miniatura|Eugène Christophe, pujant el coll del Galibier, camí de la seva tercera victòria d'etapa consecutiva en aquesta edició del Tour. El Tour de França de 1912 fou la desena edició del Tour de França i es disputà entre el 30 de juny al 28 de juliol de 1912, amb un recorregut molt similar al de l'any anterior, amb etapes que superaven els 400 km i els grans ports dels Alps i els Pirineus. La cursa comptà amb un recorregut de 5.289 km, dividits en 15 etapes, que es van córrer a una velocitat mitjana de 27,763 km/h. Després d'haver guanyat quatre etapes a la Volta a Bèlgica, l'equip Alcyon contractà a Odile Defraye per ajudar a Gustave Garrigou a repetir la victòria aconseguida el 1911. Amb tot, a mesura la cursa avançava, es va veure que Defraye estava més en forma que el seu cap de files, cosa que li va valdre el mallot groc. Eugène Christophe (Armor) acabà segon, mentre Gustave Garrigou (Alcyon) acabà en tercera posició.
Aquesta fou la primera victòria belga en un Tour, i la primera vegada que França no dominava la classificació dels Top ten, ja que Bèlgica, amb 7 ciclistes, passava a dominar les primeres posicions; un domini que duraria fins al 1923.
Cada vegada són més els corredors que prenen part al Tour agrupats en un equip. Amb tot, encara són majoria els corredors que ho fan en solitari.
Canvis respecte a l'edició anterior La classificació per punts emprada en les edicions anteriors continua vigent, i com en anys anteriors es va depurar dues vegades: després de la vuitena i catorzena etapa. Amb tot, el mètode de càlcul es va modificar en un aspecte: si un o més ciclistes, amb excepció dels set primers classificats, arribaven amb el mateix temps, es repartien els punts. Així, en la vuitena etapa els tretze primers classificats van acabar amb el mateix temps. Els set primers a creuar la línia van obtenir el nombre de punts que els pertocava, però del vuitè al tretzè tots van obtenir 10,5 punts.
Tècnicament, les bicicletes van ser similars a les de 1911, i sols Stéphanois Panel experimentà amb un sistema de canvi. Això va ser ràpidament prohibit en posteriors edicions per l'organitzador del Tour, Henri Desgrange, i no va ser fins a 1937 quan es va tornar a permetre el seu ús.
Participants En l'edició del Tour de 1912 van ser 131 els ciclistes que van prendre la sortida. Hi havia 10 equips amb cinc corredors cadascun, entre els quals hi havia els principals favorits a la victòria final. Els altres 81 ciclistes corrien en la categoria d'isolés. L'equip Alcyon tenia en les seves files al principal favorit, Gustave Garrigou, el vencedor del Tour de 1911. Per ajudar-lo van contractar Odile Defraye, que havia tingut un paper destacat a la Volta a Bèlgica de 1912. En un primer moment l'equip Alcyon no volia seleccionar Defraye, però el representant belga del patrocinador els pressionà i finalment Defraye fou seleccionat.
Desenvolupament de la cursa miniatura|esquerra|El gran grup durant el Tour de França de 1912. Durant la primera etapa els favorits es van mantenir en un segon terme, cosa que va ser aprofitada per Charles Crupelandt per guanyar l'etapa. Defraye acabà en 14a posició, mentre Garrigou ho feia el 21è. En la segona etapa Defraye i Garrigou van demostrar ser els més forts, presentant-se en solitari en l'arribada a Longwy. Defraye fou el vencedor d'etapa i passà a ocupar la segona posició en la general, sols un punt rere Vincenzo Borgarello, el primer italià líder de la cursa en la història del Tour. Quan Garrigou es va veure afectat per una sèrie de punxades fruit de claus escampats per brètols Defraye el va esperar. Durant la llarga persecució, per la resta de corredors va quedar clar que Defraye era més fort que Garrigou, el qual fins i tot va animar a Defraye per continuar sol. Defraye va passar a ser un dels favorits a la victòria final, i els seus companys d'equip van passar a ajudar-lo a partir d'aquest moment. En ser el primer belga amb serioses opcions per guanyar el Tour de França, tots els seus compatriotes, independentment de l'equip a què pertanyessin, el van passar a ajudar. La tercera etapa, durant la qual va abandonar Emile Georget fruit de forts dolors d'estómac, fou molt monòtona i sols es va animar en l'ascensió al coll del Ballon d'Alsace.
Un dels rivals que quedaven era Octave Lapize. En la cinquena etapa, amb el pas pels colossos alpins d'Aravis, Télégraphe, Galibier i Lautaret, Defraye va tenir problemes als genolls i va perdre mitja hora respecte Christophe i Lapize. La classificació es va comprimir i els tres primers classificats quedaren distanciats per un sol punt. En la sisena etapa Defraye va atacar i només Lapize el va poder seguir mentre pujaven junts la darrera de les dificultats alpines, el coll d'Allos. Una punxada de Defraye, en el darrer quilòmetre, va permetre a Lapize guanyar l'etapa i passar a compartir el liderat amb Defraye. En la setena etapa Defraye torna a punxar, però va poder recuperar-se i guanyar l'etapa, cosa que li permet consolidar el liderat, amb tres i sis punts d'avantatge respecte als immediats perseguidors. La vuitena etapa, totalment plana, va ser de transició, a l'espera de noves lluites en acostar-se als Pirineus, i fins a 30 corredors es van disputar la victòria a l'esprint. Durant la novena etapa Defraye va atacar al pas pel coll de Portet d'Aspet i Lapize no el va poder seguir. Posteriorment Lapize va aturar-se com a protesta perquè tots els belgues ajudaven a Defraye. Lapize va dir: "Com es pot esperar que jo pugui lluitar en aquestes condicions?" Els dos companys d'equip que li quedaven en cursa, Charles Crupelandt i Marcel Godivier, van decidir no prendre la sortida en la següent etapa com a senyal de protesta.
