Brigida Giorgi, més coneguda pel seu cognom civil i nom artístic Brigida Banti (Crema (Llombardia), 30 de setembre, 1757 – Bolonya (Emília-Romanya), 18 de febrer,e 1806), va ser una soprano italiana.
Biografia Els inicis foscos Els seus orígens són força incerts i les dades del seu naixement no són gens certes: segons alguns, en comptes de Crema, Brigida Giorgi va néixer a Monticelli d'Ongina, una ciutat de la província de Piacenza, però no gaire lluny de Cremona, el 1756Questa è la versione riportata da Carr; secondo l'enciclopedia curata da Caruselli ed il Dizionario di Rosenthal e Warrack, i dati corretti dovrebbero essere quelli ripresi nella presente voce, mentre Staccioli e Genesi anticipano addirittura al 1755 la data della sua nascita a Monticelli d'Ongina. o fins i tot el 1758. Filla del mandolinista de carrer Carlo Giorgi, també va començar a actuar molt aviat com a cantant de carrer, seguint el seu pare, segons alguns, juntament amb un encara nen Domenico Dragonetti, un futur contrabaixista de gran nom, que l'acompanyava al semi-violone, segons altres. Francesco Caffi, Storia della musica sacra nella già Capella Ducale di San Marco in Venezia dal 1318 al 1797, Venezia, Antonelli, 1855, II, p. 80-81 (accessibile gratuitamente online come ebook-gratis Google). Il semiviolone era un piccolo contrabbasso da camera. El que sí que és cert és que el 1777/1778, durant les seves peregrinacions pel sud d'Europa, va arribar a París, on va tenir lloc la trobada que li va canviar la vida. Fins i tot sobre la naturalesa d'aquesta trobada, les fonts difereixen: segons algunes, va ser notada per ningú més que Antonio Sacchini, ràpidament formada per ell i després contractada al Théâtre-Italien (en el qual l'Opéra Comique i la Comédie Italienne s'havien fusionat temporalment); Segons altres, va ser el director nomenat de l'Opéra Comique qui la va fixar i, de nou després de rebre formació de Sacchini, la va fitxar per a l'Opéra. Tanmateix, la informació sobre la seva estada a París és molt incerta,Secondo Staccioli e Carr, ella avrebbe addirittura debuttato all'Opéra già nel 1776 cantando negli entr'acte dell'Ifigenia in Aulide di Gluck; tale versione è anche confermata dall'Almanacco di Amadeusonline di Gherardo Casaglia (accesso 2 febbraio 2009), il quale precisa anche il ruolo interpretato dalla Banti (Diana). com també ho és la del seu posterior trasllat a Londres: el que sí que és cert és que aquí va conèixer el ballarí i coreògraf Zaccaria Banti (c. 1756-1836), que va estar ben introduït en l'ambient teatral cosmopolita, amb qui es va casar a Amsterdam el 1779 i el cognom del qual també va adoptar com a nom artístic.
Segons el Diccionari de Música del Ducat de Parma i Piacenza, la parella va tenir dos fills: Pietro, nascut a Varsòvia el 1787, batejat pel mateix rei de Polònia Estanislau Poniatowski,... per recarsi nell'autunno 1786 e nel carnevale 1787 a interpretare opere serie italiane al Teatro Reale di Varsavia dove il re la colmò di onori e tenne a battesimo suo figlio [Pietro]. Vedi: Dizionario della Musica del Ducato di Parma e Piacenza Giorgi Banti Brigida. i Giuseppe, nascut a Madrid el juliol de 1793, batejat per la duquessa d'Osuna, María Josefa Pimentel.Gaspare Nello Vetro, Giorgi Banti Brigida, in Dizionario della Musica del Ducato di Parma e Piacenza curato dalla Casa della Musica di Parma. Segons altres fonts, però, la parella també havia tingut una filla, evidentment la gran, "que es va casar amb un tal Dr. Barbieri",Philip H. Highfill Jr., Kalman A. Burnim and Edward A. Langhans, A Biographical Dictionary of Actors, Actresses, Musicians, Dancers, Managers and Other Stage Personnel in London, 1660-1800, Carbondale e Edwardsville, Southern Illinois University Press, 1973, I, p. 278. el nom de la qual, Vittoria,Riportato anche, sia pure con l'erronea notazione che era l'unica figlia, da Francesco Sforza Benvenuti, Dizionario biografico cremasco, Bologna, Forni, , p. 10. juntament amb el nom complet del seu marit, també estan testimoniats per una inscripció monumental al cementiri de Bolonya (vegeu també més avall).Collezione dei Monumenti Sepolcrali Del Cimitero di Bologna Pubblicata da Giovanni