La batalla de Moscou (rus: Битва за Москву; transliterat: Bitva za Moskvu; alemany:Schlacht um Moskau) va ser la defensa soviètica de Moscou i la consegüent contraofensiva soviètica que tingué lloc entre octubre de 1941 i gener de 1942 al Front Oriental de la Segona Guerra Mundial contra les forces de l'Alemanya Nazi.
Context Adolf Hitler considerava que Moscou, capital de la Unió Soviètica i la ciutat més gran del país, havia de ser un objectiu primari tant des d'un punt de vista militar com a polític per a les forces de l'Eix a la invasió de la Unió Soviètica. Un pla alternatiu alemany rebia el nom d'Operació Wotan.
El pla original d'invasió, que els membres de l'Eix van anomenar Operació Barbarroja, preveia la captura de Moscou en tres o quatre mesos. Tanmateix, tot i els grans avenços territorials inicials, la Wehrmacht es veié aviat alentida per la resistència soviètica (en particular durant la Batalla de Smolensk, que s'estengué entre juliol i setembre de 1941 i retardà durant 2 mesos l'ofensiva alemanya vers Moscou). Havent assegurat Smolensk, la Wehrmacht va ser obligada a consolidar les seves línies al voltant de Leningrad i Kíev, retardant encara més l'avanç cap a Moscou. L'avanç de les forces de l'Eix finalment arrencà el 30 de setembre de 1941, amb una ofensiva amb nom clau "Operació Tifó", l'objectiu de la qual era la conquesta de Moscou abans que caigués l'hivern.
Després d'un inici d'èxit que aconseguí encerclar i destruir diversos exèrcits soviètics, l'ofensiva alemanya va ser detinguda a la línia defensiva de Mozhaisk, a prou feines 120 km de la capital. Havent penetrat a les defenses soviètiques, l'ofensiva de la Wehrmacht va ser alentida per les condicions atmosfèriques, amb les pluges de tardor convertint les carreteres i camps en fangars, que impossibilitaven el pas dels vehicles, cavalls i soldats de l'Eix. Tot i que l'inici del temps de fred i la congelació del terra permetés prosseguir l'avanç a l'Eix, la lluita continuà davant el fred sever i la dura resistència soviètica.
A inicis de desembre, els grups panzer d'avantguarda s'aturaren a menys de 30 km del Kremlin, i els oficials de la Wehrmacht podien veure els edificis de Moscou amb els binocles, però donat el fred i l'extenuació de les tropes, l'Eix no pogué avançar més. El 5 de desembre de 1941, tropes siberianes de refresc, preparades per la lluita d'hivern, van atacar a les tropes alemanyes davant de Moscou; el gener de 1942, la Wehrmacht s'havia vist obligada a retrocedir entre 100 i 250 km, amb la qual cosa va concloure l'amenaça sobre Moscou i sent la màxima aproximació que va fer l'Eix per capturar la capital soviètica.
La Batalla de Moscou és normalment considerada com una de les batalles més importants entre les Potències de l'Eix i l'URSS, primer perquè els soviètics van ser capaços de preveure amb èxit l'intent més seriós de capturar la seva capital. La batalla també va ser una de les més llargues de la guerra, amb més d'un milió de baixes. Marcà un punt d'inflexió, donat que des que la Wehrmacht inicià la seva guerra de conquesta el 1939 era la primera vegada que es veia obligada a retrocedir en gran escala: la Wehrmacht ja havia estat obligada a retrocedir a l'Ofensiva de Yelnia al setembre de 1941 i a la batalla de Rostov (1941) (que portà la destitució de Gerd von Rundstedt), però aquestes retirades van ser menors, comparades amb la de Moscou.
Antecedents miniatura|esquerra|El Front Oriental a l'època de la Batalla de Moscou:
El 22 de juny de 1941, tropes alemanyes, hongareses i romaneses van envair la Unió Soviètica, començant l'Operació Barbarroja. Havent destruït la major part de la Força Aèria soviètica a terra, les forces alemanyes van avançar ràpida i profundament pel territori soviètic emprant les tàctiques de la blitzkrieg. Unitats blindades iniciaven la marxa en moviments de pinces, encerclant i destruint exèrcits soviètics sencers. Mentre que el Grup d'Exèrcits Nord alemany avançava cap a Leningrad, el Grup d'Exèrcits Sud tenia la tasca de controlar Ucraïna, i el Grup d'Exèrcits Centre avançava cap a Moscou. Les defenses soviètiques eren superades i les baixes de l'Exèrcit Roig eren significatives.
