La insurrecció jueva al Mandat britànic de Palestina, coneguda al Regne Unit com lEmergència Palestina (anglès: Palestine Emergency)Cesarani, David. "One hundred years of Zionism in England." European Judaism: A Journal for the New Europe 25, no. 1 (1992): 40–47. va ser una campanya paramilitar duta a terme per milícies sionistes i grups clandestins —inclosos el Haganà, el al Lehi i l'Irgun— contra el domini britànic al Mandat de Palestina de 1944 a 1948. Les tensions entre la clandestinitat sionista i les autoritats britàniques mandatàries van augmentar a partir de 1938 i es van intensificar amb la publicació del Llibre Blanc de 1939. El Document descrivia noves polítiques governamentals per imposar més restriccions a la immigració jueva i a la compra de terres, i declarava la intenció de donar la independència a Palestina, amb majoria àrab, en un termini de deu anys. Tot i que la Segona Guerra Mundial va portar una calma relativa, les tensions van tornar a escalar fins a una lluita armada cap al final de la guerra, quan va quedar clar que les potències de l'Eix estaven a prop de la derrota.
El Haganà, la més gran de les milícies clandestines jueves, que estava sota el control del lideratge jueu oficialment reconegut de Palestina, va continuar cooperant amb els britànics. Però el 1944 l'Irgun, una branca del Haganà, va llançar una rebel·lió contra el domini britànic, unint-se així al Lehi, que havia estat actiu contra les autoritats durant tota la guerra. Ambdues eren petites milícies dissidents del moviment revisionista de dretes. Van atacar objectius policials i governamentals en resposta a les restriccions d'immigració britàniques.
El conflicte armat es va intensificar durant la fase final de la Segona Guerra Mundial, quan l'Irgun va declarar una revolta el febrer de 1944, posant fi a la pausa en les operacions que havia començat el 1940.Benjamin Grob-Fitzgibbon. Imperial Endgame: Britain's Dirty Wars and the End of Empire. p. 12. A partir de l'assassinat del Baró Moyne per Lehi el 1944, el Haganà es va oposar activament a l'Irgun i al Lehi, en un període de combats interjueus conegut com la Temporada de Caça, aturant efectivament la insurrecció. Tanmateix, a la tardor de 1945, després del final de la Segona Guerra Mundial tant a Europa (abril-maig de 1945) com a Àsia (setembre de 1945), quan va quedar clar que els britànics no permetrien una immigració jueva significativa i no tenien cap intenció d'establir immediatament un estat jueu, el Haganà va iniciar un període de cooperació amb les altres dues organitzacions clandestines. Van formar conjuntament el Moviment de la Resistència Jueva. El Haganà es va abstenir de la confrontació directa amb les forces britàniques i va concentrar els seus esforços en atacar el control de la immigració britànic, mentre que l'Irgun i el Lehi atacaven objectius militars i policials. El Moviment de Resistència es va dissoldre enmig de recriminacions el juliol de 1946, després de l'atemptat de l'Hotel King David. L'Irgun i el Lehi van començar a actuar de manera independent, mentre que la principal milícia clandestina, el Haganà, va continuar actuant principalment donant suport a la immigració jueva. El Haganà va tornar a treballar breument per suprimir les operacions de l'Irgun i el Lehi, a causa de la presència d'un comitè d'investigació de les Nacions Unides a Palestina. Després de l' aprovació de la resolució del Pla de Partició de l'ONU el 29 de novembre de 1947, la guerra civil entre jueus i àrabs palestins va eclipsar les tensions prèvies d'ambdós amb els britànics. No obstant això, les forces britàniques i sionistes van continuar enfrontant-se durant tot el període de la guerra civil fins a la fi del Mandat Britànic per a Palestina i la Declaració d'Independència d'Israel el 14 de maig de 1948.
