La Generalitat de Catalunya (, ) és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya. És integrada pel Parlament de Catalunya, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions de l'administració.
Té el seu origen en les diputacions permanents creades per governar l'administració entre reunions de les Corts als diferents territoris de la Corona d'Aragó i que donaren lloc a la Diputació del General del Principat de Catalunya (1359), a la Diputació del General del Regne d'Aragó (1362) i a la Diputació del General del Regne de València (1412). La seva seu oficial és el Palau de la Generalitat de Catalunya a la ciutat de Barcelona.
Història Antecedents miniatura|140px|Senyal antic de la Generalitat de Catalunya La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts Catalanes, les quals, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208–1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l'època. Sota Pere II el Gran (1276–1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s'obligà a celebrar «General Cort» cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres «braços» que les componien: l'eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (viles i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat «lo General de Cathalunya».
El primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a les Corts celebrades a Montsó (l'Aragó) l'any 1289, sota el jou de Pere III el Cerimoniós, quan és designada una «Diputació del General», comissió temporal per recaptar el «servei» o tribut que els «braços» concedien al rei a petició seva. Aquest impost es coneixia popularment com Drets de General o generalitats, nom que es va exportar a França on es van crear les Généralités, districtes fiscals. Amb el temps el nom oficiós de Generalitat va acabar suplantant el nom oficial de Diputació del General.
La Generalitat medieval
La Pau i la Treva de Déu era un moviment social promogut el com a resposta de l'Església i els camperols a les violències perpetrades per nobles feudals. Es pot considerar l'origen de les Corts catalanes.
La ciutat natal, llavors, delimitava un espai protegit de violència feudal. No obstant això, per garantir la convivència del clima, cal anar més enllà, establint una autoritat que prohibia la pràctica de qualsevol tipus d'acte violent en qualsevol part del territori. Aquest va ser l'objectiu de les assemblees de Pau i Treva de Déu, la primera de les quals, a les comarques catalanes, va tenir lloc a Toluges (Rosselló), el 1027, sota la presidència de l'abat Oliba, en nom del bisbe Berenguer d'Elna, absent de la diòcesi perquè estava en peregrinació.
Un altre precedent medieval: la Diputació de la Generalitat de Catalunya, on «General» significa la comunitat política dels catalans i no el grau militar), que el 1931 els legisladors consideraven oportú invocar com a base legitimadora per a l'autogovern contemporani.
El passat polític de Catalunya com a comunitat territorialment diferenciada amb institucions representatives i autònomes pròpies, respecte al poder sobirà de la sobirania catalana pròpia (988–1283), monarquies aragoneses (1283–1516) i monarquies castellanes (1516–1808) i de l'estat constitucional espanyol (des de 1812), es pot dividir en quatre etapes, separades per tres grans pauses en l'ordre legal / públic.
Primera abolició Les institucions catalanes que depenien de la Generalitat es van abolir en el que actualment es coneix a Catalunya com a Catalunya del Nord, un any després de la signatura del Tractat dels Pirineus al , que va transferir el territori de la sobirania catalana a la francesa.
Després, a principis del , a mesura que es van aprovar els Nous Decrets a Castella, la institució va ser abolida també a tot el territori català.
Primera restauració La Generalitat de Catalunya va ser restaurada a la part meridional de Catalunya i va donar la seva moderna funció política i representativa com a govern regional de Catalunya el 1932, durant la Segona República espanyola.
Després que la coalició de dreta guanyés les eleccions espanyoles el 1933, els líders d'esquerres de la Generalitat de Catalunya es van rebel·lar contra les autoritats espanyoles, i es va suspendre temporalment de 1934 a 1936.
Segona abolició El 1939, quan la Guerra Civil espanyola va acabar amb la derrota de la República, la Generalitat de Catalunya va ser abolida i va romandre suspesa durant la dictadura franquista fins a l'any 1977. El president de la Generalitat de l'època, Lluís Companys, va ser torturat i executat l'octubre del 1940 pel delicte de «rebel·lió militar».
Segona restauració La successió de presidents de la Generalitat es va exiliar a l'exili des de 1939 fins a 1977, quan Josep Tarradellas va tornar a Catalunya i va ser reconegut com el president legítim del govern català. Tarradellas, quan va tornar a Catalunya, va pronunciar: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí», Reassumint els poders autonòmics de Catalunya, una de les nacionalitats històriques d'Espanya.
Després d'això, es van transferir els poders atorgats a la Generalitat de Catalunya d'acord amb la Constitució espanyola de 1978 i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya després d'aprovar-se tant per referèndum a Catalunya com pel Parlament. 333px|miniatura|Segell major de la Diputació del General del Principat de Catalunya de finals del que representa el seu patró, Sant Jordi portant un escut amb la Creu de Sant Jordi, que era l'escut d'armes de la institució.Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón: Historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995, p. 156, fig. 68. El 1356 esclatà la Guerra dels dos Peres entre la Corona d'Aragó governada per Pere el Cerimoniós, i la Corona de Castella governada per Pere I de Castella. Pere el Cerimoniós va haver de fer front a una llarga i dura guerra llevant armades per mantenir les posicions de la corona a la Mediterrània, principalment a Sardenya, i organitzar al final del regnat la defensa de Catalunya davant les amenaces de les companyies mercenàries procedents de França. El caràcter omnipresent de la guerra es traduí en contínues mobilitzacions generals i en la necessitat d'aixecar o reformar les muralles de les ciutats. Les noves tàctiques bèl·liques difoses a la segona meitat del exigien un equipament militar més complex i sofisticat i el recurs cada cop més freqüent a l'artilleria. Tot plegat feu incrementar enormement les despeses relacionades amb la nova forma de fer la guerra del , despeses que no podien ser cobertes amb els recursos patrimonials de la monarquia del Casal d'Aragó generat basant-se en les tributacions dels habitants de les terres del reialenc. Es feia necessari bastir un sistema fiscal, desconegut fins aleshores, que gravés tots els súbdits fossin de la jurisdicció que fossin.
