miniatura|Anita Garbín dempeus sobre una barricada, a la cruïlla de la Rambla de Barcelona amb el carrer de l'Hospital, amb bandera de la CNT-FAI. La Revolució social espanyola de 1936 es va caracteritzar per la participació de les dones en la política i l'exèrcit, l'anticlericalisme i l'anarcocol·lectivisme d'indústries i activitats agrícoles. El moviment feminista en la guerra civil espanyola va estar força involucrat en els esdeveniments bèl·lics, tot i que, encara que les condicions de la seva participació tenen les seves arrels abans de la Segona República.
El moviment feminista a Espanya va començar durant el segle xix, amb l'objectiu d'aconseguir drets per a les dones i lluitar perquè poguessin aspirar a alguna cosa més que la vida a la llar. Amb el suport de diverses escriptores espanyoles, va ser un dels primers moviments feministes a introduir aquest pensament dins de l'anarquisme. Davant del que intentava fer el feminisme a altres països, les feministes espanyoles intentaven aconseguir els seus objectius en aquest període a través de l'educació de la dona. Quan les activistes intentaven introduir objectius feministes a la vida política, en general de forma espontània, les iniciatives es veien ràpidament descartades pels homes. Margarita Nelken, María Martínez Sierra i Carmen de Burgos van ser escriptores importants d'abans de la República que van influir en el pensament feminista a territori espanyol.
La Dictadura de Primo de Rivera va donar més oportunitats que les dones s'involucressin políticament, amb l'elecció de dones per al Congrés dels Diputats. Encara que sense èxit en aquell moment, també es van fer els primers passes cap al sufragi femení. La independència femenina, organitzada principalment a Madrid al voltant del Lyceum Club, va ser condemnada per membres de l´Església catòlica que la considerava escandalosa. Les dones van continuar estant excloses de les organitzacions polítiques i laborals com el Partit Socialista Obrer Espanyol o la Confederació Nacional del Treball.
El feminisme de la República i de la Guerra Civil era una qüestió típica de “doble militància” i estava molt influenciat per l'anarquisme i pel compromís amb els avenços socials. Tot i això, l'emancipació de les dones es va veure constantment amenaçada pels intents per part dels partits d'esquerra d'evitar que els seus oponents prenguessin el poder. La majoria dels avenços obtinguts, inclòs el dret a vot, el matrimoni civil, l'avortament i l'accés al control de la natalitat, es van perdre abans de la caiguda de la Segona República. Clara Campoamor va ser la principal defensora del sufragi femení en aquest període.
Durant la Guerra Civil, el feminisme esquerrà dominant va adoptar sovint un enfocament individualista per abordar les desigualtats, amb batalles sobre si la seva autonomia hauria de ser personal o política. Dones Lliures, fundada per Lucía Sánchez Saornil, Mercè Comaposada i Guillén i Amparo Poch y Gascón el maig de 1936, es va convertir en una de les organitzacions més importants pel moviment feminista. Dolores Ibárruri es va guanyar el sobrenom de la Passionària mentre viatjava pel país per oposar-se a les forces franquistes, esdevenint una de les veus feministes més visibles i importants.
Francisco Franco i les seves forces van guanyar la Guerra Civil el 1939. Posteriorment, el feminisme dominant va desaparèixer del discurs públic, sent reemplaçat en gran manera per una forma opressiva de feminitat promoguda per l'Estat, que no era més que el suport als rols de gènere tradicionals que negaven l'autonomia personal i política de les dones. Les normes de gènere tradicionals van tornar amb força. Els escrits de dones que es van publicar al període de postguerra van sorgir en gran manera dels treballs d'aristòcrates com María Lafitte, la comtessa de Campo Alanaga i Lilí Álvarez. Les obres de feministes republicanes de preguerra com Rosa Chacel i María Zambrano, que van continuar escrivint a l'exili, s'introduien a Espanya en contraban. Com a resultat, les contribucions que les dones i les feministes havien fet durant la Guerra Civil van ser en gran manera oblidades.
Preludi de la Segunda República (1800 - 1922)
Durant el segle xix, les principals defensores dels drets de les dones a Espanya eren Teresa Claramunt i Teresa Mañe Miravet, totes dues provinents del moviment anarquista. Ángeles López de Ayala va fundar la Sociedad Progresiva Femenina el 1898, una de les primeres organitzacions feministes d'Espanya juntament amb la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona que ella mateixa havia fundat el 1892. Es basaven en idees desenvolupades per les feministes nord-americanes com Voltairine de Cleyre i Emma Goldman. Les dones espanyoles van ser de les primeres a introduir l'anarquisme al pensament feminista.
El feminisme espanyol en el període entre 1900 i 1930 era diferent de moviments similars del Regne Unit i els Estats Units. Tenia una perspectiva liberal o d'esquerra. Entre les intel·lectuals feministes espanyoles d'aquest període podem destacar a la militant socialista Maria Cambrils, que va publicar Feminismo socialista, Clara Campoamor, Virginia González Polo i Carmen de Burgos. Una de les feministes més notables d'abans de la República va ser l'advocada i la reformadora del sistema de presons Concepción Arenal. Ella creia que era important que les dones poguessin aspirar a alguna cosa més de la vida a la llar.
El moviment feminista va començar a guanyar força el 1915, quan l'Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME) va començar a treballar per abordar les necessitats de les dones. El feminisme primerenc d'ANME es va caracteritzar per les inclinacions de dreta, com a resultat d'estar associat amb les classes altes d'Espanya.
