de béns de la terra pertanyents a un grup o grups racials o a membres d'aquests" - com a manifestació del delicte d'apartheid i exigeix que els estats part enjudiciin els autors. d'aquestes pràctiques. Si no és el cas a causa de la manca o la manca de voluntat d'un estat de processar-los, poden ser portats davant la justícia d'acord amb l'Estatut de Roma (vegeu més avall) Algunes de les pràctiques opressores o repressives esmentades també són il·legals en virtut de la Convenció sobre els Drets de l'Infant, en particular el seu article 20.3, relatiu a l'elecció de l'acolliment familiar: "Quan es consideren solucions, es tindrà en compte la conveniència de continuïtat en l'educació de l'infant i a l'origen ètnic, religiós, cultural i lingüístic de l'infant", així com l'article 30, que estableix que "En aquells Estats en què existeixin minories ètniques, religioses o lingüístiques o persones d'origen indígena, un nen que pertanyi a aquesta minoria o a qui sigui indígena no se li pot negar el dret, en comunitat amb altres membres del seu grup, a gaudir de la seva pròpia cultura, a professar i practicar la seva pròpia religió o a utilitzar la seva pròpia religió. llengua pròpia”. L'Estatut de Roma