Lesglésia de Santa Prisca és un lloc de culte catòlic de Roma, situat al turó de l'Aventí, al districte de Ripa.
L'església, que es troba sobre una domus del i està dedicada a santa Prisca, una màrtir del , acull la parròquia del mateix nom pertanyent a la diòcesi de Roma i el títol cardenalici de Santa Prisca , instituït pel papa Evarist l'any 112.
Història La domus romana i el titulus Al lloc on actualment es troba l'església de Santa Prisca, hi havia originalment una domus que data de finals del , atribuïda per alguns a Luci Licini Sura, per altres identificada amb la privata Traiani, és a dir, la residència de Trajà abans de convertir-se en emperador.C. Rendina, p. 316
Segons la tradició, l'edifici va ser convertit en un "titulus", o lloc de culte cristià, l'any 57 per la parella de fabricants de tendes Àquila i Priscil·la, a la casa dels quals es testimonia la presència d'una comunitat cristiana a la Carta als RomansD. Gallavotti Cavallero (a cura di), p. 16 Els primers documents relacionats amb el titulus, però, daten del (quan va ser registrat a les actes del sínode de 499, motiu pel qual, segons la tradició, seria el culte cristià més antic de l'Aventí), sent esmentat aleshores en diverses làpides i inscripcions del segle següent.M.G. Zanotti, p. 162
L'església L'església en si va ser construïda entre els segles IV i V i, en documents posteriors, es menciona com a *titulus Aquilae et Priscae* , a la qual es va annexar el monasterium S. Donati.
L'església, restaurada pel papa Adrià I (segona meitat del ), va ser oficiada fins al pels monjos basilians de Santa Maria in Cosmedin, i posteriorment pels benedictins; van ser substituïts primer pels franciscans el 1414, després pels dominics el 1455 i finalment pels agustinians el 1600. L'edifici, malmès pels normands durant el saqueig de Roma de 1084, va ser restaurat sota el pontificat de Pasqual II; A més, després d'un incendi, el papa Calixt III, entre 1455 i 1458 , va fer enderrocar les quatre primeres tramvies de les naus central i lateral esquerra.
upright=1.4|miniatura|La façana (esquerra) i la sagristia (dreta).
Amb motiu del jubileu de 1600, l'arquitecte Carlo Lombardo va rebre l'encàrrec de restaurar l'església en estil barroc: de fet, li devem la creació de la façana, l'altar major i els pilars que tanquen les antigues columnes que separen les naus.G. Fronzuto, p. 372
Es van dur a terme més restauracions el 1660 (aixecament de la façana, ampliació del cementiri), el 1728 (remodelació de l'interior) i el 1827 (enderroc de la volta de la nau central i construcció del sostre artesonat de fusta). Tancada al culte el 1798 durant l'ocupació francesa, l'església va ser restaurada el 1935 , any en què van tornar els agustinians, i el 1947.D. Gallavotti Cavallero (a cura di), p. 18
El 1933 es van dur a terme excavacions arqueològiques a la zona de l'església que van treure a la llum les restes d'una domus romana del i, el 1940 , també d'un mitreu.R. Beny, P. Gunn, p. 36
Descripció Exterior upright=1.4|miniatura|sinistra| La paret esquerra de la nau central: es poden veure les antigues columnes incorporades als pilars del . La façana de l'església de Santa Prisca va ser construïda el 1600 segons un disseny de Carlo Lombardo i posteriorment aixecada. Està feta de maons, amb elements decoratius en travertí, com ara la part inferior de la façana, el timpà triangular del portal (sostingut per dues columnes corínties llises de granit, d'època romana), la cornisa i els capitells jònics dels dos parells de pilastres que la sustenten idealment. Al centre, sobre el portal, hi ha un òcul ovalat , col·locat dins d'un marc rectangular de marbre decorat amb volutes, també de travertí.
La façana està precedida per un estret cementiri: aquest últim es troba entre el convent dels agustins (a l'esquerra) i les quatre primeres crugies de la nau lateral dreta, actualment convertides en la sagristia de l'església, que encara conserven arcs visibles que les connectaven amb la nau central, abans de l'enderroc de la primera part d'aquesta última.D. Gallavotti Cavallero, p. 18-20
Interior upright=1.4|miniatura|L'interior. L'interior de l'església és d'estil barroc, sense transsepte i amb tres naus dividides per dues fileres d'arcs de mig punt que descansen sobre pilars rectangulars decorats amb petites mènsules, dins dels quals es tanquen, encara parcialment visibles, les antigues columnes .