La Secció Vària de Treballadores anarcocol·lectivistes de Sabadell va ser fundada el 1884 per Claramunt i altres dones d'idees afins. Treballant amb els ateneus obrers, intentaven empoderar homes i dones a través de l'educació.
La Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona va ser creada com una organització laboral el 1891 per Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo Soler per donar suport als seus ideals feministes, i aviat van organitzar reunions públiques. L'organització defensava que les dones estaven sent doblement castigades per la societat, ja que s'esperava que treballessin fora de casa per mantenir la família i, alhora, havien de satisfer totes les necessitats domèstiques de la llar. L'organització mai no va tenir gaire èxit en la consecució dels seus objectius, ja que moltes dones treballadores no creien necessària la seva representació per part d'un sindicat.
Belén Ságarra va estar involucrada amb la Societat i juntament amb Claramunt van intentar crear l'Associació Lliurepensadora de Dones. A Sàgarra li van impedir fer-ho després de ser arrestada el 1896 per ser anticristiana i promoure el pensament lliure. Mesos més tard veuria a la llum la Sociedad Progresiva Femenina, la qual, a banda de defensar els valors feministes apostava pel laïcisme, el republicanisme i el lliurepensament, fins i tot al final cap uns postulats lerrouxistes.
Ocupació i organitzacions laborals miniatura|290x290px|Las Cigarerras, obra de Gonzalo Bilbao (1915) Cap a 1877 només un 17% de les dones treballaven per compte d'altri, i aquestes ho feien majoritàriament en el sector agropecuari. Tot i que Espanya havia experimentat un procés d'industrialització a finals de segle XIX, les normes restrictives de gènere van tenir com a conseqüència que només el 9% de les dones treballessin per compte aliè el 1930. Això va suposar una caiguda del 12% o mig milió de dones en la força laboral del 1877 al 1930. La prostitució era legal a l'Espanya anterior a la Segona República, i les dones blanques i pobres vivien amb el temor de ser objecte de trata. A la dècada de 1900, les dones podien i en algunes ocasions treballar en tallers clandestins, juntament amb menors d'edat. La majoria de les dones que buscaven feina acabaven treballant a les llars de les classes més adinerades. Aquestes feines estaven tan mal pagades que les treballadores sovint no aconseguien guanyar prou ni per alimentar-se elles mateixes. A les dones que treballaven a les fàbriques sovint se'ls pagava la meitat del salari que rebien els seus homòlegs masculins.
Tot i la falta de presència en la força laboral, les dones participaven activament en protestes laborals en aquells sectors industrials en què estaven sobrerepresentades. El Motí de l'aigua de 1820 va ser una protesta organitzada per les "cigarreras" de la Fábrica de Tabacos de Madrid en resposta a la greu crisi d'abastiment d'aigua que es produia a la ciudad. Es considera el primer gran acte de reivindicació col·lectiva i protesta laboral a Espanya. Deu anys més tard, aquest col·lectiu va organitzar cinc dies de disturbis per reduccions salarials i condicions de treball insalubres organitzades per 3000 treballadores de la tabacalera madrilenya. El 1857 4.000 treballadores de La Corunya, també treballadores al sector del tabac vam defensar els seus drets. Les treballadores del tabac també van ser les primeres a sindicalitzar-se, creant el seu primer sindicat el 1918. El sindicat va aconseguir que es dupliquessin els salaris de les seves treballadores entre 1914 i 1920. També va aconseguir que es tripliquéssin aquests salaris el 1930. Les seves protestes laborals van continuar durant la Segona República. Tot i la seva participació en l'organització del treball de la indústria del tabac, les dones havien estar absents dels moviments sindicals des de finals del segle xix a Espanya. Encara que hi havia poques oportunitats per a la dona, algunes van aconseguir obtenir llocs governamentals d'alt nivell, tot i que en poca quantitat.
Activitat educativa miniatura|291x291px|Edifici de la Residencia de Señoritas, al Paseo de Martínez Campos (Madrid) Durant el va aparèixer per primer cop una classe mitjana a Espanya. Això va precipitar el qüestionament intern entre l'elit espanyola en relació amb les desigualtats socials que havien existit al país, des de la fundació de l'estat espanyol modern quan Isabel de Castella es va casar amb Ferran d'Aragó, consolidant el territori espanyol sota un sol govern. Aquest debat va portar a la creació de la Primera República Espanyola de 1873 a 1874.
La Institució Lliure d'Ensenyament (ILE) va ser fundada per intel·lectuals espanyols perseguits i dirigida a lliurepensadors d'institucions educatives fora del control del govern. La ILE va ser fonamental en la formació d'ideologies que van conduir a la creació de la Segona República espanyola. El seu treball va ser revolucionari a Espanya, ja que va ser una de les primeres organitzacions a reconèixer el potencial de les dones, tot i que encara es considerava limitat. A aquest efecte, el membre d'ILE Fernando de Castro, llavors degà de la Universitat de Madrid, va crear les "Conferèncias dominicales para la educación de la mujer" el 1868.
María de Maeztu, feminista i pedagoga de principis del segle xx, va ajudar a cofundar l'Instituto Internacional para Señoritas en España el 1913 com a part de diverses iniciatives de col·laboració amb la visita el 1871 de l'estatunidenca Alice Gordon Gulick. El 1915 es fundaria la Residencia de Señoritas. En la lluita per aconseguir accés a l'educació per a les dones durant l'època anterior a la República, el 1926 va fundar el Lyceum Club amb la cooperació de l'Instituto Internacional. Entre les seves files hi hauria altres feministes espanyoles importants com Isabel Oyarzabal de Palència i Victoria Kent. Cap al 1930 tenia més de 500 membres, així com una delegació a Barcelona
Participació política