miniatura|Friedrich Reinhold Kreutzwald monument a Võru La cultura d'Estònia combina un patrimoni indígena, representat per la llengua nacional finlandesa del país, l'estonià, amb aspectes culturals nòrdics i alemanys. Al llarg dels segles, la cultura de l'Estònia moderna ha estat molt influenciada per la del món de parla germànica. A causa de la seva història i geografia, la cultura d'Estònia també ha estat influenciada per les tradicions dels germanobàltics i escandinaus bàltics, així com dels pobles bàltics, eslaus i finlandesos veïns.
L'abolició de l'esclavitud i la compra gratuïta de granges que va començar a la dècada de 1860 va donar als estonians l'oportunitat de progrés econòmic i cultural. La població d'Estònia va créixer. Amb el suport de les idees de nacionalisme i romanticisme nacional que s'estenen a Europa, va començar un despertar nacional i va començar la formació de la nació estoniana, una cultura nacional independent i una intel·lectualitat nacional. Un important centre cultural va ser Tartu i la seva universitat. Els patriotes nacionals intel·lectuals van animar els estonians a participar en la vida pública i van definir les demandes legals i culturals de la nació emergent. Els líders del moviment consideraven l'establiment d'una alta cultura europea en la seva pròpia llengua com la garantia més important de la supervivència ètnica i el desenvolupament nacional dels estonians.
Prominents cultivadors de la cultura nacional van ser el pastor Jakob Hurt, Mihkel Veske, l'escriptor Friedrich Kuhlbars i altres escriptors i professors d'escola estonians. Es va compilar l'èpica nacional estoniana Kalevipoeg. El 1857, el primer diari permanent en llengua estoniana, Perno Postimees, va començar a publicar-se (publicat per Johann Voldemar Jannsen). Jannsen va adoptar el terme estonià com a nom propi en lloc dels anteriors pobles rurals. Es va fundar un cor cantant i tocant, i el 1869 va tenir lloc el Primer Festival General de la Cançó, al qual van assistir 1.000 cantants-intèrprets i 12.000 espectadors (una tradició que continua fins als nostres dies té un paper central en l'afirmació de la consciència nacional d'Estònia). A la dècada de 1870, noves figures es van incorporar al moviment nacional, les més destacades de les quals van ser Carl Robert Jakobson, Juhan Kurrik i diversos altres. Van començar a recollir folklore i antiguitats materials, a través de les col·leccions de les quals encara podem entreveure la cultura camperola dels segles XVIII-XIX. A finals del segle XIX, però, hi va haver un canvi significatiu en la societat tradicional del poble i la cultura popular, la roba popular va quedar en desús, i els habitatges graner van ser substituïts per cases amb xemeneies, terres de taulons i grans finestrals.
A la literatura estoniana i l'art estonià durant el Renaixement estonià, va prevaldre una tendència romàntica nacional basada en les idees de la Il·lustració i la idealització de la societat antiga. Els poemes i les cançons patriòtiques glorificaven la bellesa de la natura estoniana i expressaven un amor ardent per la seva terra natal. Es va construir una antiga cosmovisió estonia basada en el folklore dels finlandesos, un poble tribal que es va prendre com a model cada cop més conscientment, i es van crear una sèrie de llegendes artificials sobre l'aparició i les activitats dels nombrosos personatges mitològics que hi pertanyien.
Arts Literatura miniatura|208x208px| Friedrich Reinhold Kreutzwald, llegint el seu manuscrit de l'èpica nacional estonia Kalevipoeg, pintura de l'artista estonià Johann Köler (1864). Tot i que es podria dir que la tradició de crear llibres en llengua estoniana existia des de la publicació del Catecisme Wanradt-Koell el 1535, es van escriure poques obres notables de literatura no eclesiàstica fins a principis del , que va veure l'inici d'un moviment nacional romàntic estonià. Això va impulsar Friedrich Robert Faehlmann a recopilar poesia popular estònia, i Friedrich Reinhold Kreutzwald a organitzar-la i publicar-la com a Kalevipoeg, l'èpica nacional estoniana.