Dins del Regne Unit, hi havia profundes divisions per la guerra a Palestina. Desenes de soldats britànics, militants jueus i civils van morir durant les campanyes d'insurgència. El conflicte va provocar un augment de l'antisemitisme al Regne Unit. L'agost de 1947, després de la penjada de dos sergents britànics segrestats, hi va haver disturbis antijueus generalitzats a tot el Regne Unit.Jewish Chronicle 8/8/47 and 22/8/47, both p. 1. See also Bagon, Paul (2003). "The Impact of the Jewish Underground upon Anglo Jewry: 1945–1947". St Antony's College, University of Oxford M-Phil thesis (mainly the conclusion) Retrieved on 2008-10-25. El conflicte també va causar tensions en les relacions angloamericanes.
Fons Entre les guerres mundials Tot i que tant la Declaració Balfour de 1917 com els termes del Mandat Britànic de Palestina de la Societat de Nacions demanaven una llar nacional per al poble jueu a Palestina, els britànics no van acceptar cap vincle entre Palestina i la situació dels jueus europeus. Després de les Lleis de Nuremberg de 1935, molts jueus alemanys van buscar refugi a l'estranger i, a finals de 1939, uns 80.000 havien rebut refugi a la mateixa Gran Bretanya. http://www1.yadvashem.org/odot_pdf/Microsoft%20Word%20-%206312.pdf miniatura|Pla de partició de la Comissió Peel, juliol de 1937 El 1936–37, poc després de l'inici de la revolta àrab a Palestina, el comte Peel va dirigir una comissió per considerar una solució. La Comissió Peel va proposar una partició de Palestina que implicava el reassentament obligatori d'alguns habitants àrabs i jueus. No era acceptable ni per als líders àrabs ni per als jueus, tot i que David Ben-Gurion va comentar el 1937: "El trasllat obligatori dels àrabs de les valls de l'estat jueu proposat ens podria donar alguna cosa que mai hem tingut, ni tan sols quan estàvem sols durant els dies del Primer i el Segon Temple". El vintè Congrés Sionista va resoldre l'agost de 1937 que: "el pla de partició proposat per la Comissió Peel no s'havia d'acceptar"; però desitjava "continuar les negociacions per tal d'aclarir la substància exacta de la proposta del govern britànic per a la fundació d'un estat jueu a Palestina".Fraser, T. G., "A crisis of leadership: Weizmann and the Zionist reactions to the Peel Commission's proposals, 1937–38", Journal of Contemporary History (Oct. 1988) Vol. 23, No. 4, p. 657.
Es va fer un altre intent a la Comissió Woodhead, també coneguda com la "Comissió de Partició de Palestina", l'informe de la qual es va publicar a finals de 1938. L'11 de novembre de 1938 va seguir una declaració governamental (Cmnd 5843) .Text of Cmnd 5893 on the United Nations website, downloaded October 2011 Concloïa que: "El Govern de Sa Majestat, després d'un estudi acurat de l'informe de la Comissió de Partició, ha arribat a la conclusió que aquest examen addicional ha demostrat que les dificultats polítiques, administratives i financeres que implica la proposta de crear estats àrabs i jueus independents dins de Palestina són tan grans que aquesta solució al problema és impracticable". La breu Conferència de St. James va seguir a principis de 1939.
Gran Bretanya també va assistir a la Conferència internacional d'Évian el 1938 sobre la qüestió de proporcionar refugiats d'Alemanya. No es va parlar de Palestina com a refugi perquè podria empitjorar la revolta àrab en curs; els sionistes, naturalment, esperaven que Palestina fos la principal destinació de tots aquests refugiats.
Restriccions a la immigració britànica i el Llibre Blanc de 1939 A la dècada de 1920, els britànics van imposar restriccions a la immigració jueva a Palestina i a la capacitat dels jueus de comprar terres, al·legant que aquestes decisions es van prendre a causa de preocupacions sobre la capacitat d'absorció econòmica del país. A la dècada de 1930, les autoritats britàniques van establir una quota per als certificats d'immigració i van autoritzar l'Agència Jueva a lliurar-los a la seva discreció. Poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, els britànics van presentar el Llibre Blanc de 1939. El Llibre Blanc rebutjava el concepte de partició de Palestina en estats jueus i àrabs i anunciava que el país es convertiria en un estat binacional independent amb majoria àrab. Va reduir severament la immigració jueva, permetent que només 75.000 jueus emigressin a Palestina del 1940 al 1944, que consistia en una quota anual de 10.000 per any i una quota suplementària de 25.000 per cobrir les emergències de refugiats repartides durant el mateix període. Posteriorment, la immigració jueva posterior dependria del consentiment de la majoria àrab. Les vendes de terres àrabs als jueus havien de ser restringides.
