L'arrelament (en francés: L'Enracinement, prélude à une déclaration des devoirs envers l'être humain) és una obra de la filòsofa Simone Weil, publicada el 1949 per Albert Camus en la col·lecció «Espoir» que dirigia en l'editorial Gallimard.Weil, Simone (2014), Echar raíces, Editorial Trotta, , presentació de Juan Ramón Capella Hernández, p. 9. El manuscrit restà inacabat.Vegeu la presentació d'Œuvres complètes, t. V, vol. 2, p. 109-110 i la «Histoire du manuscrit» de Florence de Lussy, in Simone Weil, L'Enracinement, Paris, Flammarion, coll. Champs, 2014, p. 57-71. Com tots els llibres de Weil, es va publicar pòstumament.
L'obra examina les causes del malestar social, cultural i espiritual que, segons Simone Weil, afligia la civilització del , en concret Europa, i també la resta del món. El "desarrelament" es defineix com una condició quasi universal que resulta de la destrucció dels vincles amb el passat i la dissolució de la comunitat. Simone Weil especifica els requisits que s'han de complir perquè els pobles puguen tornar a sentir-se arrelats, culturalment i espiritual, al seu entorn, tant al passat com respecte a les expectatives de futur. L'assaig estudia els corrents polítics, culturals i espirituals que s'han de fomentar perquè les persones tinguen accés a fonts d'energia que els ajuden a dur una vida plena, alegre i moralment bona. Un tema principal n'és la necessitat de reconéixer la naturalesa espiritual del treball.
L'arrelament es considera l'obra més famosa de Simone Weil i ha provocat una varietat de respostes, des de ser descrita com una obra d'"originalitat excepcional i amplitud de simpatia humana" fins a "un recull de disbarats atroços".
Context històric Simone Weil escrigué L'arrelament en el marc dels serveis a la França Lliure.Jean-Louis Crémieux-Brilhac, La France libre, 2 vol., París, Gallimard, coll. Folio, 2014. Havia escrit al juliol del 1942 a Maurice Schumann, el seu antic company del Liceu Henri IV, aleshores portaveu de l'organització, perquè la hi integràs. Schumann intervingué en nom seu davant André Philip, comissari de l'interior, que la presentà.André Philip (28 de juny de 1902 - 5 de juliol de 1970) fou membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera i treballà el 1942 com a ministre de l'Interior sota el govern provisional de la França Lliure del general Charles de Gaulle. També va servir com a ministre de Finances el 1946 i part del 1947 en els governs dels socialistes de Félix Gouin, Léon Blum i Paul Ramadier. Arribà a Londres al desembre del 1942. La nomenaren editora i treballà sota la direcció de Philip, que s'havia unit a de Gaulle el 1942, i Francis-Louis Closon, que hi arribà a l'estiu del 1941.Simone Pétrement, La Vie de Simone Weil, Paris, Fayard, 1997, pàg. 635-636 i p. 643 i seg.; vegeu també «Vie et œuvre» en Simone Weil, Œuvres, París, Gallimard, coll. Quarto, 1999, pàg. 86-88. La comissió en què feren les seues activitats la va crear al desembre del 1941 René Cassin per a reflexionar sobre la França de postguerra.Antoine Prost i Jay Winter, René Cassin et les droits de l'homme, París, Fayard, 2011, p. 202. Segons Albert Camus, de Gaulle havia demanat “un informe sobre les possibilitats de recuperació de França" i volia una nova declaració de drets humans després de l'Alliberament.Albert Camus, Essais, París, Gallimard, coll. Bibliothèque de la Pléiade, 1965, p. 1.700. El treball de la comissió va conduir, independentment del que havia realitzat Simone Weil, a la publicació d'una declaració el 14 d'agost del 1943.Antoine Prost i Jay Winter, op. cit., p. 205. Cassin, que continuà aquest projecte en l'ONU després de la guerra, esdevingué un dels principals redactors de la Declaració Universal de Drets Humans adoptada el 1948. Havia estat un dels primers a fer costat a de Gaulle i s'hi uní a Londres al juny del 1940.Florence de Lussy, «Présentation», en Simone Weil, L'Enracinement, París, Flammarion, coll. Champs, 2014, pàg. 13-15. Els pensaments de Simone Weil, però, en prengueren una direcció diferent: en desacord amb l'orientació de la França Lliure, en concret pel que feia a la funció de Gaulle, en va dimitir al juliol del 1943.