La primera publicació periòdica en estonià va ser Lühhike öppetus (1766–1767). El primer diari en llengua estonia Tarto maa rahva Näddali-Leht es va publicar el 1806.
L'era del despertar nacional estonià a partir de la dècada de 1850 va veure un ràpid augment del nombre de poetes i novel·listes que escrivien en estonià, en particular Lydia Koidula.miniatura|Els sistemes educatius públics fundats durant el govern suec anterior van fer d'Estònia i Finlàndia les dues zones més alfabetitzades de l'Imperi Rus (mapa de dades d'alfabetització del cens de 1897)
Després que Estònia es va independitzar el 1918, hi va haver un moviment d'escriptors modernistes, els més famosos AH Tammsaare i Karl Ristikivi. La invasió soviètica d'Estònia durant la Segona Guerra Mundial va provocar una repressió de la llibertat d'expressió, d'opinió i de la cultura en general. L'època soviètica es va caracteritzar per una gran circulació de llibres i el seu preu barat, però un nombre força reduït de títols diferents. Després de la fi del domini soviètic el 1991, la literatura a l'Estònia moderna es troba en un estat saludable, amb les històries de detectius en particular gaudint d'un auge de popularitat.
Segons un estudi del 2018, Estònia lidera el món en propietat de llibres, de mitjana els estonians tenen 218 llibres per casa i el 35% posseeix 350 llibres o més.
Música miniatura|Un moment abans de l'obertura del 25è Festival de la Cançó d'Estònia (2009) al recinte del Festival de la Cançó de Tallinn. miniatura|Intèrprets de música popular d'Estònia vestits amb vestits populars festius del segle XIX
La menció més antiga del cant i la dansa estonià es remunta a la Gesta Danorum de Saxo Grammaticus (c. 1179).The New Grove Dictionary of Music and Musicians; p.358 Saxo parla dels guerrers estonians que cantaven a la nit mentre esperaven una batalla èpica.
El Festival de la Cançó d'Estònia, que se celebra cada cinc anys des de 1869, és ara un dels esdeveniments corals més grans del món i una obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat. El cor conjunt del festival de la cançó ha format més de 30.000 cantants actuant davant d'un públic de 80.000 persones.
Estònia avui és molt respectada per la seva musicalitat, amb l'educació de qualitat dels músics clàssics que ha produït una gran proporció de directors i cantants de classe mundial. La música d'art d'Estònia va passar a l'avantguarda com a part del moviment romàntic nacional.
El grup de rock indie folk Ewert i The Two Dragons es troben entre les bandes estonianes més conegudes, havent tingut èxit a Europa i signant amb Warner Bros. Records i guanyant l'European Border Breakers Award el 2012. La banda de noies Vanilla Ninja també va ser una de les bandes estonianes més conegudes abans de la seva pausa. A més, artistes com Hortus Musicus, Kerli, Vaiko Eplik & Eliit, Iiris, NOËP, Miljardid i Trad. Atac! han guanyat popularitat fora d'Estònia.
Arts visuals El Museu d'Art d'Estònia és el principal museu nacional d'arts visuals i té una gran col·lecció d'art estonià en exposició permanent. Va ser fundada el 17 de novembre de 1919, però no va ser fins al 1921 que va aconseguir el seu primer edifici permanent: el Palau Kadriorg, construït al . Avui el palau s'utilitza per mostrar art estranger mentre que un nou museu construït específicament acull la branca principal del museu, anomenada Kumu.
Alguns dels pintors estonians més famosos inclouen Eric-Adamson, Johann Köler, Ants Laikmaa, Paul Raud, Evald Okas, Kristjan Raud i Konrad Mägi.
Teatre El Teatre d'Estònia es remunta al 1784, quan August von Kotzebue va fundar una companyia de teatre amateur a Tallinn. La majoria de les obres de l'època eren comèdies per a la diversió de la noblesa germanobàltica local. El 1809 es va establir una companyia de teatre professional amb un edifici propi a Tallinn. El repertori era majoritàriament en alemany, però també es representaven obres en estonià i rus.
