miniatura|Hitler a inicis de la dècada del 1920 L'ascens al poder d'Adolf Hitler, dictador de l'Alemanya nazi de 1933 a 1945, va començar a la recentment establerta República de Weimar el setembre de 1919, quan Hitler es va unir al Deutsche Arbeiterpartei (DAP; Partit Obrer Alemany). Ràpidament va ascendir a un lloc prominent i es va convertir en un dels seus oradors més populars. En un intent d'atreure més àmpliament segments de la població i guanyar-se els treballadors alemanys, el nom del partit es va canviar a Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP; Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany), comunament conegut com el Partit Nazi, i es va adoptar una nova plataforma. Hitler va ser nomenat líder del partit el 1921 després que amenacés amb marxar. El 1922, el seu control sobre el partit era indiscutible. Els nazis eren un partit de dretes, però en els primers anys també tenien elements anticapitalistes i antiburgesos. Hitler va iniciar més tard una purga d'aquests elements i va reafirmar la postura proempresarial del Partit Nazi. Això va incloure els assassinats de crítics de Hitler dins del partit durant la Nit dels Ganivets Llargs, que també va servir com a eina per assegurar el poder.
El 1923, Hitler va intentar un cop d'estat a Baviera, conegut com el Putsch de la Cerveseria. Va ser arrestat i jutjat, cosa que li va valer fama nacional. Va ser condemnat a cinc anys de confinament en una fortalesa, però només va complir nou mesos. Durant aquest temps, va escriure Mein Kampf, que es va convertir en el manual de la seva ideologia nazi . Un cop alliberat, Hitler va canviar de tàctica, optant per prendre el poder per mitjans legals i democràtics. Durant la dècada de 1920, ell i els nazis es van presentar amb una plataforma d'anticomunisme, antisemitisme i ultranacionalisme. Els líders del partit van criticar vehementment el govern democràtic i el Tractat de Versalles, alhora que prometien convertir Alemanya en una potència mundial. La majoria dels alemanys van ser indiferents a la retòrica de Hitler a mesura que l'economia alemanya començava a recuperar-se, en gran part a causa dels préstecs dels Estats Units en el marc del Pla Dawes. El panorama polític alemany es va veure afectat dramàticament pel crac de Wall Street de 1929. La Gran Depressió va aturar l'economia alemanya i va polaritzar encara més la política alemanya. Durant aquest període tumultuós, el Partit Comunista Alemany també va començar a fer campanya i va demanar una revolució. Alguns líders empresarials, temorosos d'una presa de poder comunista, van començar a donar suport al Partit Nazi.
Hitler es va presentar a la presidència el 1932 i va ser derrotat pel titular Paul von Hindenburg, però va aconseguir un sòlid segon lloc en ambdues rondes. El juliol de 1932, els nazis es van convertir en el partit més gran del Reichstag, tot i que per sota de la majoria absoluta. Tradicionalment, el líder del partit que ocupava més escons al Reichstag era nomenat canceller. Tanmateix, el president von Hindenburg va dubtar a nomenar Hitler. Després de diverses negociacions clandestines —que van incloure industrials, el fill de Hindenburg, Oskar, l'excanceller Franz von Papen i Hitler—, Hindenburg va acceptar i el 30 de gener de 1933 va nomenar formalment Hitler com a nou canceller d'Alemanya. Tot i que era canceller, Hitler encara no era un dictador absolut.
Les bases de la dictadura de Hitler es van establir quan el Reichstag va ser incendiat el febrer de 1933. Culpant sense fonament els comunistes de l'incendi provocat, Hitler va convèncer von Hindenburg d'aprovar el Decret de l'Incendi del Reichstag, que va restringir greument les llibertats i els drets dels ciutadans alemanys a mesura que Hitler començava a eliminar els seus oponents polítics. Després de la seva aprovació, va començar a defensar mitjans més dràstics per reduir l'oposició política i va proposar la Llei de Capacitació de 1933. Aquesta llei va donar al govern alemany el poder d'anul·lar els drets individuals prescrits per la constitució i va investir el Canceller (Hitler) de poders d'emergència per aprovar i fer complir lleis sense supervisió parlamentària. La llei va entrar en vigor al març i, a l'abril, Hitler tenia poders dictatorials de facto i va ordenar la construcció del primer camp de concentració nazi a Dachau per a comunistes i altres oponents polítics. L'ascens de Hitler al poder es va completar a l'agost de 1934 quan, després de la mort de Hindenburg, Hitler va fusionar la cancelleria amb la presidència en el títol de Führer ("líder").
