miniatura|Resclosa del canal Saint-Martin Un canal navegable és una via d'aigua creada de forma artificial per tal de facilitar el transport de persones i mercaderies normalment entre masses d'aigua ja existents, com llacs, rius o oceans i mitjançant diferents tipus d'embarcacions.
Es pot tractar d'una estructura completament artificial, o d'un riu canalitzat al llarg de part o la totalitat del seu curs. En aquest últim cas, fent ús de la tècnica, es modifiquen les característiques geomètriques i hidràuliques del curs d'aigua, mitjançant neteges, excavacions, rectificacions o engrandiments. La canalització dels grans rius (Rin, Roine) ha estat acompanyada pel rebliment de meandres. Generalment s'ha tractat de traçar un curs rectilini dels canals, per tal de facilitar la navegació, a expenses de la natura i la riquesa ecològica i funcional de les zones humides preexistents.
Els canals interiors van precedir el desenvolupament del ferrocarril durant la revolució industrial i alguns d'ells van ser posteriorment assecats i utilitzats com a passos lliures per construir vies fèrries.
L'estudi de la utilització dels canals s'ha desenvolupat al llarg dels segles i molts genis hi han dedicat molta energia per al seu millorament, Leonardo da Vinci no ha estat l'excepció. Entre altres coses ha aportat diverses idees per al desenvolupament dels canals que circumden Milà, (els anomenats "Navigli") completament artificials, aquests connecten la ciutat amb els rius Ticino, i Adda. A través d'aquests últims, indirectament es podia arribar per vies fluvials fins al llac Maggiore cap al nord, utilitzant el riu Po, fins a la mar Adriàtica a l'est. Utilitzant aquestes vies fluvials, relativament petites i poc profundes, el transport de mercaderies es feia pel mig de barcasses de fons quasi pla, per aquest mitjà es va transportar els materials de construcció que es van utilitzar per a la construcció de la ciutat.
Entre els exemples de grans canals que han canviat sobre manera l'economia continents sensers, estan certament el Canal de Suez i el Canal de Panamà. Amb l'obertura d'aquestes grans obres d'enginyeria, els temps de transport intercontinentals es van reduir dràsticament i van marcar un creixement exponencial del comerç d'occident amb l'Extrem Orient.
Un altre tipus de canal molt característic és el que permet la navegació a l'interior de les ciutats. Un exemple de canals navegables interns a la ciutat poden ser els canals de Tàrent, on els canals permeten l'accés dels vaixells de guerra fins a l'Arsenal Militar Marítim, a la ciutat. Però el millor exemple és naturalment el de Venècia: encara que d'altres ciutats (per exemple Amsterdam) posseeixen diversos quilòmetres de vies navegables en el seu interior, Venècia és l'únic exemple en el món d'una ciutat en la qual l'única manera de moure's, a més a més del per als vianants, és a través de la seva intricada xarxa de canals.
Descriptiva miniatura|esquerra|Vista de 16 rescloses consecutives: Caen Hill al Canal Kennet i Avon, Wiltshire, Anglaterra La forma més senzilla de canalització, és modificar les ribes dels rius, de manera que es crea una ribera artificial. L'home, degut a la manca d'aquesta facilitat per al transport, adapta artificialment les ribes per a propòsits específics de gestió d'aigua i navegació. Amb aquestes tècniques també se solucionen problemes cada vegada més complicats, com per exemple les xarxes de canals per a la navegació. Els grans treballs de construcció (excavacions, estroncament, obra, etc.) són necessàries per construir els diferents canals. El canal pròpiament dit, comprèn instal·lacions auxiliars, com les rescloses, ponts-canals, aqüeductes, túnels, vies de drenatge, etc.
Les rescloses mantenen un ancoratge mínim i permeten a les barques circular contra corrent sense massa esforç. En contrapartida, l'empenyiment hidràulic d'una secció (referit a secció entre dos rescloses) és pràcticament nul·la. Per això, és necessari al manteniment periòdic de rescloses, executant operacions de drenatge periòdiques per tal d'evitar problemes de dipòsits.