En reacció a les restriccions britàniques, va començar la immigració il·legal a Palestina. Inicialment, els jueus van entrar a Palestina per terra, principalment creuant la frontera nord, on van rebre l'ajuda dels assentaments fronterers. A principis de la dècada de 1930, quan travessar la frontera nord es va tornar més difícil, es van trobar altres rutes. Milers de jueus van arribar a Palestina amb visats d'estudiant o turista, i mai van tornar als seus països d'origen. Les dones jueves sovint contreien matrimonis ficticis amb residents de Palestina per poder entrar amb finalitats de reunificació familiar. El 1934, el primer intent marítim de portar jueus a Palestina va tenir lloc quan uns 350 jueus del moviment HeHalutz a Polònia que no estaven disposats a esperar els certificats van navegar cap a Palestina al Vallos, un vaixell noliejat. Dos vaixells més que transportaven immigrants il·legals van arribar el 1937, i diversos més el 1938 i el 1939. Aquests viatges van ser organitzats principalment per l'Organització Sionista Revisionista i l'Irgun. Fins al 1938, l'Agència Jueva es va oposar a la immigració il·legal, per por que afectés el nombre de certificats d'immigració emesos.
En general, entre 1929 i 1940, va tenir lloc un període d'immigració jueva massiva conegut com la Cinquena Aliyà malgrat les restriccions britàniques. Gairebé 250.000 jueus (dels quals 20.000 van marxar més tard) van immigrar a Palestina, molts d'ells il·legalment.
Durant la Segona Guerra Mundial (1939–1944) La Segona Guerra Mundial va esclatar quan les autoritats mandatàries de Palestina es trobaven en les etapes finals de sotmetre la revolta armada àrab de 1936-1939. Totes les organitzacions jueves, inclosos els sionistes a Europa, també van tenir un paper important en la resistència jueva als nazis a Europa, aliant-se automàticament amb les forces aliades, inclosos els britànics.
El Yishuv va deixar de banda temporalment les seves diferències amb els britànics pel que fa al Llibre Blanc, decidint que derrotar els nazis era un objectiu més urgent. El líder dels jueus de Palestina, David Ben-Gurion, va fer una crida als jueus a "donar suport als britànics com si no hi hagués cap Llibre Blanc i oposar-s'hi com si no hi hagués guerra".Shabtai Teveth, 1985, Ben-Gurion and the Palestinian Arabs, p. 200 Durant la guerra, els jueus palestins es van oferir voluntaris en gran nombre per servir a l'exèrcit britànic, servint principalment al nord d'Àfrica. Dels 470.000 jueus que hi havia a Palestina en aquell moment, uns 30.000 van servir a l'exèrcit britànic durant la guerra.Donald L. Niewyk and Francis R. Nicosia: The Columbia Guide to the Holocaust (2013) Hi havia un batalló jueu adscrit al 1r Batalló de l'exèrcit britànic, el Royal East Kent Regiment, estacionat a Palestina.
miniatura|El Gran Mufti de Jerusalem i President del Consell Suprem Islàmic, Amin al-Husayni, el cap dels àrabs palestins, reunit amb Adolf Hitler. 28 de novembre de 1941 Amb el declivi de la Revolta Àrab al setembre de 1939, les tensions entre jueus i àrabs també es van relaxar. Durant la guerra, entre els àrabs palestins, el clan Nashashibi va donar suport als britànics, mentre que una altra facció àrab palestina, liderada per l'exiliat Amin al-Husayni, va donar suport a les potències de l'Eix. Amin al-Husayni es va convertir en el col·laborador àrab més destacat de les potències de l'Eix.