Com la majoria dels textos de Simone Weil, tret dels Cahiers en què va incloure les seues reflexions metafísiques, i les cartes o articles sobre qüestions religioses destinats als seus corresponsals o a les revistes, L'arrelament està dictat per fets històrics i polítics que per a ella eren importants i donaven oportunitat al qüestionament filosòfic. L'arrelament forma part d'un conjunt de textos escrits durant els seus darrers mesos, a Anglaterra, entre desembre del 1942 i agost del 1943. Entre aquests textos, La persona i les coses sagrades i Estem lluitant per la justícia? constitueixen, amb el preludi titulat Estudi per a una declaració d'obligacions cap als éssers humans, desenvolupaments filosòfics inseparables de la seua "gran feina".“He fet una segona “gran obra”, o més aviat n'estic en procés, perquè no està terminada” (Simone Weil a sos pares, carta del 22 de maig del 1943, Obres Completes, t. VII, vol. 1, pàg. 280). Anomenà la seua primera “gran obra” o “testament” les Réflexions sur les causes de la liberté et de l'oppression sociale de 1934 (vegeu Œuvres complètes, t. VII, vol. 1, p. 164, núm. 4). Durant aquest període prolífic va escriure altres textos a l'entorn de L'arrelament, també importants des del punt de vista polític, històric i filosòfic.Sobre la “proliferació” que representen aquests textos, vegeu la carta de Simone Weil a sos pares, Œuvres complètes, t. VII, vol. 1, p. 272. Els assaigs i esborranys d'articles escrits a Londres són en Œuvres complètes, t. V, vol. 1, p. 201 i seg. El preludi, en concret, fa d'introducció a L'arrelament, el fonament filosòfic del qual s'estableix a partir de la noció de bé absolut o total.Vegeu la presentació d'aquests textos en Œuvres complètes, t. V, vol. 1, p. 205-211 i 239-240, i vol. 2, p. 93-94.
Tot i que part del treball aborda solucions específiques que remetien sobretot a l'estat francés de la dècada dels 1940, la major part tracta sobre problemes socials, polítics i culturals generals i, per tant, té un interés filosòfic i polític durador. Aquest interés destaca en els prefacis de la traducció anglesa i de les edicions franceses de L'arrelament. L'escriptor T. S. Eliot escriu que "aquest llibre pertany a la categoria de prolegòmens a la política que els polítics rares vegades lligen i que la majoria no n'entendria ni ho sabrien aplicar. Tals obres no influeixen en la guia actual dels afers públics. Aquest és un d'aquests assaigs que els joves haurien d'estudiar abans que no tinguen temps per a fer-ho i la seua capacitat de pensament siga anihilada per les campanyes electorals i les assemblees parlamentàries; llibres l'efecte dels quals, esperem, se sentirà en l'actitud mental de la propera generació". Florence de Lussy afirma que l'assaig "té un evident caràcter premonitori respecte del desordre i les inconsistències del nostre temps. És urgent llegir-lo".Thomas S. Eliot, «Preface», en Simone Weil, The Need for Roots, Nova York, G. P. Putnam's Sons, 1952, p. xiv, traduït de Cahiers Simone Weil, t. V, núm. 2, juny de 1982, pàg. 147-148. Florence de Lussy, «Présentation», in Simone Weil, op. cit., p. 55. L'edició de L'arrelament en les Obres completes de Simone Weil inclou dos pròlegs. En el primer, Patrice Rolland, després d'explicar la naturalesa de la relació de Simone Weil amb la França lliure, presenta aquest assaig com un projecte que té una dimensió alhora política i patriòtica, mentre que Robert Chenavier, en el segon pròleg, insisteix en l'aspecte espiritual del projecte.Patrice Rolland, «Avant-propos», en Simone Weil, Œuvres complètes, t. V, vol. 2, p. 11 i seg.Robert Chenavier, «Avant-propos», en Simone Weil, op. cit., p. 46 i seg. miniatura|230x230px| Jardins Carlton, 4, Londres. Durant la Segona Guerra Mundial, l'edifici servia de seu provisional del moviment de Resistència de la França Lliure. Weil hi estigué destinada mentre escrivia L'arrelament L'espiritualitat del treball fou una idea que va ocupar Simone Weil al llarg de la seua carrera. Segons el seu biògraf Richard Rees, tot el treball de la seua vida es pot considerar un intent de dilucidar aquest concepte que ella considerava la gran idea original d'Occident.. L'autora presentava el treball físic com el tipus de treball més adequat per a tenir una connexió directa amb Déu. La seua anàlisi es basa en un període d'un any com a obrera en una fàbrica i en alguns períodes com a jornalera al camp..