Pel juliol de 1941, el Grup d'Exèrcits Centre va aconseguir encerclar diversos exèrcits soviètics prop de Minsk durant la batalla de Białystok-Minsk, creant una fissura a les línies soviètiques que l'Exèrcit Roig no podia tancar en no tenir reserves disponibles, i destruint el Front Oest Soviètic com a força organitzada. Després, la Wehrmacht va ser capaç de creuar el Dnièper, que barrava el camí cap a Moscou amb unes baixes mínimes.
L'agost de 1941, les forces alemanyes van capturar la ciutat de Smolensk, un punt important en el camí cap a Moscou. Smolensk era considerada històricament com la clau de Moscou perquè controlava una contrada situada entre el Dvina, el Dnièper i altres rius més, permetent un avanç veloç per a les tropes de terra sense la necessitat de construir nous ponts. La defensa desesperada de la regió de Smolensk per part dels soviètics s'estengué dos mesos, entre el 10 de juliol i el 10 de setembre de 1941. Aquest intens enfrontament, conegut com la Batalla de Smolensk retardà l'avanç alemany fins a mitjans de setembre, desbaratant l'efectivitat de la blitzkrieg i forçant al Grup d'Exèrcits Centre a emprar gairebé la meitat de les seves reserves estratègiques (10 divisions d'un total de 24) durant la batalla.
A tot arreu, l'avanç alemany havia decaigut. Prop de Leningrad, el Grup d'Exèrcits Nord va ser aturat a la Línia Luga durant gairebé un mes abans de superar-la. Al sud, el Grup d'Exèrcits Sud, que incloïa diverses unitats hongareses i romaneses amb un equipament, entrenament i experiència menors als de la Wehrmacht, patien diversos contraatacs que els van fer aturar. La Wehrmacht ara encarava un dilema, car un avanç crearia una protuberància a les línies alemanyes, deixant-les vulnerables als atacs pels flancs de l'Exèrcit Roig. En lloc d'això, s'ordenà a la Wehrmacht que primer assegurés la regió del Donbàs i que després es dirigís cap a Moscou. L'Exèrcit Panzer de Heinz Guderian va haver de dirigir-se al sud per recolzar l'atac sobre Kíev de Gerd von Rundstedt, que aconseguí una nova significativa derrota de l'Exèrcit Roig. El 19 de setembre de 1941, les forces soviètiques van haver d'abandonar Kíev després de les persistents negatives de Stalin a permetre la retirada de forces de Kíev, com recordaven Aleksandr Vassilevski i Gueorgui Júkov a les seves memòries. Això costà a Júkov el seu càrrec com a Cap de l'Estat Major General, però l'encerclament alemany es produí tal com ell ja havia predit. Diversos exèrcits soviètics van ser encerclats i anihilats per la Wehrmacht en un moviment de doble pinça, permetent a les forces alemanyes avançar cap al sud.
Tot i ser una victòria decisiva per l'Eix, la Batalla de Kíev deixà la blitzkrieg alemanya pitjor que abans. Tal com Guderian escrigué posteriorment, "Kíev realment va ser un èxit tàctic brillant, però la qüestió de què si tenia realment una importància estratègica encara roman oberta. Ara tot depèn de la nostra habilitat en aconseguit els resultats esperats abans de l'hivern i fins i tot abans de les pluges de tardor". Hitler encara creia que la Wehrmact tindria l'oportunitat d'acabar la guerra abans que caigués l'hivern prenent Moscou. El 2 d'octubre de 1941, el Grup d'Exèrcits Centre del mariscal von Bock llançà la seva ofensiva final cap a Moscou, amb el nom clau d'"Operació Tifó". Hitler digué poc després del seu inici que "Després de 3 mesos de preparatius, finalment tenim l'oportunitat d'esclafar al nostre enemic abans que vingui l'hivern. S'han fet tots els preparatius possibles...; avui comença la darrera batalla de l'any"
Avanç inicial alemany (30 de setembre – 10 d'octubre) Plans Per en Hitler, Moscou era l'objectiu militar i polític més important, i preveia que tot just la ciutat es rendís tota la Unió Soviètica es col·lapsaria. Tal com va escriure Franz Halder (cap de l'Estat Major de l'Exèrcit) el 1940, "la millor solució seria una ofensiva directa cap a Moscou". Per tant, la ciutat era un objectiu primari per Grup d'Exèrcits Centre. Les forces dirigides cap a "l'Operació Tifó" incloïen 3 exèrcits (el 2n, el 4t i el 9è), recolzats per 3 grups panzers (el 2n, el 3r i el 4t) i per la Segona Flota Aèria de la Luftwaffe: més d'un milió d'homes estaven compromesos amb l'operació, amb 1.700 tancs, 14.000 canons i 950 avions. L'atac es basava en les tàctiques de blitzkrieg, emprant els grups panzer per endinsar-se dins les formacions soviètiques i executant dobles moviments de pinça, creant bosses amb les divisions de l'Exèrcit Roig i destruint-les.
