miniatura|Psique revivida pel petó de l'amor, d'Antonio Canova, primera versió 1787–1793 La limerència és un estat mental resultant de tenir sentiments romàntics per una altra persona. Normalment implica pensaments intrusius i melancòlics, o preocupacions tràgiques per l'objecte del propi afecte, juntament amb un desig de correspondència dels propis sentiments i de formar una relació al voltant de l'amor.
La psicòloga Dorothy Tennov va encunyar el terme «limerència» com una alteració d'«amorància», però sense considerar altres etimologies complementàries, per descriure un concepte que havia sorgit del seu treball a la dècada dels 1960, quan va entrevistar més de 500 persones sobre el tema de l'amor. Al seu llibre Love and Limerence (1979, edició revisada del 1999) escriu que «estar en un estat de limerència és sentir el que normalment s'anomena 'estar enamorat'». Va encunyar el terme per desambiguar l'estat d'altres emocions menys aclaparadores i per evitar la insinuació que aquells que no l'experimenten no són capaços d'experimentar l'amor.
Segons Tennov i altres, la limerència es pot considerar enamorament, amor romàntic, amor apassionat, infatuació o mal d'amor. Més tard a la seva vida, Tennov va comparar la limerència amb la follia amorosa. La limerència també es compara i contrasta de vegades amb l'amor a primera vista (crush en anglès), sent la limerència molt més intensa.
Love and Limerence ha estat considerada l'obra seminal sobre l'amor romàntic. L'antropòloga i autora Helen Fisher va escriure que la recopilació de dades sobre l'atracció romàntica va començar amb Tennov recollint resultats d'enquestes, diaris i altres relats personals. Fisher, que coneixia Tennov i es va cartejar amb ella, ha comentat que el concepte de Tennov tenia un component trist.
Visió general El concepte de Dorothy Tennov representa un intent científic d'estudiar la naturalesa de l'amor romàntic. Va identificar un conjunt de trets psicològics associats amb l'amor, que va anomenar limerència. Altres autors també han considerat la limerència com un estat emocional i motivacional per centrar l'atenció en una parella d'aparellament preferida, o un procés d'afecció.
Joe Beam anomena limerència la sensació d'estar bojament enamorat. Nicky Hayes ho descriu com «una mena de passió infatuada i absorbent», el tipus d'amor que Dante sentia per Beatriu o el de Romeu i Julieta. És aquest anhel intens i insatisfet per l'altra persona el que defineix la limerència, on l'individu s'obsessiona "més o menys amb aquesta persona i passa gran part del temps fantasiejant amb ella". Hayes suggereix que "és la naturalesa inassolible de l'objectiu el que fa que el sentiment sigui tan poderós", i pot ser necessari un reforç ocasional i intermitent per donar suport als sentiments subjacents.
L'amor de Severus Snape per Lily Evans, la mare de Harry Potter, és una representació fictícia moderna de la limerència. Un exemple històric famós va ser el tumultuós afer entre Lord Byron i Lady Caroline Lamb.
Una característica central de la limerència per a Tennov era el fet que els seus participants realment veien els defectes personals de l'objecte del seu afecte, però simplement els passaven per alt o els trobaven atractius. Tennov anomena això "cristal·lització", a partir d'una descripció de l'escriptor francès Stendhal. Aquesta versió "cristal·litzada" d'un objecte d'amor, amb trets accentuats, és el que Tennov anomena un "objecte limerent", generalment anomenat "LO" (de l'anglès Limerent Object).
La limerència té propietats psicològiques similars a l'amor apassionat, però, segons la concepció de Tennov, la limerència comença fora d'una relació i abans que la persona que l'experimenta sàpiga amb certesa si és corresposta. Tennov observa que, per tant, la limerència sovint no és corresposta, i argumenta que cal algun tipus d'incertesa situacional perquè es produeixi la intensa preocupació mental que defineix la limerència. La incertesa podria ser, per exemple, barreres per al compliment d'una relació, com ara la distància física o emocional del LO, o la incertesa sobre com el LO correspon el sentiment. Algunes persones també poden tenir por de la intimitat, de manera que es distancien i eviten una connexió real.
No tothom experimenta limerència. Tennov estima que el 50% de les dones i el 35% dels homes experimenten limerència basant-se en les respostes a certes preguntes de l'enquesta que va administrar. La limerència pot ser difícil d'entendre per a aquells que no l'han experimentat mai, i per això sovint es ridiculitza i es descarta com a indesitjable, una mena de patologia, una fantasia ridícula o una construcció de ficció romàntica. Segons Tennov, la limerència no és una malaltia mental, tot i que pot ser "altament pertorbadora i extremadament dolorosa", "irracional, absurda, vergonyosa i anormal" o de vegades "la felicitat més gran" depenent de a qui es pregunti.
