La III legislatura del Parlament Europeu va ser un cicle parlamentari que va començar el 25 de juliol de 1989, després de les eleccions europees celebrades entre el 15 i el 18 de juny, i va durar fins al 18 de juliol de 1994. Els diputats del Parlament Europeu es van agrupar en grups polítics segons la seva afinitat ideològica, i seguint la tradició de l'Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer.
Principals esdeveniments 15-18 de juny de 1989 Eleccions al Parlament Europeu de 1989.
24 de juliol de 1989
Sessió constitutiva del 3r Parlament Europeu. Grups constituïts: SOC (180), PPE (121), LDR (49), DE (34), V (30), EUE (28), ADE (20), DR (17), CE (14), ARC (13), NI (12).
Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la primera meitat de la legislatura. Enrique Barón (SOC) d'Espanya, es elegit president. 9 de novembre de 1989
Caiguda del Mur de Berlín.
21 de febrer de 1991
S'incorporen al Parlament els diputats observadors de la República Federal Alemanya.
15 de març de 1991
La República Democràtica Alemanya i la República Federal Alemanya es reunifiquen.
14 de gener de 1992
Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la segona meitat de la legislatura. Egon Klepsch (PPE) d'Alemanya, es elegit president.
7 de febrer de 1992
Se signa el Tractat de Maastricht. 1 de maig de 1992
Desaparició del Grup dels Demòcrates Europeus i integració al Partit Popular Europeu.
6 de gener de 1993
Inicia el mandat la Comissió Delors III, que substitueix la Comissió Delors II. 12 de gener de 1993
Desaparició del Grup de l'Esquerra Unitària Europea.
1 de novembre de 1993
Entra en vigor el Tractat de Maastrich. Es funda la Unió Europea que substitueix les Comunitats Europees.
9-12 de juny de 1994
Eleccions al Parlament Europeu de 1994. Grups a la dissolució: PSE (198), PPE (162), LDR (45), V (27), ADE (20), ARC (14), CE (13), DR (12), NI (12).
Resultats electorals
Els partits socialdemòcrates agrupats a la Confederació Europea de Partits Socialistes van guanyar la majoria d'escons amb 179 eurodiputats, 47 per sobre de les anteriors eleccions, per davant dels partits conservadors i democratacristians del Partit Popular Europeu que van aconseguir 105 escons, tres per sota de les anteriors. Els partits liberals i centristes de la Federació de Partits Liberals i Demòcrates a Europa van sumar un total de 43 diputats europeus, 15 més que a les anteriors eleccions, mentre que la Coordinació Europea de Partits Verds i l'Aliança Lliure Europea van aconseguir 22 i 6 escons respectivament.
Formació de grups polítics Després de les eleccions, el Parlament Europeu va patir canvis profunds en la composició dels seus grups. Els grans grups es va mantenir, liderats pel Grup Socialista amb 180 escons enfront dels 121 eurodiputats del Grup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià, seguits del Grup Liberal, Democràtic i Reformista amb 49 representants.
El Grup Comunista i aliats es va dividir en dos grups: per una banda, el Grup de l'Esquerra Unitària Europea, liderat pel Partit Comunista Italià i l'Esquerra Unida espanyola, amb 28 escons; i per una altra, el Grup de la Coalició d'Esquerres, encapçalat pel Partit Comunista Francès i el Partit Comunista Portuguès, amb 14 eurodiputats.
També es va dividir el Grup de l'Arc de Sant Martí: per una banda, els partits integrats en la Coordinació Europea de Partits Verds, junt amb els partits d'esquerres i verds a l'Aliança Verda-Alternativa Europea, van fundar el Grup Verd al Parlament Europeu amb 30 escons; per una altra, l'Aliança Lliure Europea i el Moviment Popular de Dinamarca van impulsar un nou Grup de l'Arc de Sant Martí amb 13 escons.
