Publi Terenci Àfer (), conegut simplement com a Terenci (Cartago, c. 184 aC - Estimfal, Arcàdia, ~159 aC), va ser un comediògraf en llatí d'origen amazic.
Biografia miniatura|Comèdies (volum I) de Terenci Àfer, traducció catalana publicada a Barcelona per la Fundació Bernat Metge l'any 1936 dins la Col·lecció Fundació Bernat Metge Suetoni, en la Vida de Terenci, obra perduda però recollida pel gramàtic Donat, parla de la vida del poeta llatí, concretament a l'apartat De poetis. L'altra gran font, que contradiu Donat en alguns punts, és la de l'historiador Fenestella.
Nascut a Cartago el 184 segons Suetoni, o 194 segons Fenestella, Terenci fou comprat com a esclau quan encara era molt jove pel senador romà Publi Terenci Lucà. El seu sobrenom Afer té més d'una explicació, pot ser una al·lusió als seus origen púnics, però era un sobrenom corrent de la Gens Domicia a Roma, sense cap connexió amb Àfrica. Als joves originaris de Cartago es deia en llatí poenulus (‘petic punic’), i mai afer.
L'estatut d'esclau no implicava, com en la creença popular, només la dur labor manual. Els romans benestants també se'n procuraven per a la transferència cultural i tecnològica, compraven «cervells». Gràcies al seu talent i bellesa, que impressionaren fortament el seu mestre, va rebre una formació de persona lliure i va ser ràpidament manumès, i prengué els noms del seu antic amo, com era costum entre els lliberts. Va tenir una filla que va casar-se amb un cavaller romà.
Acollit per l'alta societat aristocràtica, Terenci va ser protegit pels Escipions, el «cercle» dels quals comprenia Publi Corneli Escipió Emilià, Gai Leli el Sabi, Luci Furi Fil, etc. De bell antuvi, començaren a circular insídies sobre la identitat del veritable autor de les comèdies de Terenci.
Va escriure obres més literàries que centrades en la representació, dirigides a un públic frisós d'hel·lenisme. Aquest caràcter de les seves obres feia possible que algunes fossin representades més d'una vegada, en contra dels costums en el teatre romà. Això li valgué tota mena de dificultats amb el públic, en ocasió de les representacions. El seu rival, Lavini Lusci, o Lanuví Lusci, president del Collegium poetarum, el criticava perquè no respectava prou els models grecs i gosava adaptar-los lliurement al gust del públic romà i alhora en un estil més realístic. citat per: Segons Lanuvi, el seu succés era dogut més aviat a les seves relacions que al seu talent.
Es pot datar les sis comèdies entre el 166 i el 160 aC gràcies a les didascalia, la seva vita, l'única d'un poeta llatí arcaic que s'ha conservat i els pròlegs. Segons aquesta datació, l'activitat literària de Terenci va començar poc després de la victòria de Paul·le a Pidna contra Perseu de Macedònia, la biblioteca del qual va ser portada fins a Roma i va donar un gran impuls a les lletres llatines. A més, l'activitat de Terenci acaba justament l'any de la mort de Paul·le.
Va tenir una carrera molt breu. Després d'haver presentat les seves comèdies a Roma, el 160 aC va partir cap a Grècia per cercar-hi motius d'obres inèdites. Sembla que allí va traduir 108 comèdies de Menandre d'Atenes. Però a partir de l'any 159 aC, quan decidí tornar de Grècia, no se'n sap res més. La seva vida sembla interrompre's en aquell moment, quan tenia vint-i-cinc o trenta-cinc anys. Hi ha dues hipòtesis: Terenci hauria naufragat a la mar, a la badia de Lèucada, o desesperat per la desaparició dels seus manuscrits, hauria mort d'aflicció a Estimfal, Arcàdia.