Després de segles de servitud en què la població nativa d'Estònia havia caigut des de la croada de Livònia, la servitud va ser finalment abolida a Estònia el 1816. La primera societat musical nativa d'Estònia, Vanemuine es va establir el 1865. El cosí de Saaremaa de Lydia Koidula l'any 1870, posat en escena per la societat Vanemuine, marca el naixement del teatre nadiu d'Estònia.
La societat Vanemuine va estar encapçalada per August Wiera del 1878 al 1903. El 1906, es va aixecar un nou edifici per a la societat i Karl Menning es va convertir en director de la companyia de teatre. Es van posar en escena obres de teatre d'escriptors occidentals com Henrik Ibsen, Gerhart Hauptmann, el rus Maksim Gorki i els estonians August Kitzberg, Oskar Luts i Eduard Vilde.
El Teatre Estònia és un teatre d'òpera i una sala de concerts a Tallinn, Estònia. Va ser construït com un esforç nacional liderat per la societat estoniana el 1913 i es va obrir al públic el 24 d'agost. En aquell moment, era l'edifici més gran de Tallinn.
El 2004 hi havia 20 teatres a Estònia.Etenduskunstid 2004 El 46% de la població urbana i el 40% de la població rural van visitar els teatres el 2009.
Cinema i difusió La indústria cinematogràfica a Estònia va començar el 1896, quan es van projectar les primeres pel·lícules en moviment a Tallinn. La primera sala de cinema es va obrir el 1908.The Baltic States By Marje Jõeste, Küllo Arjakas El primer documental local es va fer l'any 1908 amb la producció d'un telenotícies sobre la visita del rei suec Gustau V de Suècia a Tallinn. El primer documental estonià va ser creat per Johannes Pääsuke el 1912, seguit del curtmetratge Karujaht Pärnumaal (Caça de l'ós a Pärnumaa) el 1914.
El primer llargmetratge es va fer l'any 1924, Shadow of the Past dirigit per Konstantin Märska. Theodor Luts, Noored kotkad (Àguiles joves) (1927) es considera generalment la pedra angular del cinema estonià.
A la dècada del 1960, la història del príncep Gabriel, de l'escriptor estonià Eduard Bornhöhe, es va convertir en un guió de pel·lícula d'Arvo Valton. Grigori Kromanov va ser nomenat director de Viimne reliikvia ('L'última relíquia'), estrenada el 1969 per Tallinnfilm.
El 1997, el Ministeri de Cultura d'Estònia va fundar l'Estonian Film Foundation. L'any 2007 es van fer uns 10 llargmetratges a Estònia, en particular Sügisball (2007) de Veiko Õunpuu, rebent, entre altres premis, el millor director al Festival de Cinema de Tessalònica i el Festival Internacional de Cinema de Bratislava, i el Premi Horizons de Venècia a la 64a Mostra Internacional de Cinema de Venècia. Georg (2007), de Peeter Simm, és una pel·lícula sobre la vida del llegendari cantant estonià Georg Ots.
El director d'animació estonià amb més èxit ha estat Priit Pärn, guanyador del Gran Premi al Festival de Cinema Internacional d'Animació d'Ottawa el 1998, per Porgandite öö ('Nit de les pastanagues').
Eesti Televisioon o ETV és la televisió pública nacional d'Estònia. La seva primera emissió va ser el 19 de juliol de 1955, i va celebrar el seu 50è aniversari el 19 de juliol de 2005.
Arquitectura La història arquitectònica d'Estònia reflecteix principalment el seu desenvolupament contemporani al nord d'Europa. Cal esmentar especialment el conjunt arquitectònic que distingeix el nucli antic medieval de Tallinn, que està a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. A més, el país compta amb diversos forts singulars, més o menys conservats, que daten d'època precristiana, un gran nombre de castells i esglésies medievals encara intactes, mentre que el camp segueix configurat per la presència d'un gran nombre de cases pairals de segles anteriors.
Educació miniatura|La Universitat de Tartu per Nadal.