L'ascens de Hitler al poder es va veure afavorit per la seva disposició a utilitzar la violència per aconseguir els seus objectius polítics i per reclutar membres del partit disposats a fer el mateix. A més de les batalles electorals en què Hitler va participar com a orador i organitzador, van tenir lloc violentes batalles al carrer entre el Rotfrontkämpferbund dels comunistes i la Sturmabteilung' (SA) dels nazis. Un cop establerta la dictadura nazi, els mateixos nazis van crear una mitologia al voltant del seu ascens al poder. La propaganda alemanya va descriure aquest període com la Kampfzeit (el temps de lluita) o la Kampfjahre (els anys de lluita).
Influències de l'Alemanya primitiva Els historiadors han comentat la influència del procés d'"integració negativa" del canceller alemany Otto von Bismarck com a mitjà d'exclusió a l'Alemanya primitiva, que va tenir una influència duradora en el nacionalisme alemany posterior. Bismarck va intentar evitar les divisions religioses i polítiques a l'Alemanya primitiva reunint la població contra un enemic comú. Inicialment, Bismarck va dur a terme una campanya contra l'església catòlica des del 1873 fins a finals de la dècada de 1870, coneguda com a Kulturkampf, qüestionant si eren lleials a Berlín o a altres estats catòlics. En lloc d'unir el poble alemany, va resultar en un reforç del suport a l'església catòlica, alienant una important minoria religiosa. El 1878, Bismarck va introduir una sèrie de lleis antisocialistes que estarien en vigor des del 1878 fins al 1890 en un intent d'alienar el Partit Socialdemòcrata. Mentre que alguns sectors de la societat alemanya estaven units per això, molts treballadors industrials es van unir al SDP. Els historiadors han expressat que, com que l'estat alemany era encara molt nou en aquell moment, era, per tant, impressionable; l'estratègia de confrontació en lloc de consens de Bismarck va establir un to de lleialtat al govern o enemic de l'estat, cosa que va influir directament en el sentiment nacionalista alemany i en el posterior moviment nazi.
Primeres passes (1918–1924) Adolf Hitler es va involucrar amb el naixent Partit Obrer Alemany —que més tard transformaria en el Partit Nazi— després de la Primera Guerra Mundial, i va establir el to violent del moviment des del principi, formant el grup paramilitar Sturmabteilung (SA) . La Baviera catòlica estava ressentida pel govern del Berlín protestant , i Hitler al principi va veure la revolució a Baviera com un mitjà per aconseguir el poder. Un primer intent de cop d'estat, el Putsch de la Cerveseria de 1923 a Munic, va resultar infructuós, i Hitler va ser empresonat per liderar el cop d'estat. Va aprofitar aquest temps per escriure Mein Kampf, en què argumentava que l'ètica judeocristiana efeminada estava debilitant Europa, i que Alemanya necessitava un home fort intransigent per restaurar-se i construir un imperi. Aprenent del cop fallit, va decidir la tàctica d'aconseguir el poder per mitjans legals en lloc de prendre el control del govern per la força contra l'estat i, en canvi, va proclamar un curs estrictament legal.
