L'Amour de loin (‘L'amor de lluny’) és una òpera en cinc actes, la primera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho, amb llibret en francès (amb alguns fragments en occità) d'Amin Maalouf. Es va estrenar el 15 d'agost de 2000 al Festival de Salzburg en una producció de Peter Sellars, i ha esdevingut una de les òperes més importants i reeixides de les últimes dècades.
L'òpera, que transcorre en amplis sectors de tonalitat ambiguament flexible, on la riquesa de colors i la complexitat de textures ofereixen un paisatge sonor refinat i ple de matisos. ha tingut nombroses produccions internacionals i el 2003 va rebre el premi Grawemeyer, el més prestigiós per a la composició.
L'argument gira al voltant de Jaufré Rudel, que, avorrit de la monotonia de la cort, descobreix gràcies a un pelegrí l'existència, més enllà del mar, d'un amor ideal encarnat per la comtessa de Clémence. Fascinat pel relat del pelegrí i captivat pel desig d'un amor pur i llunyà, Jaufré emprèn el viatge a través del mar per assolir el seu somni. Mentrestant, Clémence, informada pel pelegrí de l'existència d'un home que canta sobre ella, sent despertar una passió inesperada i noves esperances. El trajecte es veu marcat per la inquietud i la malaltia, i condueix Jaufré no cap a l'amor, sinó cap a la mort; l'únic amor possible és el de lluny.
Origen i context miniatura|esquerra|Amin Maalouf, autor del llibret Saariaho, que viu a París des de 1982, va assistir a la producció de Peter Sellars de l'òpera Saint-François d'Assise de Messiaen, al Festival de Salzburg de 1992. La producció la va convèncer de la possibilitat de provar sort en el gènere, donada la sensibilitat i el talent de Sellars: «Si això és una òpera, llavors puc escriure'n una» se li atribueix haver dit.Anthony Tommasini, “A Prince Idealizes His Love From Afar”, New York Times, 17 d'agost de 2000
L'any següent es va familiaritzar amb La vida breve de Jaufré Rudel, un dels primers grans trobadors del . Confirmat un compromís avançat del Festival de Salzburg de presentar l'encara inconclusa òpera, Saariaho emprèn l'escriptura de L'Amour de loin el 1999. La primera idea va ser desenvolupar-la en els següents set o vuit anys. Després de ser atrapada en veure els manuscrits originals de la història de Jaufré (el jove poeta de cor trencat que va escriure a la seva llunyana amant a Trípoli), va posar música al poema amb el mateix estil que Lonh (1996), una peça per a soprano i instruments electrònics.
Les sensibilitats i experiències d'Amin Maalouf, un autor i periodista franco-libanès radicat a París, i Saariaho –tots dos exiliats voluntaris– els van unir col·laborant en convertir «una història aparentment simple en una història complexa explicada molt simplement». Amb la directa trajectòria de la seva trama, L'Amour de loin gira ansiosament al voltant de temes més profunds – l'obsessió i la dedicació, la realitat i la il·lusió, la solitud de l'artista, la necessitat de pertànyer.Philip Huscher, “The Land Where I Was Born”, Festival d'òpera de Santa Fe 2002, programa de mà
Argument miniatura|esquerra|Jaufré Rudel a cavall L'acció es desenvolupa al , a Aquitània, Trípoli i en el mar.
Acte I Jaufré Rudel, príncep de Blaye, està cansat dels plaers de la vida i desitja un amor diferent, llunyà, però comprèn que és inversemblant que pugui arribar a trobar-lo. El cor, format pels seus antics companys, riu dels seus somnis i li diu que la dona per la qual ell canta no existeix. No obstant això, un pelegrí, arribat recentment de l'estranger, li diu a Jaufré que existeix aquesta dona, de fet, perquè ell l'ha trobat. Jaufré llavors es dedica només a pensar en ella.
Acte II El pelegrí, de retorn a Trípoli, va a veure Clémence, la comtessa de Trípoli, i li diu que, a Aquitània, un príncep-trobador l'enalteix en les seves cançons, anomenant-la el seu «amor de lluny». Encara que això inicialment l'ofèn, Clémence comença a somiar amb aquest amant estrany i llunyà, preguntant-se si ella és digna de rebre tal dedicació.