Història En aquest apartat, es fa un repàs a les grans obres i els avenços tecnològics duts a terme per les diferents civilitzacions que han treballat amb canals, i que s'han caracteritzat per adaptar els treballs a les necessitats logístiques de cada època.
Els exemples clars d'aquestos problemes logístics són les grans obres, que a pesar del seu cost d'inversió inicial, es planifiquen per aconseguir millorar la utilitat del sistema de transport o d'estalviar temps i recursos. El més evident d'aquestos projectes és potser el Canal de Suez, que acurta el camí de la navegació fins a Orient, evitant circumval·lar el Cap de Bona Esperança.
D'altra banda, a la part tècnica d'aquest desenvolupament s'ha caracteritzat per les petites millores incrementals. Al llarg del temps, amb l'adaptació dels cursos d'aigua a rius i canals, ha sigut de gran importància l'habilitació d'ajudes a la tracció i a l'atracament, construint així embarcadors, molls o vies de tracció. A més, s'han projectat rescloses, ascensors/descensors d'embarcacions, ponts o túnels habilitats específicament per a la circulació fluvial. Altres ajudes a la navegació que s'han instal·lat són les comportes, els punts de virada o els ports fluvials.
Antiguitat miniatura|El Gran Canal de la Xina al seu pas per Hangzhou. Des de l'antiguitat i durant l'edat mitjana s'han seguit certes pràctiques d'arranjament de vies naturals d'aigua. Aquestes pràctiques d'arranjament i manteniment han cobert les necessitats dels usuaris i interessats en aquestes progressives millores i adaptacions d'un curs d'aigua. Són destacables la funció de seguretat proporcionada per dics i embassaments, que prevenen les inundacions dels territoris propers a la riba en cas de crescudes.
Els canals més antics coneguts eren els d'irrigació, es construïen a Mesopotàmia cap al 4000 aC, al lloc on se situen Iraq i Síria en l'actualitat. La civilització de la vall de l'Indus també disposava d'un sistema avançat d'irrigació i d'embassament d'aigua, incloent-hi els embassaments construïts a Girnar al 3000 aC.
A l'antiga Xina, els llargs canals per al transport fluvial s'establiren al període dels Regnes Combatents (481-221 aC). El canal més llarg d'aquest període fou el Hong Gou (Canal de l'Oca Salvatge), que segons l'historiador de l'antiguitat Sima Qian, connectava els vells estats de Song, Zhang, Chen, Cai, Cao i Wei. D'aquesta època es conserva encara el canal que és encara el més llarg del món, el Gran Canal de la Xina, amb 1794 kilòmetres de recorregut. El Gran Canal, fou construït per tal de transportar l'Emperador Sui Yangdi des de Pequín fins a Hangzhou. El projecte començà al 605 i es completà al 609, encara que gran part del treball fou l'adaptació de canals existents. La secció més vella d'aquest canal es va construir al 486 aC com a mínim. Fins i tot les seccions urbanes més petites tenen, normalment seccions de més de 30 metres d'ample.
Canals a l'Edat Mijana Durant la revolució agrària musulmana a l'edat mitjana, els canals artificials, que havien estat limitats a certes regions, són adoptats pels enginyers Musulmans. D'aquesta manera, es difon ràpidament aquesta tecnologia, per tot el Califat i també per la resta del Vell Món. Per a cada regió a la que s'integraven canals al seu sistema, s'introduïa un nou concepte:
D'aquesta manera, els canals artificials foren introduïts a Europa a través de l'Àndalus.
miniatura|El Naviglio Grande de Milà (Itàlia). A l'edat mitjana, el transport naval era més barat i ràpid que el transport per terra. Això es degué a la mala qualitat de les carreteres, que estaven sense pavimentar i a les males condicions en què es trobaven. A més, per vaixell es podien transportar majors càrregues. El primer canal artificial a l'Europa Cristiana, i el més important de tots, fou el "navigli" lombard, és a dir el Naviglio Grande, a prop de Milan, la construcció del qual començà el 1127 i acabà el 1257, permetent el desenvolupament del comerç, el transport i l'agricultura. Més tard, els canals es construïen als Països Baixos i a Flandes, per tal de drenar els polders.
