és un polític i diplomàtic israelià que exerceix com a ministre d'Afers Estratègics des del 2022 i com a cap de les negociacions per a l'alliberament dels ostatges des del febrer del 2025. Va exercir com a ambaixador israelià als Estats Units d'Amèrica del 2013 al 2021.
Biografia Dermer va néixer i créixer a Miami Beach (Florida), fill de Jay Dermer, un advocat de Nova York que va ser alcalde de Miami Beach del 1967 al 1971, i Yaffa, de soltera Rosenthal, nascuda al Mandat britànic de Palestina. Els seus pares, Joseph i Rivka, havien fugit del creixent antisemitisme a Polònia i Alemanya a la dècada del 1930. Uns anys després de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948, la família va emigrar a Florida. Dermer va visitar Israel durant la seva infància per a veure la seva àvia Rivka, que va tornar a viure-hi després de la mort de Joseph.
El seu pare va morir d'un atac de cor el 1984, dues setmanes abans del Benei mitsvà de Dermer. El seu germà, David Dermer, va exercir posteriorment com a alcalde de Miami Beach del 2001 al 2007. De petit, Dermer va assistir a la Rabbi Alexander S. Gross Hebrew Academy, una escola jueva diürna de Miami Beach, amb Shmuley Boteach.
Educació El 1993, Dermer es va graduar magna cum laude a la Wharton School de la Universitat de Pennsilvània amb especialitzacions en finances i administració. Mentre hi era, va ser membre de la fraternitat Zeta Beta Tau i membre fundador del Programa d'Herència Jueva dirigit pel rabí Menachem Schmidt. En un sopar d'antics alumnes de la Wharton School el 2014, Dermer va reconèixer en un discurs que va triar assistir a l'escola després de llegir el llibre de Donald Trump, The Art of the Deal.
Carrera professional Després de la seva estada a la Universitat de Pennsilvània, Dermer va treballar durant un any a Washington DC amb el professor adjunt de la Universitat de Pennsilvània Frank Luntz, on va aprendre sobre enquestes i estratègia política. Més endavant, Luntz va descriure Dermer com «l'estudiant més talentós que he tingut mai».
El 1993 Dermer va deixar Washington per obtenir un títol addicional en Filosofia, Política i Economia a la Universitat d'Oxford. Mentre era allà, va exercir com a president de la Societat L'Chaim de la Universitat d'Oxford. El 1995, mentre encara era a Oxford, Dermer va dur a terme les enquestes i va formular l'estratègia del partit Israel ba-Aliyà de Natan Xaranski per a les eleccions legislatives d'Israel de 1996. Dermer va tornar a treballar per a Xaranski a les eleccions a la Knésset de 1999, i el 2000 Xaranski va recomanar que l'exprimer ministre Benyamín Netanyahu, que aleshores planejava un retorn polític, es reunís amb Dermer. Dermer ha estat assessorant Netanyahu des de llavors i és un dels seus homes més propers.
Del 2001 al 2004, Dermer va escriure una columna anomenada «The Numbers Game» per a The Jerusalem Post. El 2004 va coescriure amb Xaranski el llibre The Case For Democracy: The Power of Freedom to Overcome Tyranny and Terror.
Del 2005 al 2008, Dermer va exercir com a agregat econòmic a l'ambaixada israeliana a Washington. Aquest càrrec requeria que Dermer renunciés a la seva ciutadania americana. Dermer va explicar la seva decisió en un article titulat «Orgullós d'haver estat americà», publicat inicialment al New York Sun i republicat a The Jerusalem Post amb el títol «Per què vaig deixar l'Amèrica que estimo». El nomenament de Dermer com a ministre d'Afers Econòmics d'Israel als Estats Units es va fer mentre Netanyahu exercia com a ministre de Finances amb Ariel Xaron. Durant el seu mandat com a enviat econòmic, Dermer va ajudar a assegurar el memoràndum d'entesa de 10 anys del 2007 sobre assistència militar a Israel. El 2007, el seu estat natal, Florida, es va convertir en el primer estat a aprovar una legislació de desinversió amb l'Iran.