Influències i models Se sap que bona part dels models de Terenci són grecs, però no s'han conservat en la seva majoria. Les principals fonts per indagar-hi són els seus pròlegs i els comentaris de Donat. Quant a lÀndria, lHautontimorumenos, lEunuchus i lAdelphoe, tant el títol com la temàtica de l'obra està presa d'obres homònimes de Menandre. Sembla que el model de l'Hecyra i del Formió està tret d'Apol·lodor de Carist. Per tant, Terenci substitueix en certa manera la influència de Plaute per la de Cecili Estaci i Menandre. També hi ha certes semblances estructurals entre les obres de Terenci i les tragèdies de Sòfocles. Així lÀndria té semblances amb Èdip rei, i Terenci fa broma sobre això al vers 194 de l'obra, quan l'esclau diu «Davos sum, non Oedipus» (‘sóc Davos, no Èdip’).
Hi ha també influència de la filosofia grega, especialment dels corrents hel·lenístics, en idees com ara la «mesura daurada» entre dos extrems, o en les reflexions sobre el govern als Adelphoe. LÀndria conté idees epicureistes (vv. 959-960). És ben possible que tota aquesta influència vingués de la biblioteca de Perseu de Macedònia. En alguns casos, aquests corrents són motiu de burla: en Formió 239-251, Geta diu que el seu amo ha premeditat tot l'embolic.
Característiques i innovacions La gran diferència entre Plaute i Terenci rau en els pròlegs: Terenci els fa servir com a suscitadors de polèmica literària o de propaganda de les seves obres, un enfocament similar al de les parabaseis d'Aristòfanes. A més, a diferència de Plaute, Terenci, en els pròlegs, es dirigeix als espectadors, i així trenca la il·lusió dramàtica.
La introducció a l'argument, en les obres de Terenci, sempre es fa en una escena damunt de l'escenari, com en la comèdia hel·lenística. Sovint, les circumstàncies que envolten l'argument s'expliquen a un personatge que no les coneix, a algú que no pren part en l'acció del drama (prósopon protetikón en la comèdia hel·lenística).
Els càntics a l'estil plautià són rars en Terenci: n'hi ha dos a l'''Àndria (481-485; 625-638) i un en l'última obra que va escriure, els Adelphoe (610-616).
Els versos solen ser senarii o de tipus llarg. Els efectes de so i la música desapareixen, així dona més importància als diàlegs; així doncs, cada obra es desenvolupa sense interludis lírics, la separació entre actes és insignificant.
L'ús de la contaminatio (o intertextualitat amb autors anteriors) hi és també notable: els personatges estereotipats de lEunuchus provenen del Kolax de Menandre; els Adelphoe, comèdia adaptada de Menandre, està ampliada amb una escena extreta del Synapothneskontes (2.1) de Dífil de Sinope. De vegades, aquesta contaminatio provoca contradiccions en l'obra, perquè s'avancen esdeveniments.
Un altre element que Terenci empra molt, per bé que no n'és l'inventor, és el doble argument. Així, en l'Àndria, tot i que la psicologia dels personatges secundaris no està gaire aconseguida, i els manca certa relació amb la trama principal. En lEunuchus i en el Formió, però, els dos arguments estan ben lligats. En l'Hautontimorumenos i en lAdelphoe el doble argument és el centre d'interès; tan sols lHecyra és simple, en aquest sentit.
Els monòlegs de Terenci són més curts que els de Plaute, però més nombrosos, i modelen l'argument. Solen aportar informació sobre la psicologia dels personatges, que és precisament on més destaca Terenci com a escriptor. Per exemple, en La Sogra, el marit es mostra calmat i sensible, a diferència de l'esperable. Personatges com la sogra o l'hetera també són sorprenents. El personatge de l'esclau no hi és tan important com en Plaute. En les primeres obres, el tractament de l'esclau no és gaire convencional; en d'altres, com el Formió i Els Germans, el tractament més clàssic del personatge no impedeix que es tracti d'obres innovadores igualment.
Però, per sobre de tot, el poeta vol enfrontar els seus personatges. Això està relacionat amb el costum de l'autor d'introduir els personatges de dos en dos. De vegades, aquest enfrontament és dins d'un mateix personatge, amb ell mateix. Per exemple, Pamfili, en La Sogra, passa d'estar enamorat de l'hetera a sentir afecte per la seva jove esposa. En El turmentador de si mateix i en Els Germans hi ha un intercanvi de rols entre els dos cavallers.
