El M551 Sheridan era un vehicle de reconeixement/ vehicle d'assalt aerotransportat i un tanc lleuger desenvolupat pels Estats Units i anomenat en honor al general Philip Sheridan, durant la Guerra Civil Americana. Va ser dissenyat per ser aterrat en paracaigudes i per nedar a través dels rius. Estava armat amb el M81/M81 Modified/M81E1 de 152 mm, que disparava tant munició convencional com míssil antitanc guiat per la MGM-51 Shillelagh.
El M551 Sheridan va entrar en servei amb l'Exèrcit dels Estats Units el 1967. A instàncies del general Creighton Abrams, comandant del Comandament d'Assistència Militar Vietnam, en aquell moment, el M551 es va precipitar en el servei de combat al Vietnam del Sud el gener de 1969. Més tard aquell any, els M551 van ser desplegats en unitats a Europa i Corea del Sud. El Sheridan va veure un combat extensiu a la Guerra del Vietnam des de 1969 fins a 1973. No obstant això, els problemes amb la plataforma es van fer evidents, en particular la seva mala supervivència i fiabilitat.
Basant-se en les seves experiències al Vietnam, l'Exèrcit es va adonar de les deficiències del Sheridan, i després de la guerra el 1975 va començar a eliminar el vehicle de les seves unitats el 1979. Una modesta flota de vehicles va romandre a la 82a Divisió Aerotransportada i a la Guàrdia Nacional. Diversos programes de millora es van dur a terme amb èxit per millorar la fiabilitat del Sheridan. Els problemes van persistir amb el canó de 152 mm, i diversos esforços van explorar per reemplaçar-lo amb un model més convencional. El Sheridan va passar a servir en la Invasió de Panamà i la Guerra del Golf. L'Exèrcit va intentar reemplaçar el Sheridan pel M8 Armoured Gun System, però això va ser cancel·lat el 1996, a la fi del seu desenvolupament. El Sheridan es va retirar sense un reemplaçament designat el 1996. L'Exèrcit va adquirir el M1128 mobile gun system per complir un requisit similar, però aquest es va retirar el 2022 a causa de problemes operatius i l'augment dels costos de manteniment. L'últim programa d'adquisició de tancs lleugers conegut de l'exèrcit va el M10 Booker, que s'han cancel·lat el 2025.
Un gran nombre de Sheridans van ser retinguts en servei al National Training Center a Fort Irwin i com a oficial d'armament de formació bàsica a l'Armor Training Center, llavors situat a Fort Knox. Van treballar com a força d'oposició blindada soviètica simulada per entrenar unitats militars nord-americanes en tanc simulat en combat blindat per provar l'eficàcia de combat en un entorn desèrtic. Es van retirar de la NTC el 2003.
Història de la creació En l'època immediata posterior a la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit dels Estats Units va introduir el M41 Walker Bulldog en servei per omplir el paper d'un tanc lleuger. La vida útil de l'M41 era bastant curta. A 25 tones es considerava massa pesat per ser un veritable tanc lleuger, i tenia un rang de creuer bastant curt. Es van començar els plans per construir un reemplaçament encara més lleuger muntant el mateix canó, el T71 i T92. El T92 semblava ser el més prometedor dels dos. A mesura que els prototips estaven entrant en proves, la informació sobre el nou tanc lleuger soviètic PT-76 va estar disponible. El PT-76 era amfibi, i aviat es va exigir que qualsevol tanc lleuger dels Estats Units també fos capaç de nedar. El T92 no es va poder adaptar fàcilment per a aquest paper, de manera que l'Exèrcit va cancel·lar el programa el 1958. miniatura|XM551 prototip No. 1 El gener de 1959, es van iniciar els primers estudis conceptuals per al vehicle de reconeixement blindat/assalt aerotransportat que reemplaçaria tant el M41 com el caçatancs autopropulsat M56 Scorpion. L'octubre de 1959, 12 propostes havien estat rebudes per l'Ordnance Tank Automotive Command. Dues propostes van ser rebutjades al desembre: una de la Cadillac Motor Car Division de General Motors Corporation, i una empresa conjunta d'AAI Corporation i Allis-Chalmers Manufacturing Company. Les maquetes d'ambdues propostes van ser avaluades el maig de 1960.