A la primera capella de la dreta hi ha la pila baptismal, formada per un antic capitell romà adaptat a les necessitats de l'edat moderna i coronada per una estatueta d'estil modern que representa el baptisme de Jesús; segons una antiga tradició, al lloc on ara es troba l'església hi havia la casa de Santa Prisca, on va viure Sant Pere quan va arribar a Roma per a la seva tasca evangelitzadora i aquí va començar els primers baptismes. D'aquest esdeveniment va sorgir la tradició segons la qual el capitell que es troba a l'església va ser utilitzat per Sant Pere per batejar Santa Prisca, mentre que en realitat és concebible que l'artefacte (actualment coronat pel grup escultòric de bronze d'Antonio Biggi Baptisme de Crist) sigui de l'època dels Severis P. Pensabene, Roma su Roma. Reimpiego architettonico, recupero dell’antico e trasformazioni urbane tra il III è il XIII secolo, Città del Vaticano 2015, p. 576, p. 874. G. Jenewein, Die Architekturdekoration der Caracallathermen, Wien 2008, p. 58. i, per tant, situat després de l'activitat de Sant Pere a la casa de Santa Prisca. upright=1.4|miniatura|destra| L'absis. La nau central està coberta amb un sostre artesonat de fusta del i, per sobre dels arcs que donen a les naus laterals, hi ha frescos que representen apòstols, àngels i sants , pintats pel pintor florentí Anastasio Fontebuoni (1571-1626) el 1600. El mateix pintor també és responsable dels frescos del presbiteri i de l'absis, que representen Santa Prisca entre els lleons, Santa Prisca derrocant els ídols a l'esquerra i el Martiri de Santa Prisca i el Papa Euticià portant el cos de Santa Prisca a la dreta. El cicle va ser creat l'any 1600 quan el cardenal titular Benedetto Gistiniani estava duent a terme treballs de restauració a l'església.Federico De Martino, Anastasio Fontebuoni (1571-1626), Roma, 2006, pagg. 23 - 24. El retaule de l'altar major que representa Sant Pere batejant Santa Prisca és de Domenico Cresti de tavarnellino, conegut com a il Passignano (1559–1638) i també va ser creat cap al 1600.
A l'inici de la nau lateral dreta, una porta dona accés a la sagristia, creada a les quatre primeres crugies de l'antiga nau. Contra la paret del fons de la sala, hi ha un altar de marbre, coronat per tres frescos separats, que representen la Immaculada Concepció (fresc central) i àngels (frescos laterals); aquestes són obra de Giovanni Odazzi i provenen de la sagristia anterior.D. Gallavotti Cavallero, p. 22
L'orgue de tubs A la contrafaçana del cor hi ha l'orgue Tamburini opus 414, construït entre 1953 i 1954, encarregat pel llavors cardenal titular Angelo Giuseppe Roncalli (que el 1958 es convertiria en papa amb el nom de Joan XXIII), qui va confiar el projecte a Fernando Germani. L'instrument, que ha romàs inalterat al llarg dels anys amb l'excepció del trasllat de la consola del cor a la nau el 1981, té transmissió elèctrica i 28 registres . El material sonor es distribueix en dos cossos bessons situats a la contrafaçana del cor, cadascun dels quals té una pantalla composta per tubs principals en tres cúspides. La consola està situada al terra de la nau i consta de dos teclats de 61 notes cadascun i un pedalier còncau-radial de 32 notes; els controls dels registres, unions, acoblaments i cancel·ladors estan formats per plaques basculants disposades en una sola fila per sobre del segon manual. G. Fronzuto, p. 373
Mitreu El Mitreu (descobert el 1934 i excavat per arqueòlegs holandesos entre el 1953 i el 1966 ) va ser construït a finals del , en el mateix període en què es renovaven algunes altres sales (una sala amb dues naus (el titulus, precisament), sobre la qual es va construir posteriorment l'església). Aquestes activitats de construcció semblen indicar una interessant copresència dels dos cultes orientals —el cristià i el mitraic—, almenys fins que, amb la institucionalització del cristianisme, el primer va obliterar el segon, superposant-hi físicament les seves pròpies estructures murals.