Temes L'assaig es divideix en tres parts. La primera se'n subdivideix en catorze seccions, i cadascuna tracta d'una necessitat humana específica. En conjunt, se les denomina “necessitats de l'ànima”. La segona part se subdivideix en tres seccions, que parlen sobre el concepte de desarrelament en relació amb la vida urbana, la vida rural i la nacionalitat. La tercera part és una de sola i analitza les possibilitats d'inspirar una nació. Només una petita part de l'assaig estudia les solucions específiques que s'aplicaren a l'estat francés en la dècada dels 1940..
La noció de bé absolut El fonament de l'obligació moral és l'exigència del bé absolut que rau en cada ésser humà, present tothora en la "consciència universal", com ho demostren els escrits més antics conservats per la humanitat.Simone Weil, L'Enracinement, Œuvres complètes, t. V, vol. 2, p. 113. Simone Weil explica en el preàmbul de L'arrelament que el bé viu en el cor de l'ésser humà independentment dels fets que es manifesten en un món material que sembla rebutjar qualsevol tipus de transcendència. Les referències a la noció de bé transcendent, remeses al text del prefaci, són freqüents en aquesta obra.
La necessitat i l'equilibri de poder constitueixen el principi d'acció de les coses en el món. El bé és el ressort pròpiament humà de l'acció moral. D'acord amb Simone Weil, hi ha realitats l'existència de les quals no es pot pas negar i que són totalment irreductibles: com ara la justícia, la bondat o la bellesa. La bellesa del món, per exemple, és senyal que alguna cosa resisteix la prova del dubte o la desesperació, i ens remet al "nostre desig de bé". El mateix succeeix amb el bé del qual són capaços les persones, almenys les que es diuen santes o sàvies, o simplement les "persones de bona voluntat", que no deixen de sorprendre amb la seua amabilitat i generositat fins i tot als detractors més escèptics o pessimistes de l'espècie humana.Simone Weil, op. cit., p. 118.Simone Weil, op. cit., p. 120.
Els éssers humans creuen que desitgen tota mena de béns relatius que es troben en el món. El que realment volen, però, el món no els ho pot pas donar directament. Perquè el que volen no és d'aquest món, no es troba ací: del vertader bé "mai no trobaran cap objecte en aquest món". El que les persones desitgen per sobre de tot és el bé total i absolut, i alhora "desconegut", del qual la bellesa del món, les obres d'art i les accions que anomenem belles, bones o sàvies són el reflex o manifestació en la realitat material.Simone Weil, op. cit., p. 96.
Simone Weil parla d'"aquesta demanda d'un bé absolut" o "de bé total", com d'"una realitat situada fora del món, açò és, fora de l'espai i del temps, fora de l'univers mental humà, fora de tot el domini que les facultats humanes poden assolir". L'única manera de captar aquest bé, d'accedir a aquesta realitat, és amb l'atenció i l'amor, que fan possible el compliment de l'obligació en la pràctica. Simone Weil situa així la preexistència de l'obligació moral en la transcendència del bé que s'encarna universalment en cada ésser humà. "Fora d'aquest univers, més enllà del que les facultats humanes poden captar, hi ha una realitat a la qual correspon en el cor humà l'exigència del bé total que es troba en cada persona. D'aquesta realitat provenen totes les coses bones ací a la terra, totes les obligacions".Simone Weil, op. cit., p. 369.