La seva vena més còmica ressorgí en les últimes comèdies, sobretot a partir del poc èxit de lHecyra. En l'última obra, els Adelphoe, hi ha elements plautians, com ara un càntic o un esclau que enreda constantment. El final prematur de la seva carrera no permet observar una evolució completa, però segurament s'hagués convertit en el mestre de la «comèdia seriosa», si és que no ja l'és.
Llenguatge i estil Si Plaute pot considerar-se el creador del llenguatge literari llatí, Terenci en seria el refinador, un autor que es dedica a depurar la llengua i trobar un estil refinat. Fa servir un llenguatge més aristocràtic, més cultivat. Per aquest llenguatge polit va rebre lloances de Ciceró i Horaci. Juli Cèsar el va descriure com «puri sermonis amator» (‘un amant de la paraula pura’). Tot i això, la natura de certs personatges exigia un llenguatge més familiar.
Hi ha, a més, invencions lingüístiques, com el participi perfet tetuli en l'''Àndria (no el va utilitzar en cap altra obra). En general, però, la senzillesa i dicció són constants i expliquen el seu èxit com a autor en les escoles on s'impartia llatí. Si Plaute agafava expressions del lèxic popular i feia servir un registre col·loquial, Terenci, d'alguna manera, volia imitar Menandre per crear un llatí depurat que es pogués comparar amb l'àtic. Els parlaments, les preguntes i les respostes estan relacionades amb claredat entre si, i aquesta concisió i exactitud va facilitar el camí d'autors com Cèsar.
Terenci es mostra explícit en insults i noms de bèsties, així com en termes sexuals, però substitueix la violència per una fina ironia. Sovint empra aposiopesis (eufemismes) i deixa en l'aire, a l'enteniment del lector, el terme violent. L'ús d'interjeccions, com feia Menandre, també és constant.
Alhora vetllava per una unitat d'estil —la crueltat del Perinthia de Menandre no es troba en lÀndria, per exemple, allà on l'esperaríem. Feia servir bastants noms abstractes en -io, reminsicència del grec hel·lenístic, que no es troba en altres autors contemporanis. A més, empra adjectius diversos per a fer metàfores sobre els estats d'ànim dels seus personatges, i sol indicar quan es produeix un canvi de subjecte en una frase.
L'estil terencià és menys retòric i poètic que el de Plaute, però més que el de Menandre. Els passatges narratius, però, són cosa a part. De fet, es poden distingir diversos registres en les seves obres, alguns dels quals pertanyen als personatges, els de classe baixa parlen diferent dels de classe alta, per exemple.
Les bromes de Plaute són substituïdes per sententiae ('dites'), que estableixen una connexió entre el que es diu i l'experiència comuna a l'espectador. Poden indicar un cert caràcter —així les de Micio en Els Germans— o destacar moments importants, però se'n serveix menys que Menandre.
Terenci va reduir el nombre de metres i no utilitzà càntics compostos simètricament en una varietat mètrica. Preferia els senarii iàmbics i els septenarii trocaics, tot i que tambe hi ha septenarii iàmbics i octonarii trocaics. El iàmbic octonarius és molt més freqüent en Terenci que en Plaute. Ocasionalment hi ha dàctils, bachii i coriambes. En la seva primera obra, l'Àndria, la varietat mètrica és notable, i el fet d'anar restringint-la cal atribuir-lo a una decisió motu proprio. Tanmateix, la varietat mètrica dins d'una mateixa escena no troba cap paral·lel en altres autors, així com tampoc dins d'un mateix diàleg. Plaute n'empra, però molt ocasionalment. Com Ciceró o Sèneca, Terenci sol omplir els dos últims peus d'un senarius amb una paraula llarga. Quan es tracta de diàlegs ràpids, sol dividir els senarii en quatre parts. A més, i a diferència de la majoria de poetes llatins, Terenci emprava molt els encavalcaments.
Posteritat