De l'Armistici (novembre de 1918) a l'afiliació al partit (setembre de 1919) miniatura|upright=1.35|alt=B&W newspapers|Cobertura de notícies dels Estats Units del febrer de 1919 sobre els disturbis a Alemanya El 1914, després d'obtenir el permís del rei Lluís III de Baviera, Hitler, nascut a Àustria, de 25 anys, es va allistar en un regiment bavarès de l'exèrcit alemany, tot i que encara no era ciutadà alemany. Durant més de quatre anys (agost de 1914 - novembre de 1918), Alemanya va ser un participant important en la Primera Guerra Mundial. Després que els combats al front occidental acabessin el novembre de 1918, Hitler va ser donat d'alta el 19 de novembre de l'hospital Pasewalk i va tornar a Munic, que en aquell moment estava en un estat de convulsió socialista. En arribar el 21 de novembre, va ser assignat a la 7a Companyia del 1r Batalló de Reemplaçament del 2n Regiment d'Infanteria. El desembre va ser reassignat a un camp de presoners de guerra a Traunstein com a guàrdia. Va romandre allà fins que el camp es va dissoldre el gener de 1919, després de la qual cosa va tornar a Munic i va passar un parell de setmanes fent guàrdia a l'estació principal de tren de la ciutat (Hauptbahnhof), per on havien viatjat els soldats.
Durant aquest temps, diversos alemanys notables van ser assassinats, inclòs el socialista Kurt Eisner, que va ser assassinat a trets per un nacionalista alemany el 21 de febrer de 1919. El seu rival Erhard Auer també va resultar ferit en un atac. Altres actes de violència van ser els assassinats del major Paul Ritter von Jahreiß i del diputat conservador Heinrich Osel. En aquest caos polític, Berlín va enviar l'exèrcit, anomenat pels comunistes els "Guàrdies Blancs del Capitalisme". El 3 d'abril de 1919, Hitler va ser elegit enllaç del seu batalló militar i de nou el 15 d'abril. Durant aquest temps, va instar la seva unitat a mantenir-se al marge dels combats i a no unir-se a cap dels dos bàndols.
La República Soviètica de Baviera va ser oficialment aixafada el 6 de maig, quan el tinent general Burghard von Oven i les seves forces van declarar la ciutat segura. Després de les detencions i execucions, Hitler va denunciar un company d'enllaç, Georg Dufter, com un "agitador radical" soviètic. Altres testimonis que va donar a la junta d'investigació militar els van permetre desallotjar altres membres de l'exèrcit que "havien estat infectats amb fervor revolucionari". Per les seves opinions anticomunistes, se li va permetre evitar la baixa quan la seva unitat va ser dissolta el maig de 1919.
El juny de 1919, Hitler va ser traslladat a l'oficina de desmobilització del 2n Regiment d'Infanteria. Per aquella època, el comandament militar alemany va publicar un edicte que establia que la principal prioritat de l'exèrcit era "dur a terme, juntament amb la policia, una vigilància més estricta de la població... per tal que es pogués descobrir i extingir qualsevol nou malestar." El maig de 1919, Karl Mayr es va convertir en comandant del 6è Batalló del regiment de guàrdies a Munic i, a partir del 30 de maig, en cap del "Departament d'Educació i Propaganda" del Comandament General von Oven i del Comandament de Grup núm. 4 (Departament Ib). En aquesta qualitat de cap del departament d'intel·ligència, Mayr va reclutar Hitler com a agent encobert a principis de juny de 1919. Sota el comandament del capità Mayr, es van organitzar cursos de "pensament nacional" al Reichswehrlager Lechfeld, prop d'Augsburg, amb assistència de Hitler del 10 al 19 de juliol. Durant aquest temps, Hitler va impressionar tant Mayr que el va assignar a un "comando educatiu" antibolxevic com un dels 26 instructors l'estiu de 1919.
El juliol de 1919, Hitler va ser nomenat Verbindungsmann (agent d'intel·ligència) d'un Aufklärungskommando (comando de reconeixement) del Reichswehr, tant per influir en altres soldats com per infiltrar-se en el Partit dels Treballadors Alemanys (DAP). El DAP havia estat format per Anton Drexler, Karl Harrer i altres, mitjançant la fusió d'altres grups, el 5 de gener de 1919 en una petita reunió al restaurant Fuerstenfelder Hof de Munic. Mentre estudiava les activitats del DAP, Hitler va quedar impressionat per les idees antisemites, nacionalistes, anticapitalistes i antimarxistes de Drexler.