Acte III En la primera escena, a la seva tornada a Blaia, el pelegrí torna a trobar-se amb Jaufré i li diu que la dama ara sap que ell canta sobre ella. Jaufré decideix que ha de viatjar per trobar-la.
En la segona escena, es veu que no obstant això, Clémence sembla preferir que la seva relació segueixi sent distant, ja que ella no vol viure constantment esperant i no vol sofrir.
Acte IV En un impuls, Jaufré parteix per a trobar-se amb el seu «amor de lluny», però no sense certa agitació. Ell suposa que no ha pres la decisió correcta, sobretot estant seriosament malalt, tem que la malaltia augmenti en arribar a Trípoli. Finalment, arriba, però agonitzant.
Acte V En arribar a Trípoli, el pelegrí s'apressa a informar la comtessa que Jaufré ha arribat molt malalt però que demana veure-la. El trobador és portat inconscient i en llitera a la ciutadella de Trípoli. En presència de la dona lloada i anhelada recupera a poc a poc els seus sentits. Els dos amants «de lluny», llavors es troben i la tragèdia que s'apropa obliga a actuar de forma precipitada. Confessen la seva passió i mantenen la promesa d'estimar-se. Quan Jaufré mor en els seus braços Clémence es rebel·la contra el cel i després, sent conscient que ella mateixa és responsable de la tragèdia, decideix entrar en un convent. L'última escena ens mostra la comtessa pregant, però les seves paraules són ambigües i no és clar a qui està pregant de genolls: si al seu Déu llunyà o al seu «amor de lluny».
Representacions miniatura|Peter Sellars, director d'escena de l'estrena L'Amour de loin es va estrenar al Festival de Salzburg el 15 d'agost de 2000, amb l'orquestra dirigida per Kent Nagano. Eventualment, la producció de l'òpera va esdevenir una comissió conjunta del Théâtre du Châtelet a París i l'Òpera de Santa Fe, sumant-se a Salzburg. Peter Sellars va dirigir la producció original, i també diverses posteriors. L'obra escrita només per a tres personatges, el poeta (baríton), la comtessa (soprano lírica) i el pelegrí (mezzosoprano) i el cor, la va estrenar Dwayne Croft, Dawn Upshaw i Dagmar Pecková. miniatura|esquerra|Dagmar Pecková, mezzosoprano i primer Pelegrí L'estrena fou un gran èxit i va tenir una notable repercussió. Des d'aleshores, els seus encàrrecs i estrenes de noves obres han augmentat de manera espectacular, consolidant-la com la compositora més programada de la seva generació en alguns dels escenaris més importants del món, com el Lincoln Center de Nova York, la Philharmonie de Berlín, el Barbican de Londres o l'IRCAM de París.
A la versió parisenca del Châtelet de novembre 2001, la soprano repeteix (també havia estrenat el Saint François d'Assise de Messiaen interpretant l'àngel), però el baríton va ser Gerald Finley, mentre que el pelegrí va anar a càrrec de la mezzosoprano finlandesa Lilli Paasikivi. La de Santa Fe fou l'estiu de 2002. Presentacions posteriors es van portar a terme al Stadttheater de Berna, Suïssa (desembre de 2001) i més tard a Darmstadt, Alemanya el 2003, i a l'Òpera Nacional de Finlàndia a Hèlsinki el 2004.
Des de la presentació de L'Amour de loin, la seva activitat compositiva ha experimentat un augment impressionant, amb un flux constant de nous encàrrecs i estrenes que l'han convertit en una de les compositores més interpretades de la seva generació en sales de prestigi internacional, com el Lincoln Center de Nova York, la Philharmonie de Berlín, el Barbican de Londres i l'IRCAM de París, ciutat on viu.
Per la temporada 2016-2017 està prevista la seva representació al Metropolitan Opera de Nova York. Es tracta de la segona vegada que el Metropolitan programa una òpera escrita per una dona. Anteriorment, el 1903, es va representar Der Wald, de la compositora anglesa i defensora dels drets de la dona Ethel Smyth.