Eugene Christophe, que havia dominat la cursa als Alps, amb tres victòries d'etapa consecutives, incloent una escapada en solitari de 315 quilòmetres, i que havia compartit el liderat amb Defraye, passà a ser el segon classificat després de la retirada de Lapize. Christophe no era un bon esprintadot, per la qual cosa necessitava deixar enrere Defraye si volia recuperar punts. Amb tots els belgues ajudant Defraye, aquesta era una tasca impossible. Així, en la desena etapa, amb el pas pels colls de Pèira Sorda, Aspin, Tourmalet i Aubisca tot i que Christophe va treure 20 minuts a Defraye en l'arribada a Baiona, a l'hora de la veritat sols recuperà un punt, ja que un fou segon i l'altra tercer.
Christophe no fou una amenaça real i Defraye va guanyar la cursa sense cap mena d'oposició. Si el Tour de França s'hagués decidit per temps en lloc de per punts, Christophe hauria liderat la cursa fins a la darrera etapa, quan coneixedor de la impossibilitat de guanyar la cursa va deixar escapar un grup en què hi havia el líder que arribà a meta amb més d'un quart d'hora d'avantatge.
Resultats miniatura|Odile Defraye, en l'arribada a París. miniatura|Eugène Christophe, en l'arribada a París. Etapes +Resultat de les etapesEtapaDataRecorregutKmVencedor d'etapaLíder de la general1a 30 de juny París - Dunkerque 22px|Etapa plana 351 2a 2 de juliol Dunkerque - Longwy 22px|Etapa plana 388 20px|Itàlia Vincenzo Borgarello 3a 4 de juliol Longwy - Belfort Etapa de mitja muntanya 331 4a 6 de juliol Belfort - Chamonix Etapa de mitja muntanya 344 5a 8 de juliol Chamonix - Grenoble 22px|Etapa de muntanya 345 Després de la cinquena etapa Defraye i Christophe tenien el mateix nombre de punts.6a 10 de juliol Grenoble - Niça 22px|Etapa de muntanya 323 Després de la sisena etapa Defraye i Lapize tenien el mateix nombre de punts.7a 12 de juliol Niça - Marsella Etapa de mitja muntanya 334 8a 14 de juliol Marsella - Perpinyà 22px|Etapa plana 335 20px|Itàlia Vincenzo Borgarello 9a 16 de juliol Perpinyà - Luishon 22px|Etapa de muntanya 289 10a 18 de juliol Luishon - Baiona 22px|Etapa de muntanya 326 11a 20 de juliol Baiona – La Rochelle 22px|Etapa plana 379 12a 22 de juliol La Rochelle - Brest 22px|Etapa plana 470 13a 24 de juliol Brest - Cherbourg 22px|Etapa plana 405 14a 26 de juliol Cherbourg - Le Havre 22px|Etapa plana 361 20px|Itàlia Vincenzo Borgarello 15a 28 de juliol Le Havre - París 22px|Etapa plana 317
Classificació General Dels 131 ciclistes que van iniciar la cursa sols 41 l'acabaren. El vencedor, Odile Defraye, va rebre 5.000 francs per la seva victòria.
+ Classificació general (1–10) Classificació General Pos. Ciclista Patrocinador Punts 1 Alcyon 49 2 Armor 108 3 Alcyon 140 4 Peugeot 147 5 Armor 148 6 Peugeot 148 7 Griffon 149 8 Le Globe 163 9 Peugeot 166 10 J.B. Louvet 167 Classificació final (11–41) Pos. Ciclista Patrocinador Punts 11 Alcyon 167 12 Thomann 194 13 20px|Itàlia Vincenzo Borgarello J.B. Louvet 212 14 Automoto 229 15 Aiglon 241 16 Peugeot 255 17 Thomann 260 18 Le Globe 265 19 20px|Itàlia Ottavio Pratesi – 304 20 Aiglon 309 21 – 320 22 Griffon 335 23 J.B. Louvet 346 24 Automoto 354 25 Le Globe 358 26 – 364 27 Automoto 366 28 Le Globe 398 29 – 398 30 – 408 31 – 487 32 – 494 33 – 495 34 – 512 35 – 544 36 – 545 37 – 546 38 – 577 39 – 600 40 – 608 41 – 612
Altres classificacions El vint-i-unè classificat, Jules Deloffre, guanyà la categoria dels "isolés" La classificació dels "isolés" es calculava de la mateixa manera que la classificació general, però només amb els resultats d'etapa obtinguts pels ciclistes que corrien en aquesta categoria. Això va fer possible que Deloffre superés a Pratesi amb 41 punts contra 42 punts en la categoria "isolés", mentre Pratesi ocupà una millor classificació en la general. El diari organitzador de la cursa, L'Auto anomenà a Odile Defraye el meilleur grimpeur, el millor escalador. Aquest títol no oficial és el predecessor de la classificació de la muntanya.
Notes
Referències
Enllaços externs
1912. Història del Tour de França
1912 Categoria:Competicions ciclistes del 1912