Zecchi, Bologna, Zecchi, 1825, Parte seconda, n. 50 (accessibile gratuitamente online presso Google Books). L'immagine del monumento è anche reperibile presso il Museo Virtuale della Certosa di Bologna. L'iscrizione recita come segue : «Monumento della Brigida Giorgi nata a Cremona, e cittadina bolognese, moglie di Zaccaria Banti, lodatissima per la eccellenza nell'arte della musica, socia onoraria dell'Accademia Filarmonica, vissuta anni 47, e morta li 18 febbraio 1806. Il presente monumento le fu da prima innalzato da Vittoria Banti di lei figliuola, e dal marito di questa dott. Domenico Barbieri, e dal pittore ornatista Giuseppe Fancelli: nel 1813 fu poi dal marito della defunta, Zaccaria Banti, trasportato in altra parte del Cimitero, e rinnovato per opera dei pittori Luigi Gibelli, e Filippo Pedrini.»
La gran carrera europea Després de passar per Viena el 1780, Banti va decidir tornar a Itàlia, després d'haver estat contractada per a la temporada de carnaval de 1782/1783 pel Teatro San Benedetto de Venècia, on va obtenir un èxit notable en les estrenes de Piramo e Tisbe de Francesco Bianchi (que es convertiria en el seu compositor preferit) i Attalo, re di Bitinia de Giuseppe Sarti, així com en una reposició dOrfeo ed Euridice de Bertoni que va despertar l'entusiasme d'un oient excepcional com el tenor irlandès Michael Kelly. Posteriorment va cantar a Torí, Milà, de nou a Venècia i també, el 1786/87, a Varsòvia, on va actuar en òperes de Giordani, Persichini i Tarchi.Staccioli. El mateix any 1787 finalment va aterrar al Teatro San Carlo de Nàpols, creant el paper de Sofonisba a la primera representació de Scipione Africano del seu favorit Bianchi, i també interpretant obres de Paisiello, Anfossi i Guglielmi. Banti va tornar el 1789 al San Benedetto de Venècia, on va ser la primera protagonista de Zenobia in Palmira d'Anfossi, que es va convertir en un dels seus papers estrella, juntament amb el paper de Semiramide, creat per a la primera representació de La vendetta di Nino de Bianchi a finals de l'any següent.
El 1790 la ciutat de Bolonya va atorgar la ciutadania honorària a ella, al seu marit Zaccaria Banti i als seus fills presents i futurs. A Bolonya va actuar la tardor de 1792 al Teatro Marsigli Rossi.
El juny de 1792 va participar en la inauguració del nou Gran Teatro La Fenice de Venècia, al costat de Gaspare Pacchierotti (que no va deixar d'influir considerablement en les seves habilitats artístiques), en la primera representació dI giuochi d'Agrigento de Paisiello. Després d'una breu temporada a Madrid el 1793 on va competirLa Ilustración española y americana. 22/2/1908, página 4 amb la igualment famosa Todi, del 1794 al 1802 va ser contractada com a soprano principal al King's Theatre de Londres, on va debutar amb el paper de Semiramide a l'òpera de Bianchi citada anteriorment i on va conèixer Lorenzo Da Ponte qui, a les seves Memòries, li va atribuir, amb considerable malevolència, característiques humanes força desagradables,Da Ponte, op. cit. , versione digitale (terza parte) Archiviato il 29 settembre 2011 in Internet Archive.: la Banti «era una femminaccia ignorante, sciocca e insolente, che, avvezza nella sua prima giovinezza a cantar pei caffè e per le strade, portò sul teatro, dove la sola voce la condusse, tutte le abitudini, le maniere e i costumi d'una sfacciata Corisca [personaggio negativo de Il pastor fido, n.d.r.]. Libera nel parlare, più libera nelle azioni, dedita alla crapola, alle dissolutezze ed alla bottiglia, appariva sempre quello che era in faccia di tutti, non conosceva misure, non aveva ritegni; e, quando alcuna delle sue passioni era stuzzicata dalle difficoltà o dalle opposizioni, diventava un aspide, una furia, un demone dell'inferno, che avrebbe bastato a sconvolgere tutto un impero, nonché un teatro». així com una relació amb William Taylor, director del teatre. Després de tornar a Itàlia a la tardor de 1802 després del retorn d'Elizabeth Billington a la seva terra natal, va continuar actuant durant uns anys tant a La Scala com a La Fenice, però la seva veu es deteriorava i, per tant, es va veure obligada a retirar-se, a més a més, poc abans de la seva mort, el 1806.