El desenvolupament dels canals fluvials per Europa fou millorat amb el treball dels especialistes neerlandesos que n'estengueren el seu coneixement, coneixement, que fou ràpidament implementat a altres països com a les xarxes de canals al nord de l'actual Itàlia. D'aquesta manera els coneixements i les regulacions sobre canals i adaptació de costes són estandarditzats ràpidament pels països europeus.
miniatura|Resclosa del Canal Stecknitz a Witzeeze, construïda al voltant de 1398. Fou en aquesta època quan es tornà a començar la construcció de canals, a causa de l'expansió comercial iniciada al seÖgle XII. Les millores que s'adoptaren foren l'ús de rescloses individuals o de comporta. El transport de barques travessant rescloses feia ús de grans quantitats d'aigua, que podia resultar en conflictes amb els operadors dels molins d'aigua. Per a solucionar aquest problema, s'enginyà la resclosa de càmera o de dipòsit, que aparegué al voltant del dC. a la Xina i que ja era present a Europa cap al 1373, emprant-se al projecte del canal de Vreeswijk, als Països Baixos. Un altre desenvolupament important fou la porta bisellada que fou introduïda probablement a Itàlia gràcies a Bertola da Novate al . Aquesta millora permetia la construcció de portes més amples, eliminant així la restricció imposada per les rescloses de guillotina.
miniatura|Pont al canal de Briare, França Les millores arribaren a tractar el problema de remuntar rius amb majors desnivells, causats per les valls dels rius. Així doncs es desenvoluparen els canals inclinats. La construcció del primer canal d'aquest tipus es dugué a terme entre els anys 581 i 617 dC, formant part del Gran Canal de la Xina, mentre que a Europa el primer canal inclinat, fou el Canal Stecknitz, ara situat a Alemanya cap al 1398, basat en rescloses individuals. El primer canal inclinat que feia servir rescloses de dipòsit fou el Canal de Briare, que connectava el Loira i el Sena (1642), treball que fou seguit del més ambiciós Canal du Midi (1683) connectant l'Atlàntic i el Mediterrani. Aquest canal constava d'una escala de 8 rescloses a Besiers, un túnel de 157 metres de llargària i tres grans aqüeductes.
La construcció de canals va progressar de manera constant a Alemanya als segles i , en tres grans rius: l'Elba, l'Oder i el Weser que foren units mitjançant canals. A l'Anglaterra post-Romana, el primer canal fou el Canal d'Exeter, que s'obrí el 1563. El canal més vell amb ús industrial a Nord-amèrica fou el Mother Brook a Dedham, Massachusetts. Fou construït el 1639 per a l'aprofitament de l'energia mitjançant molins. A Rússia, la via Volga-Bàltica es feu servir com a canal transnacional que connectava el mar Bàltic amb la mar Càspia gràcies als rius Neva i Volga, obert a la circulació el 1718.
La Revolució Industrial miniatura|Canal Imperial d'Aragó, obra hidràulica que fou construïda durant la Il·lustració. Tractava de millorar la irrigació i possibilitar la navegació per l'Ebre Amb la invenció de la motorització i la seua implementació per a embarcacions fluvials, s'accentuaren les necessitats de manteniment de les ribes, degut a la velocitat de les embarcacions de motor. Aquesta necessitat se soluciona mitjançant canals amb ribes de formigó o planxes metàl·liques.
En aquest punt, els canals ja s'havien demostrat prou importants per al desenvolupament industrial. És per això que els canals navegables cobraren encara major importància per al transcurs de la Revolució Industrial degut a la necessitat d'abaratir els costs de transport de matèries primeres i de productes manufacturats.
miniatura|El canal Bridgewater a l'entrada de Worsley.