Però el sistema constitucionalista característic de la Corona d'Aragó impedia al sobirà imposar una nova legislació fiscal per la seva sola voluntat reial. Com qualsevol altra legislació calia negociar-la amb la representació dels tres braços del terra a través de la convocatòria de Corts en cadascun dels respectius estats. Les Corts o Parlamentum eren l'òrgan legislatiu de cada estat de la Corona d'Aragó i eren una assemblea que reunia el rei amb els tres estaments de cada estat: nobles, eclesiàstics i síndics de les principals ciutats i viles reials. Aquest òrgan legislatiu havia nascut en el segle anterior, durant el regnat de Pere el Gran i arribà a la seva maduresa política durant el Tres-cents arran de les reiterades convocatòries degudes al finançament de les guerres de la monarquia. En el cas del Principat de Catalunya es convocava a la celebració de les Corts Catalanes.
El conflicte bèl·lic feu que les Corts Generals de Catalunya de 1358–1359 fossin obertes a Barcelona, continuades a Vilafranca del Penedès i closes a Cervera. En aquesta darrera es pactà un important donatiu al rei per tal de finançar la guerra contra Castella i repel·lir les invasions castellanes al regne d'Aragó i al regne de València. Així mateix es pactà el 19 de novembreVilaweb, La Generalitat de Catalunya fa 650 anys la designació de 12 diputats, 4 per cada braç, amb atribucions executives en matèria fiscal i els respectius oïdors de comptes, a fi de formar la Diputació del General del Principat de Catalunya com a representació dels tres braços que s'havien reunit en les Corts. Aquesta comissió però, esdevingué permanent a fi de recaptar el donatiu a Catalunya i gestionar el deute públic reial a llarg termini sense la intervenció ni del sobirà ni dels seus oficials reials. La comissió permanent, la Diputació del General de Catalunya, estava sota l'autoritat del diputat eclesiàstic, a qui es considerava el President de la Generalitat; el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona.
A l'interregne de 1410–1412 produït a la mort de Martí l'Humà i amb el nomenament de Ferran I com a rei, la Generalitat feu un pas important en el seu autogovern. Si la Generalitat havia nascut com una «delegació entre corts», de mica en mica havia anat assumint responsabilitats polítiques i de defensa del territori, ajudant al rei i disposant de les seves pròpies armes navals. Aquesta posició menys subordinada, juntament amb la feble posició inicial del rei, permet reforçar normativament els drets de Catalunya i fer una compilació de les Constitucions catalanes. A les Corts de Barcelona del 4 de gener de 1413, el rei accepta una reforma que dona autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial ni aprovació. A més, regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats.
La Generalitat moderna
miniatura|Pau Claris, Canonge de la Seu d'Urgell i 94è President de la Generalitat de Catalunya. Durant el primer mig segle de vida l'organisme va conservar el seu caràcter d'organisme fiscal i financer, però a partir de les reformes de 1413 va anar adquirint cada vegada més competències polítiques. Es configurà així l'estructura política del Principat de Catalunya bastida basant-se en les Corts o Parlamentum, que emetia nova legislació a través del pactum entre la terra i el rei, i la Diputació del General de Catalunya designada del Parlamentum que exercia el poder executiu sobre les seves competències econòmiques i polítiques. A les seves inicials funcions economicoadministratives s'hi afegí l'execució de les decisions pactades en les Corts Catalanes, vetllar perquè les constitucions catalanes i altres lleis de Catalunya fossin respectades pel rei i els seus oficials, i publicar o interpretar els acords pactats en les Corts. Aquest creixent protagonisme de la Diputació del General amb jurisdicció política, judicial i militar, culminà durant la Guerra Civil catalana (1462-1472) quan la institució s'enfrontà militarment contra el rei de la dinastia Trastàmara Joan II d'Aragó. La guerra acabà quan finalment el monarca ratificà l'existència de la Diputació del General. A partir d'aleshores es produí un notori redreç i desplegament de l'administració. Es consolidà una institució nascuda de les guerres exteriors i confirmada amb les guerres interiors que buscava solucions a partir dels acords pactats en Corts. Al novament la Generalitat de Catalunya desencadenà la guerra quan davant el creixent autoritarisme monàrquic del període de 1593-1652, el projecte centralista del favorit comte duc d'Olivares conculcant les Constitucions catalanes culminà amb la Guerra dels Segadors. La guerra deturà novament els projectes autoritaris de la monarquia, però suposà una regressió per a l'àmbit competencial de la institució. A les Corts de 1455, i per evitar el nepotisme oligàrquic, s'introduí el sistema d'insaculació: els diputats sortints elegien dotze candidats d'entre els quals se'n triava un a l'atzar.