Components Els components originals de la limerència, segons es van definir a Love and Limerence, eren: pensament intrusiu sobre l'objecte del desig apassionat (l'objecte limerent o "LO"), que és una possible parella sexual anhel agut de reciprocitat dependència de l'estat d'ànim en les accions del LO o, més exactament, la interpretació personal de les accions del LO pel que fa a la probabilitat de reciprocitat incapacitat de reaccionar de manera limerent a més d'una persona alhora (només es produeixen excepcions quan la limerència està en el seu punt més baix, al principi o al final de la seva manifestació) un cert alleujament fugaç i transitori de la passió limerent no corresposta a través de la imaginació vívida de l'acció per part del LO que significa reciprocitat por al rebuig i timidesa, de vegades incapacitant però sempre inquietant, en presència del LO, sobretot al principi i sempre que es dona una incertesa intensificació a través de l'adversitat (almenys, fins a cert punt) sensibilitat aguda a qualsevol acte, pensament o condició que es pugui interpretar favorablement, i una capacitat extraordinària per idear o inventar explicacions "raonables" de per què la neutralitat que l'observador desinteressat podria veure és, de fet, un signe de passió oculta en el LO un dolor al "cor" (una regió a la part frontal central del pit) quan la incertesa és forta flotabilitat (sensació de caminar per l'aire) quan la reciprocitat sembla evident una intensitat general de sentiment que deixa altres preocupacions en segon pla una capacitat remarcable per emfatitzar allò que és realment admirable en el LO i per evitar obsessionar-se amb allò negatiu, fins i tot per respondre amb compassió pel negatiu i convertir-ho, emocionalment si no perceptivament, en un altre atribut positiu.
Relació amb altres conceptes Amor Dorothy Tennov dona diverses raons per inventar un terme per a l'estat denotat per la limerència (normalment anomenat "estar enamorat"). Una de les raons principals és resoldre les ambigüitats amb la paraula "amor" que es fa servir tant per referir-se a un acte que s'escull com a un estat que se suporta:Molts escriptors sobre l'amor s'han queixat de dificultats semàntiques. El diccionari enumera dues dotzenes de significats diferents de la paraula "amor". I, ¿com es pot distingir entre amor i afecte, simpatia, tendència, cura, preocupació, infatuació, atracció o desig? […] És incòmode reconèixer una distinció entre l'amor com a verb, com a acció duta a terme per l'individu, i l'amor com a estat. No haver-se enamorat mai no és en absolut una qüestió de no estimar, si és que estimar es defineix com a tenir cura de. A més, aquest estat d'"estar enamorat" inclou sentiments que no encaixen correctament amb l'amor definit com a preocupació.(El tipus d'amor que se centra en la cura dels altres s'anomena habitualment amor compassiu o àgape.)
L'altra raó principal que dona és que es va trobar amb persones que no experimenten aquest estat. La primera persona així que Tennov va identificar va ser una amiga seva antiga, Helen Payne, la manca de familiaritat de la qual amb l'estat de limerència va sorgir durant una conversa en un vol que van fer juntes. Tennov escriu que «descriure les complexitats dels vincles romàntics» a Helen va ser «com intentar descriure el color vermell a algú cec de naixement». Tennov etiqueta aquestes persones com a "no limerents" (una persona que actualment no experimenta limerència), però adverteix que li semblava que no hi ha cap personalitat no limerent i que potencialment qualsevol persona podria experimentar l'estat de limerència. Tennov diu:Vaig adoptar la idea que no estar mai en aquest estat no era ni més ni menys patològic que experimentar-lo. Volia poder parlar d'aquesta condició identificable de manera fiable sense donar als defensors de l'amor la sensació que s'estava destruint alguna cosa valuosa. Encara més important, si l'ús del terme "amor" denotava la presència de l'estat, hi havia el perill que l'absència de l'estat rebés connotacions negatives.Tennov aborda la qüestió de si la limerència és amor en diversos altres passatges. En un d'ells diu clarament que la limerència és amor, almenys en certs casos:En una limerència completament desenvolupada, sents a més el que, en altres contextos també, s'anomena amor: un grau extrem de sentiment que vols que el LO estigui segur, cuidat, feliç, i tots aquells altres sentiments positius i nobles que podries sentir pels teus fills, els teus pares i els teus amics més estimats. Probablement per això la limerència s'anomena amor en tots els idiomes.[…] Segurament la limerència és l'amor en el seu punt més alt i gloriós.Tanmateix, Tennov canvia de to i explica una història força negativa del dolor que sent una dona que recorda el temps que va perdre desitjant un home per qui ara no sent res, una cosa que la va ocupar en una època en què el seu pare encara era viu i els seus fills "eren nadons adorables que necessitaven l'atenció de la seva mare". Tennov diu que és per això que distingim la limerència (aquest "amor") d'altres amors.
En un altre passatge, Tennov diu que, si bé l'afecte i la tendresa no exigeixen res a canvi, el retorn dels sentiments desitjats en l'estat de limerència significa que "altres aspectes de la teva vida, inclòs l'amor, se sacrifiquen en nom de la necessitat que ho consumeix tot" i que "si bé la limerència s'ha anomenat amor, no és amor".
Amor romàntic Dorothy Tennov de vegades considera la limerència com a sinònim del terme "amor romàntic".Aquest terme té una història complicada amb una definició en constant evolució, però el sentit en què Tennov la fa servir prové d'una tradició literària d'històries que representen amors tràgics o incomplerts. Alguns exemples d'històries d'amor romàntiques en aquest sentit són Majnūn Laylā, Tristany i Isolda, Dante i Beatriu (a Vita Nuova), Romeu i Julieta i Els dolors del jove Werther.
En aquest sentit, l'amor romàntic és idealitzat, poc realista i irracional, el tipus d'amor que sovint es troba en un conte de fades que representa una tragèdia. Això es pot contrastar amb l'amor racional, pràctic i pragmàtic, o el tipus d'amor que es troba en relacions estables i a llarg termini.