El pla inicial de la Wehrmacht consistia en dos moviments inicials: el primer seria una pinça doble realitzat al voltant de les forces del Front Oest Soviètic i del Front de Reserva localitzades als voltants de Viazma; i el segon seria un moviment en pinça al voltant del Front de Briansk per capturar la ciutat de Briansk. Des d'aquest punt, el pla demanava un altre moviment veloç al nord i sud de Moscou per encerclar la ciutat. Tanmateix, els exèrcits alemanys tenien mancances i van experimentar dificultats logístiques. Guderian, per exemple, escrivia que no s'havien reemplaçat tots els tancs que havia perdut, i que a les tropes mecanitzades els mancava el combustible necessari per a l'inici de l'operació.
Davant de la Wehrmacht hi havia 3 fronts soviètics format a partir d'exèrcits exhausts que ja havien estat en combat durant mesos. Les forces destinades a la defensa de la ciutat totalitzaven 1.250.000 homes, 1.000 tancs, 7.600 canons i 677 avions. Si bé numèricament aquestes tropes constituïen una amenaça per a la Wehrmacht, de fet estaven pobrament localitzades, amb la majoria desplegada en una simple línia, i gairebé sense reserves al darrere. A les seves memòries, Vassilevski senyalava que mentre que les defenses immediates soviètiques estaven molt ben preparades, aquests errors en la situació de les tropes van ser en gran manera responsables dels èxits inicials de la Wehrmacht. A més, molts defensors soviètics no tenien experiència en combat, així com una manca crítica d'equip (com armes anti-tanc), mentre que els seus tancs eren models obsolets.
miniatura|Obrers de les fàbriques caven trinxeres anti-tanc als voltants de Moscou al 1941.
El comandament soviètic començà la construcció de defenses al voltant de la ciutat. La primera part, la zona defensiva de Rjev-Viazma va ser construïda a la línia Rjev-Viazma-Briansk. La segona, la línia defensiva Mojaisk va ser una línia doble entre Kalinin i Kaluga. Finalment, un tercer anell defensiu envoltava la mateixa ciutat, formant la Zona de Defensa de Moscou. Amb tot, aquestes defenses estaven molt mal preparades a l'inici de l'operació donada la velocitat de l'avanç alemany. Amb tot, el pla alemany es va descobrir molt tard, i fins al 27 de setembre no s'ordenà a les tropes que adoptessin una posició totalment defensiva. A més, s'estaven formant noves divisions al Volga, a l'Àsia i als Urals, i només seria una qüestió de mesos que aquestes noves tropes poguessin ser operatives, convertint la batalla en una cursa contra el temps.
Les bosses de Vzazma i Bryansk miniatura|esquerra|Les ofensives alemanyes durant l'Operació Tifó
Prop de Vyazma, els fronts de l'Oest i de Reserva van ser derrotats molt ràpidament per les altament mòbils forces del 3r i 4t Grups Panzers, que van explotar la feblesa de les regions per moure's a través de les línies soviètiques. La defensa, encara en construcció, va ser sobrepassada quan les dues puntes de llança alemanyes es trobaren a Vyazma el 10 d'octubre de 1941. Quatre exèrcits soviètics (els 19è, 20è, 24è i 32è) van quedar atrapats en una bossa a l'oest de la ciutat.