Dins el conservadorisme i l'extrema dreta també van succeir canvis: el Partit Popular (hereu d'Aliança Popular) va abandonar els Demòcrates Europeus i es va integrar al PPE, deixant els Conservadors anglesos i danesos sols amb 34 escons. Per altra banda, el Grup de la Dreta Europea es va transformar en el Grup Tècnic de la Dreta Europea per l'abandonament del Moviment Social Italià (que es va sumar als No Inscrits) i el Partit Unionista de l'Ulster (que es va integrar al PPE), però sumant Els Republicans alemanys i l'Interès Flamenc. +Grup políticPosicióIdeologiaEsconsGrup Socialista (SOC)CentreesquerraSocialdemocràciaSocialisme democràticGrup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)CentredretaConservadorisme liberalDemocràcia cristianaGrup Liberal, Democràtic i Reformista (LDR)CentreLiberalismeSocioliberalismeProgressismeGrup dels Demòcrates Europeus (GDE)DretaConservadorismeGrup Verd al Parlament Europeu (V)CentreesquerraEcologismeGrup de l'Esquerra Unitària Europea (EUE)EsquerraMarxismeAnticapitalismeGrup de l'Aliança Democràtica Europea (ADE)DretaConservadorisme nacionalistaGrup Tècnic de la Dreta Europea (DR)UltradretaPopulisme de dretaEuroescepticismeSobiranismeGrup de la Coalició d'Esquerres (CE)EsquerraMarxismeAnticapitalismeGrup de l'Arc de Sant Martí (ARC)TransversalismeRegionalismeNo inscrits (NI) +EstatGrups polítics del Parlament EuropeuMEPSOCPPELDRDEVEUEADEDRCEARCNI31 SPD -225 CDU7 CSU -94 FDP +48 Grüne6 REP +68118 PS2 MRG2 ADD +25 CDS1 UDF -26 PR2 UDF2 PRAD1 CNI1 Clubs1 PSD8 LV12 RPR1 CNI -710 FN +17 PCF1 UPC1 UDF8112 PSI2 PSDI +226 DC1 SVP2 PRI1 PLI -33 VE2 VA1 DP1 PR22 PCI -52 LL-AN1 PSdAz4 MSI1 PLI +28145 Lab1 SDLP +131 UUP +132 CON -13 -1 -11 SNP1 DUP8127 PSOE -215 PP1 UDC +155 CDS1 CDC +4 -171 EP4 IU1 EA1 PA2 RM1 PNB1 HB -3608 PvdA -110 CDA +23 VVD1 D66 -11 CPN1 PPR1 SGP255 PS3 SP5 CVP2 PSC +12 PRL2 PVV -12 Ecolo1 Agalev1 VB +11 VU -1249 PASOK -110 ND +21 SYN1 DIANA -13 SYN248 PS +13 CDS -19 PSD -11 PEV3 PCP244 A +12 CD +13 V +12 C -21 SF4 N161 Lab +14 FG -21 PD1 Maher +16 FF -21 WP1 IFF152 LSAP3 CSV1 DP6Total180+14121+849+434-32302820-1017+1141312-2MEPSOCPPELDRDEVEUEADEDRCEARCNIGrups polítics del Parlament EuropeuNota: Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups a la finalització del segon mandat del Parlament Europeu.
Elecció de la Mesa per la primera meitat de la legislatura Després de la constitució del nou Parlament Europeu, el 24 de juliol de 1989, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president i 14 vicepresidents, per la primera meitat de la legislatura.
Presidència Hi havia sis candidats a la presidència del Parlament Europeu: el socialista Enrique Barón, el liberal Rüdiger von Wechmar, l'ecologista Maria Amélia Santos, independentista escocès Winifred M. Ewing, el liberal italià Marco Pannella i el nacionalista francès Jean-Marie Le Pen. L'acord de la Confederació Europea de Partits Socialistes i el Partit Popular Europeu per repartir-se la presidència de la legislatura va permetre al socialista espanyol ser escollit en primera volta.
Votació per a la presidència del Parlament EuropeuVots emesos en primera votació: 502 | Vots blancs o nuls: 27 | Majoria absoluta: 238CandidatEnrique BarónRüdiger von WechmarMaria Amélia SantosWinifred M. EwingMarco PannellaJean-Marie Le PenEstatPartit políticPartit Socialista Obrer EspanyolPartit Democràtic LliurePartit Ecologista-Els VerdsPartit Nacional EscocèsPartit Liberal ItaliàFront NacionalGrup políticGrup SocialistaLiberal, Democràtic i ReformistaGrup VerdArc de Sant MartíNo InscritsDreta Europea1a votació301 20x20px93 20x20px31 20x20px20 20x20px18 20x20px12 20x20px Vicepresidències En les 14 vicepresidències, el Grup Socialista va aconseguir cinc, el Grup del Partit Popular Europeu quatre, el Grup Liberal, Democràtic i Reformista en va aconseguir dos i el Grup dels Demòcrates Europeus, el Grup de l'Esquerra Unitària Europea i el Grup Verd al Parlament Europeu un membre.