El 2008, després del seu retorn a Israel, Dermer va treballar en la reeixida campanya electoral de Netanyahu per a primer ministre, i el 2009 Dermer va ser nomenat assessor principal del primer ministre. Mentre era a l'oficina del primer ministre, Dermer va ser considerat l'assessor i consultor estratègic més proper de Netanyahu. The Jerusalem Post va escriure que dirigeix gran part de la interferència amb la Casa Blanca i està íntimament involucrat en el procés diplomàtic amb els palestins [...] i redacta molts dels discursos de Netanyahu». El 2011, Allison Hoffman de la revista Tablet el va anomenar «el cervell de Bibi», citant un observador de de la política israeliana dient: «si mires a Ron, veus a Bibi».
El 28 de desembre de 2012, el diari israelià Makor Rishon va informar que el nom de Dermer s'estava plantejant com a possible substitut de Michael Oren, l'ambaixador d'Israel als Estats Units. L'oficina del primer ministre es va negar a fer comentaris sobre l'informe i el portaveu de l'ambaixada d'Israel a Washington va qualificar l'informe de «sense fonament». El març de 2013 Dermer va deixar l'oficina del primer ministre i, el 9 de juliol de 2013, l'oficina del primer ministre va anunciar que Dermer substituiria Oren com a ambaixador d'Israel als Estats Units.
Carrera diplomàtica (2013–2021) miniatura|Dermer pronunciant el discurs de l'ambaixada d'Israel el Dia de la Independència a l'Auditori Andrew W. Mellon de Washington, DC el 22 de maig de 2019El setembre de 2016, cap al final de l'administració Obama, Israel va obtenir dels Estats Units d'Amèrica (EUA) un paquet d'ajuda militar de 38.000 milions de dòlars a 10 anys vista, l'acord més gran d'aquest tipus fins aleshores. El desembre de 2017, durant la primera presidència de Trump, els EUA van reconèixer Jerusalem com a capital d'Israel i, el maig de 2018, van traslladar l'ambaixada americana a Jerusalem des de Tel-Aviv. Aquell mateix mes, Israel va aconseguir la seva màxima prioritat diplomàtica quan l'administració Trump es va retirar del Acord nuclear iranià. El març de 2019 els EUA també van reconèixer la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan. El 2020 Dermer va tenir un paper clau en la consecució dels Acords d'Abraham, que van normalitzar les relacions d'Israel amb els Emirats Àrabs Units i Bahrain. Arran dels acords, a finals del 2020 es van signar dos acords de normalització més amb el Marroc i el Sudan. A la llum de la seva contribució als Acords d'Abraham i els acords de normalització posteriors, Dermer va ser nominat per Alan Dershowitz, un fidel partidari del president dels Estats Units, Donald Trump, juntament amb Jared Kushner (gendre de Trump), el seu adjunt Avi Berkowitz i l'ambaixador dels Estats Units a Israel, David Friedman, per al premi Nobel de la Pau.
Carrera professional (2021–2022) L'abril de 2022, Dermer va començar a treballar per a Exigent Capital, una empresa de gestió d'inversions amb seu a Jerusalem. Dermer va liderar les inversions estratègiques de l'empresa als estats del Golf Pèrsic.
Carrera política (2022-present) El desembre de 2022, després de les eleccions legislatives israelianes de 2022, Dermer va ser escollit per a dirigir el Ministeri d'Afers Estratègics del trenta-setè govern d'Israel. Després de l'esclat de la guerra de Gaza, va ser nomenat membre observador del gabinet de guerra israelià. miniatura|El secretari d'Estat Antony Blinken amb Ron Dermer el 2023 El maig de 2024, va criticar la Cort Penal Internacional per «crear una falsa simetria entre Israel i Hamàs». El febrer de 2025 va ser nomenat pel primer ministre Benyamín Netanyahu per a encapçalar les negociacions per a l'alliberament dels ostatges israelians que Hamàs mantenia segrestats a la Franja de Gaza. miniatura|Dermer amb el ministre d'Afers Exteriors britànic David Lammy a Israel el 13 de gener de 2025
Referències
Categoria:Persones de la Guerra de Gaza Categoria:Polítics israelians Categoria:Persones del comtat de Miami-Dade Categoria:Jueus estatunidencs Categoria:Jueus israelians Categoria:Alumnes de la Wharton School Categoria:Alumnes de la Universitat d'Oxford Categoria:Polítics estatunidencs del segle XXI Categoria:Polítics estatunidencs nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1971