Durant aquest període va prendre sota la seva protecció el jove tenor Diomiro Tramezzani,Serie cronologica delle rappresentazioni drammatico-pantomimiche poste sulle scene dei principali Teatri di Milano dall'autunno del 1776 sino all'intero autunno 1818 amb qui va iniciar la seva carrera artística. Tan esplèndida i tan poderosa havia estat aquella mateixa veu que, en morir, el seu cos va ser sotmès a una autòpsia que va revelar dos pulmons d'una amplitud extraordinària.Celletti, R. La grana ..., "San Carlo e Scala", pag. 66.
El monument funerari dedicat al cantant, construït el 1813, es troba a la Certosa di Bologna, a l'arc 101 de l'ala occidental del Claustre III; Va ser encarregat pel vidu Zaccaria Banti als pintors Luigi Gibelli i Filippo Pedrini, després que un monument commemoratiu anterior, erigit per la seva filla Vittoria i el seu gendre Domenico Barbieri, amb escultures d'Enrico Barberi i decoracions de Giuseppe Fancelli, hagués de ser retirat per la força després de l'ampliació del cementiri. El 1869, més de seixanta anys després de la mort de la cantant, el seu fill Giuseppe Banti va escriure un fullet molt breu amb un esbós biogràfic de la seva mare.
La ciutat de Piacenza li va dedicar un carrer.
Característiques artístiques Un talent natural realment fenomenal: aquesta podria ser la definició sintètica de Banti. Sense cap educació musical (ni tan sols sabia llegir música i sempre es negava a aprendre-la), tenia una oïda prodigiosa i era capaç d'aprendre's les parts de memòria només fent-les interpretar un parell de vegades. Els seus contemporanis, des del ja esmentat Kelly fins a l'altre gran tenor i professor Pierre Garat, des de la pintora Élisabeth Vigée Le Brun fins al gran coneixedor del cant, Lord Mount Edgcumbe (1764–1839),Mount Edgcumbe, anche compositore dilettante, scrisse per la Banti la sua unica opera Zenobia, andata in scena, per una sola rappresentazione, al King's Theatre, nel 1800. coincideixen a exaltar les seves qualitats. Mount Edgcumbe, per exemple, va escriure, a les seves "Reminiscences musicals", sobre una veu de gran extensió, rica i lliure de vetes en tota la seva amplitud, una "veritable veu de pit de principi a fi"."Her voice was of most extensive compass, rich and even, and without a fault in its whole range – a true voce di petto throughout", Mount Edgcumbe, Musical Reminiscences of an Old Amateur Chiefly Respecting Italian Opera in England for Fifty Years from 1773 to 1823, Londra, 1824, citato dal Grove Dictionary, I, pag. 304 (accessibile on line su google.books The second edition, continued to the present time, Londra, Clarke, 1827). Per la seva banda, Garat va informar sorprès des de Londres a un col·lega parisenc: Posseïa, de fet, una veu extremadament potent, amb un timbre exquisit i notablement flexible, capaç, per tant, d'abordar la coloratura més atrevida sense por. El seu estil de cant, segons una anotació molt aguda de Vigée-Le Brun, era similar al del castrat Pacchiarotti (amb qui, a més, Banti va tenir l'oportunitat d'actuar incomptables vegades) i excel·lia en intensitat expressiva.Caruselli, S. (a cura di), op. cit., I, pag. 98.