Votació per a les vicepresidències del Parlament EuropeuPrimera voltaNomEstatPartit PolíticGrup políticVotsNicole PeryPartit SocialistaSOC20x20pxSiegbert AlberUnió Demòcrata Cristiana d'AlemanyaPPE20x20pxGeorgios AnastassopoulosNova DemocràciaPPE20x20pxHans PetersPartit Socialdemòcrata d'AlemanyaSOC20x20pxNicole FontaineCentre dels Demòcrates SocialsPPE20x20pxDavid MartinPartit LaboristaSOC20x20pxGeorgios RomeosMoviment Socialista Panhel·lènicSOC20x20pxRoberto FormigoniDemocràcia CristianaPPE20x20pxFred CatherwoodPartit ConservadorDE20x20pxJoão CravinhoPartit SocialistaSOC20x20pxSegona voltaNomEstatPartit PolíticGrup políticVotsYves A.R. GallandUnió per a la Democràcia FrancesaLDR20x20pxAntonio CapuchoPartit SocialdemòcrataLDR20x20pxFernando Pérez RoyoEsquerra UnidaEUE20x20pxWilfried TelkämperEls VerdsV20x20px
Caiguda del Mur de Berlín i reunificació alemanya
miniatura|Mur de Berlín, a la Porta de Brandenburg, el 10 de novembre de 1989. miniatura|Berlinesos travessant el "Checkpoint Charlie", el 10 de novembre de 1989. Durant l'agost de 1989, la República Democràtica Alemanya va patir diverses crisis migratòries a Àustria, Hongria i Txecoslovàquia, amb l'ocupació de l'ambaixada de la República Federal Alemanya a Budapest i manifestacions massives. En mig d'aquests successos, el que va ser líder durant molt temps de la República Democràtica Alemanya, Erich Honecker, dimitia el 18 d'octubre de 1989, i va ser reemplaçat uns dies més tard per Egon Krenz.
Les manifestacions, que inicialment eren de gent que volia marxar cap a l'Alemanya Occidental, cantant "Wir wollen raus!" ("Volem sortir!"), posteriorment es van convertir en manifestacions encara més grans, reunint mig milió de persones el dia 4 de novembre a Alexanderplatz, al Berlín Oriental, on es cridava "Wir bleiben hier!" ("Aquí ens quedem!"), i que posteriorment es van conèixer com a la "Revolució Pacífica". Mentrestant l'onada de refugiats que marxaven d'Alemanya de l'Est cap a l'Oest havia augmentat i havia trobat el seu camí a través de Txecoslovàquia, tolerat pel nou govern Krenz i d'acord amb el govern txecoslovac comunista.
El 9 de novembre de 1989, per alleujar les complicacions, el politburó dirigit per Krenz va decidir permetre als refugiats sortir directament a través dels punts de pas entre Alemanya Oriental i Occidental, incloent-hi Berlín Oest, si bé aquesta informació no va ser explicada de manera correcta pel portaveu, Günter Schabowski, que va informar que era una decisió d'immediata aplicació, el que va provocar que nombrosos alemanys orientals es reunissin al costat del mur demanant que els guardes de frontera obrissin immediatament les portes.
En vistes de la multitud creixent, els sobrepassats guardes finalment varen cedir, obrint els controls i permetent passar la multitud amb poca o cap comprovació d'identitats. Els berlinesos de l'est eren rebuts pels ciutadans de l'oest en una atmosfera commemorativa. En els dies i setmanes següents, la gent venia al mur amb martells i pics per arrencar-ne trossos com a record. Aquesta gent se'ls anomenava "Mauerspechte" (pica-soques de paret). miniatura|El Tractat d'Unificació (Einigungsvertrag). Després de la Caiguda del mur de Berlín, la reunificació era inevitable, iniciant un complex procés polític, social i econòmic. Entre 1989 i setembre de 1990 van conviure dos governs, un a la República Federal i un altre a la República Democràtica. A més, les dues repúbliques encara eren territoris ocupats per les quatre potències vencedores de la Segona Guerra Mundial i no hi havia un tractat que posés fi de forma legal al conflicte que havia acabat feia quaranta-cinc anys, aquests aspectes formals van motivar que la reunificació es fes en diferents etapes.