El candidat de l'AAI tenia tres tripulants, i pesava el més proper al límit de pes de 10 tones especificat en els requisits. El disseny del Cadillac era lleugerament més pesat, amb quatre tripulants. La torreta de quatre homes de la proposta del Cadillac es considerava més efectiva que la torreta de tres homes proposada per l'AAI. El límit de pes es va restablir a 15 tones. El juny de 1960, la Cadillac Motor Car Division va signar un contracte per desenvolupar el seu concepte més enllà, que va ser designat com AR/AAV XM551. L'agost de 1961, el secretari de l'Exèrcit va aprovar el nom de Sheridan, en honor al Major General Philip Sheridan.
Un banc de proves es va sotmetre a operacions a Cleveland Tank Plant el desembre de 1961. La decisió d'utilitzar el llançador de 152 mm de calibre XM81 en lloc d'un canó més convencional va ser impulsada pel desig d'estalviar pes. El XM81 pesava aproximadament la meitat del calibre 105 mm M68, i podia disparar tant rondes convencionals com de míssils. Les proves de la XM81 van començar a Erie Army Depot a finals de 1961.
El 1962, l'Exèrcit es va adonar que el sistema de míssils MGM-51 Shillelagh no estaria immediatament preparat per al Sheridan, i per tant va considerar diversos sistemes alternatius de canons. Aquestes inclouen opcions convencionals de 76 mm, 90 mm i 105 mm, així com sistemes de míssils com ENTAC i TOW. El març de 1967, un obús de 105 mm XM103E7 i després un canó de 76 mm es va instal·lar a la torreta d'un M551 a l'Arsenal de Rock Island. No es va adoptar cap configuració. L'exèrcit finalment va decidir armar el Sheridan amb només rondes convencionals de 152 mm fins que el Shillelagh era més madur.
El primer de 12 prototips va ser lliurat el juny de 1962. Els pilots 1-3 van ser la primera generació. Amb els prototips de segona generació 4-6, la pista de banda va ser reemplaçada per pistes de tipus enllaç d'un sol fil. Una torreta de prova XM551 amb pistola va ser aparellada a un xassís M41, que va començar a disparar proves l'agost de 1962 a Aberdeen Proving Ground. La tercera generació de pilots, començant amb el pilot 7, va eliminar la propulsió del jet d'aigua. Els pilots 9-11 van ser lliurats el 1964, i el pilot 12 va ser lliurat el febrer de 1965.
En la dècada de 1960 l'Exèrcit també estava desenvolupant el tanc de batalla principal MBT-70 amb Alemanya Occidental. L'Exèrcit dels Estats Units ja no utilitzava les classificacions de tancs pesats, mitjans i lleugers. El 1960, amb la desactivació del seu últim batalló de tancs pesats, i el camp del nou tanc de la sèrie M60, l'Exèrcit dels Estats Units havia adoptat una doctrina principal de tancs de batalla; un tanc únic omplint tots els papers de combat. L'Exèrcit dels Estats Units encara retenia el tanc lleuger M41 Walker Bulldog a la Guàrdia Nacional de l'Exèrcit, però a part de les unitats en procés de transició, l'exèrcit regular consistia en MBT. Tement que el Congrés s'obstinés a finançar dos programes de tancs de desenvolupament, l'Exèrcit va optar per designar el Sheridan com un vehicle de reconeixement blindat en lloc d'un tanc lleuger. L'Exèrcit també creia que el "tanc" evocava massa el tanc de batalla principal, un paper diferent en conjunt, de manera que el nou projecte va ser classificat oficialment com un "vehicle d'atac blindat/Assalt Aixafat".
Producció L'abril de 1965, l'Exèrcit va concedir un contracte de quatre anys de 14,5 milions de dòlars a la divisió Allison de General Motors per a la producció de l'obús M109 i el general XM551 Sheridan. La producció limitada va ser aprovada al maig, i després classificada com a "Standard A" el maig de 1966. La producció va tenir lloc a la planta d'automoció de tancs de l'exèrcit de Cleveland. Les dues primeres unitats de producció van ser lliurades a l'exèrcit al juliol. Durant el desenvolupament, el Cos de Marines va avaluar el Sheridan com a possible reemplaçament per l'M50 Ontos. El Cos va determinar que el Sheridan seria massa costós.