Galeria d'imatges
El títol cardenalici Santa Prisca (en llatí: Titulus Sanctæ Priscæ) és un títol cardenalici instituït, segons el relat del Liber Pontificalis, pel papa Evarist a principis del .
Va ser erigida en honor de Santa Prisca, que, per tradició, és considerada la primera dona d'Occident que va donar testimoni de la fe cristiana a través del martiri. Segons això, la santa va ser executada durant la persecució de Claudi i després enterrat a les catacumbes de Priscil·la. A partir del es va començar a identificar la santa amb l'esposa de santa Àquila, per la qual cosa el títol original es va modificar a Titulus Aquililae et Priscae. També hi ha una església de Santa Prisca a Roma, al lloc on, segons la tradició, sant Pere va batejar alguns catecúmens en un santuari que s'hi guardava.
El títol està documentat per primera vegada durant el concili romà convocat pel papa Símmac l'any 499, en el qual va participar Dominicus presbyter tituli Priscae.Theodor Mommsen, Acta synhodorum habitarum Romae. A. CCCCXCVIIII DI DII , in Monumenta Germaniae Historica, Auctorum antiquissimorum, XII, Berlino 1894, p. 413. Un sacerdot amb el mateix nom, però sense indicació del seu títol de pertinença, també apareix entre els participants del concili convocat el 495 pel papa Gelasi I; probablement és el mateix personatge.Charles Pietri, Luce Pietri (ed.), Prosopographie chrétienne du Bas-Empire. 2. Prosopographie de l'Italie chrétienne (313-604), École française de Rome, vol. I, Roma 1999, p. 582.
Del mateix període, entre els segles i , daten dues inscripcions amb els noms dels preveres Adeodat i Aureli, del títol de Prisca.
Des del 21 d'octubre de 2003, el bisbe titular ha estat el cardenal Justin Francis Rigali, arquebisbe emèrit de Filadèlfia.
Cardenals titulars Domenico (abans del 495 ? - després del 499) Adeodato (segle V/VI)Giuseppe Marchi, Monumenti delle arti cristiane primitive nella metropoli del cristianismo, Roma 1844, p. 26. Aurelio (segle V/VI) Mauro (citat el 595)Charles Pietri, Luce Pietri (ed.), Prosopographie chrétienne du Bas-Empire. 2. Prosopographie de l'Italie chrétienne (313-604), École française de Rome, vol. II, Roma 2000, p. 1439-1440. Giovanni (citat el 721)Giovanni Domenico Mansi, Sacrorum Conciliorum nova et amplissima collectio, vol. XII, Firenze 1766, col. 265. Domenico (abans del 743 - després del 745)Monumenta Germaniae Historica, Concilia aevi Karolini (742-842), a cura de Albert Werminghoff, Hannover e Lipsia 1906. Ermogene (citat el 761) Giovanni (abans del 853 - després del 869)Monumenta Germaniae Historica, Die Konzilien der karolingischen Teilreiche, a cura de Wilfried Hartmann, Hannover 1984-1998, vol. I, p. 338; vol. II, p. 351. Gregorio (1088 - 1094) Geoffroy, O.S.B. (1094 - 1099) Gerardo (1099 - ca. 1100) Romano (vers 1110 - ca. 1115) Gerardo (o Guirardo) (vers 1115 - ca. 1120) Gregorio (1120 - 1121) Pietro (1121 - 1122) Gerardo (? - d'abril de 1129) Errico (1129 - 1130 deposat en quant seguidor de antipapa Anaclet II) Gregorio (1130 ? - ca. 1138 mort) Raniero (1138 - 1146 mort) Astaldo degli Astalli (1151 - 1161 ? mort) Uberto (de febrer de 1159 ? - abans del 1180 mort) Giovanni Colonna Sr., O.S.B.Cas. (maig de 1193 - desembre de 1204 nomenat cardenal bisbe de Sabina) Pierre Arnaud, O.S.B. (1305 - 1306) Arnaud Nouvel (o Novelli), O.Cist. (19 de desembre de 1310 - 14 d'agost de 1317 mort) Simon d'Archiac (20 de desembre de 1320 - 14 de maig de 1323 mort) Jacques Fournier, O.Cist. (18 de desembre de 1327 - 20 de desembre de 1334 elegit papa)