Anàlisi musical L'Amour de loin condensa l'itinerari creatiu de Saariaho: des de les peces marcades per l'espectralisme i la seva música electrònica hedonista fins al singular sentit melòdic de les seves composicions vocals dels anys 90. L'òpera inclou també elements pensats per a un públic ampli i divers, acostant l'obra a una sensibilitat propera a la postmodernitat.
Aquesta òpera va marcar l'inici d'una fructífera relació amb l'escriptor libanès Amin Maalouf, continuada el 2006 amb l'estrena de la seva segona òpera, Adriana Mater, a l'Òpera de París. L'Amour de loin és una recreació poètica de Maalouf que revisita l'esperit i les temàtiques de la poesia trobadoresca. De l' al XXI, del llaüt medieval a l'orquestra contemporània, d'Aquitània fins al Líban, del desig tangible a l'amor idealitzat: més que reduir aquestes distàncies, Maalouf i Saariaho les converteixen en matèria dramàtica. El resultat és una òpera d'ecos plurals i sorprenentment immediata. La partitura de Kaija Saariaho desplega un vast paisatge sonor on fragments de melodies medievals es fonen amb una escriptura espectral. El tempo, gairebé suspès, genera la impressió d'una metamorfosi constant i imperceptible.
Saariaho concep la seva escriptura en un llenguatge que, tot i mantenir una base tonal, es caracteritza per una riquesa harmònica plena de tensions i colors subtils, sense caure mai en estridències extremes. Integra l'electrònica dins de la matriu orquestral com si fos una prolongació natural del so, sovint anticipant o reflectint els timbres de l'orquestra des de punts inesperats de la sala, creant una sensació d'espai envoltant. La dramatúrgia sonora es completa amb la presència de dos cors diferenciats: un masculí que acompanya Jaufré i un femení que acompanya Clémence. Situats a bandes oposades del teatre, aquests cors no només evoquen col·lectivitats invisibles, sinó que, sobretot, amplien la densitat i la profunditat del teixit sonor. Tot plegat es combina amb línies vocals llargues i fluides, pensades perquè els cantants puguin desplegar-se amb expressivitat i lirisme.
En aquesta partitura Saariaho posa l'accent en la dimensió tímbrica i en la superposició de colors i textures per damunt del desenvolupament lineal. El ritme gairebé desapareix i la melodia es manifesta en formes arcaïtzants, d'aire medieval i eteri, amb ressonàncies que evoquen Claudio Monteverdi. La música es manté en un estat gairebé immòbil, i només les dissonàncies dels flautins, oboès i metalls introdueixen moments de tensió que trenquen la quietud. El conjunt genera una atmosfera hipnòtica i somiadora, amb repeticions que accentuen la seva fredor, marcada pel predomini dels registres aguts, i alhora una sensació de luxe i exotisme oriental, gairebé pictòric. L'ús de l'electrònica reforça decisivament aquest univers sonor.
En un sentit aquesta obra pertany a la tradició de l'òpera de Claude Debussy Pelléas et Mélisande. Un segle abans, Debussy havia deixat la seva empremta amb l'única òpera que va escriure. Quan es compara amb l'obra de Saariaho, emergeixen afinitats notables: totes dues exploren les ombres emocionals d'un amor condemnat i es presenten com a relats d'argument senzill, però plens de metàfores i símbols ocults. El paral·lelisme s'estén també al llenguatge sonor: en ambdós casos, la música es mostra aparentment transparent i clara, però en realitat es construeix sobre una filigrana subtil, fràgil i plena de matisos.
L'Amour de loin aborda passions intenses, i allò que pot semblar manca d'acció escènica s'equilibra amb una exploració profunda de la psicologia dels protagonistes. L'orquestra i el cor actuen com a mirall sonor dels pensaments i emocions dels amants, sovint marcats per la incertesa, el desassossec i la tensió. D'aquí en resulta una música àmplia, convulsa i freqüentment en registres elevats, que en el seu to recorda més a Tristany i Isolda que no pas a Pelléas et Mélisande, obres que comparteixen la tragèdia de l'amor impossible. La partitura desplega una paleta orquestral rica i brillant, que combina amb naturalitat elements medievals i contemporanis, i ofereix una escriptura vocal d'una gran bellesa.
Instrumentació