El Sheridan va entrar en servei el juny de 1967 amb el 1r Batalló del 63è Regiment d'Armadura a Fort Riley. El cost total del programa M551 va ser de 1.300 milions de dòlars.
El canó M81 tenia problemes amb esquerdes que es desenvolupaven prop de la tanca després de disparar repetidament, un problema que més tard es va rastrejar a la "clau" dels míssils que corrien en una ranura tallada al canó. La majoria de les unitats de camp van ser modificades per ajudar a resoldre el problema, però més tard el M81E1 modificat va ser introduït amb una ranura més superficial, juntament amb una modificació corresponent al míssil, que va solucionar el problema.
El març de 1969, després que l'Exèrcit invoqués el secretisme en la disminució de les despeses del programa, un funcionari de l'Oficina de Comptabilitat del Govern va dir que els costos de desenvolupament havien arribat als 1.300 milions de dòlars. El congressista Samuel S. Stratton va criticar els oficials de l'exèrcit pels alts costos del programa, i va acusar els oficials d'ocultar les xifres de costos per encobrir la seva pròpia "ineptitud punyent". Un informe de la GAO filtrat el maig de 1969 va revelar que l'exèrcit havia seguit el programa per evitar l'escrutini pressupostari, malgrat les indicacions el maig de 1966 que la munició sense cas del tanc era propensa a cuinar. El problema s'havia resolt des de llavors mitjançant un sistema d'aire comprimit que obligava els residus de munició calenta de la brisa, va dir l'Exèrcit al Congrés. L'exèrcit va dir que el Sheridan havia funcionat prou bé que estava planejant enviar centenars més. Un informe del Congrés el juliol de 1969 va identificar 1.200 milions de dòlars perduts en el M60 i el Sheridan. L'informe va atribuir diverses baixes de la Guerra del Vietnam a les falles de disseny de Sheridan, i va dir que el tanc havia estat totalment impecable per al combat allà "sense retrofits extensos i costosos".
El 1971, Frankford Arsenal va concedir a Hughes Aircraft Corporation un contracte per començar a produir el làser AN/VVG-1 per a l'actualització M551A1.
Característiques Casc El vehicle tenia una torreta d'acer i un casc d'alumini. Tot i que el casc podia desviar el foc de metralladores pesades de fins a 12,7 mm AP, va ser fàcilment penetrat per granades propulsades per coet, que podrien destruir el vehicle si el trencament contactava amb les rondes de les metralladores principals sense caixa. Igual que el portador de personal blindat M113, era vulnerable a les mines.
Armament El llançador M81 de 152 mm que va arribar a ser utilitzat en el Sheridan va ser desenvolupat per Ford-Aeronutronic sota un contracte atorgat per l'Exèrcit el 1959. El propòsit principal de l'arma era disparar el míssil Shillelagh, però també podria disparar munició de cas combustible més convencional. Dos factors van contribuir a la selecció d'un canó de calibre tan gran. L'Exèrcit desitjava un canó que fos capaç de penetrar 150 mm de blindatge a 60 graus, més dels canons de 76 mm del M41 o T92 eren capaços. En segon lloc, el míssil Shillelagh albergava electrònica complicada a més del seu cap. A conseqüència de l'acoblament d'un canó de gran calibre i un vehicle relativament lleuger, només les rondes de baixa velocitat serien compatibles amb el canó.
Un nombre de vehicles existents ja muntaven només ATGM, o alternativament canó sense retrocés com el M50 Ontos, però aquests típicament tenien una utilitat limitada en el paper de suport d'infanteria, o en el cas d'Ontos no es podia tornar a carregar des de dins del vehicle. El XM551 semblava oferir un equilibri superior entre el suport antitanc i la infanteria. L'arma era ideal per al suport d'infanteria. La pistola de baixa velocitat pot disparar un projectil explosiu o un canastre gran. En comparació, els canons antitanc d'alta velocitat penetraven objectius tous, mentre que les armes de calibre més petit no podien portar una càrrega útil tan gran.