El poltergeist d'Enfield va ser una afirmació d'activitat sobrenatural al número 284 de Green Street, un edifici social a Brimsdown, Enfield, Londres, Anglaterra, entre 1977 i 1979. La suposada activitat poltergeist es va centrar en les germanes Janet, d'11 anys, i Margaret Hodgson, de 13.
Alguns membres de la Society for Psychical Research (SPR), com l'inventor Maurice Grosse i l'escriptor Guy Lyon Playfair, creien que la presència fantasmagòrica era genuïna, mentre que d'altres, com Anita Gregory i John Beloff, no estaven "convençuts" i van trobar proves que les noies havien falsificat incidents en benefici dels periodistes. Els membres del Committee for the Scientific Investigation of Claims of the Paranormal (CSICOP), inclosos els mags d'escena Milbourne Christopher i Joe Nickell, van criticar els investigadors paranormals per ser crèduls, alhora que van identificar elements del cas com a indicatius d'una broma.
La història va atreure cobertura de premsa britànica, ha estat esmentada en llibres, ha aparegut en documentals de televisió i ràdio i dramatitzada a la pel·lícula de terror del 2016 The Conjuring 2.
Reclamacions L'agost de 1977, la mare soltera Peggy Hodgson va trucar a la Policia Metropolitana a casa seva, situada al número 284 de Green Street, a Enfield, Londres, dient que havia vist mobles movent-se i que dos dels seus quatre fills havien sentit cops a les parets. Entre els fills hi havia Janet, d'11 anys, i Margaret, de 13. Un agent de policia va informar haver vist una cadira "tromboliar-se i lliscar", però "no va poder determinar la causa del moviment". Entre les afirmacions posteriors es van sentir veus incorpòries, sorolls forts, joguines llançades, cadires bolcades i nens levitant.
Durant 18 mesos, més de 30 testimonis, inclosos veïns dels Hodgson, investigadors paranormals i periodistes, van presenciar fenòmens poltergeist: mobles pesats que es movien sols, objectes llançats i les germanes levitant a diversos metres de terra. També es van sentir i enregistrar constants cops i una veu aspra. La història va ser coberta regularment al diari Daily Mirror fins que els informes van acabar el 1979.
Investigacions Paranormal Els membres de la Society for Psychical Research (SPR), Maurice Grosse i Guy Lyon Playfair, van informar: "xiulets i lladrucs curiosos provinents de la direcció general de Janet". Tot i que Playfair mantenia que l'activitat paranormal era genuïna i va escriure al seu llibre posterior This House Is Haunted: The True Story of a Poltergeist (1980) que una "entitat" era la culpable dels disturbis d'Enfield, sovint dubtava de la veracitat dels nens i es preguntava si estaven fent bromes i exagerant. Així i tot, Grosse i Playfair creien que, tot i que part de la suposada activitat poltergeist va ser fingida per les noies, altres incidents eren genuïns. Altres investigadors paranormals que van visitar la casa d'Enfield van ser els demonòlegs nord-americans Ed i Lorraine Warren, que estaven convençuts que els esdeveniments tenien una explicació sobrenatural. Segons Brian Dunning, la visita dels Warren va ser curta: "Ed Warren va intentar convèncer Playfair que es podien guanyar diners amb aquest cas escrivint llibres i venent drets cinematogràfics; i després els Warren van marxar".
La Janet va ser detectada fent un engany: una càmera de vídeo en una habitació contigua la va captar doblegant culleres i intentant doblegar una barra de ferro. Grosse havia observat la Janet colpejant el sostre amb un mànec d'escombra i amagant la seva gravadora. Segons Playfair, una de les veus de la Janet, a qui ella anomenava Bill, mostrava un "hàbit de canviar de tema sobtadament; era un hàbit que la Janet també tenia". Quan la Janet i la Margaret van admetre haver fet bromes als periodistes, Grosse i Playfair van obligar les noies a retractar-se de les seves confessions. Altres investigadors es van burlar dels dos homes per ser fàcilment enganyats.
La investigadora psíquica Renée Haynes va assenyalar que es van plantejar dubtes sobre la suposada veu de poltergeist a la conferència de l'SPR a Cambridge el 1978, on es van examinar videocassets d'Enfield. La investigadora de l'SPR, Anita Gregory, va declarar que el cas d'Enfield havia estat "sobrevalorat", va qualificar diversos episodis del comportament de les noies de "sospitosos" i va especular que les noies havien "escenificat" alguns incidents en benefici dels periodistes que buscaven una història sensacionalista. John Beloff, expresident de l'SPR, va investigar i va suggerir que Janet estava practicant la ventriloquia. Tant Beloff com Gregory van arribar a la conclusió que Janet i Margaret estaven fent bromes als investigadors.
La sèrie de la BBC Hauntings, emesa el 13 d'octubre de 2024, va revelar la identitat de la veu d'“Bill Wilkins”. Després que la gravació inexplicable es reproduís en un programa de ràdio LBC amb Maurice Grosse, un oient va identificar la veu com la del seu pare, William Charles Wilkins. Aquest havia viscut a la casa i hi havia mort, el 20 de juny de 1963, cec i després de patir una hemorràgia mentre estava assegut en una cadira a la planta baixa.
Altres L'il·lusionista estatunidenc Milbourne Christopher va examinar breument el cas d'Enfield i immediatament va descartar qualsevol origen paranormal. Christopher va quedar consternat pel que considerava un comportament sospitós per part de Janet, i va concloure que el suposat poltergeist era "no més que les entremaliadures d'una nena molt, molt intel·ligent que volia causar problemes". El ventríloc Ray Alan va visitar la casa i va concloure que les veus masculines de Janet eren simplement trucs vocals.
Interpretacions escèptiques Crítiques a les investigacions L'escèptic Joe Nickell, del Committee for Skeptical Inquiry Committee for the Scientific Investigation of Claims of the Paranormal (CSICOP), amb seu als Estats Units, va examinar les troballes dels investigadors paranormals i els va criticar per ser massa crèduls; quan es va sentir una veu demoníaca suposadament incorpòria, Playfair va assenyalar que "com sempre, els llavis de Janet amb prou feines semblaven moure's". Afirma que l'investigador Melvin Harris va mostrar una càmera fixa amb control remot —el fotògraf no era present a l'habitació amb les noies— temporitzada per fer una foto cada quinze segons per revelar les bromes de les noies. Argumenta que una foto que suposadament mostra Janet levitant en realitat la mostra rebotant del llit com si fos un trampolí. Harris va anomenar les fotos exemples de "gimnàstica" comuna i va dir: "Val la pena recordar que Janet va ser una campiona d'esports escolars!".
Nickell va assenyalar que un mal funcionament d'una gravadora que Grosse va atribuir a una activitat sobrenatural i que el president de SPR, David Fontana, va descriure com un fet "que semblava desafiar les lleis de la mecànica" era un peculiar bloqueig de fils que es produïa amb les gravadores de cinta de bobina a bobina més antigues. També va dir que Ed Warren era "conegut per exagerar i fins i tot inventar-se incidents en aquests casos, sovint transformant un cas 'espectacular' en un de 'possessió demoníaca'".
El 2015, Deborah Hyde va assenyalar la manca de proves sòlides en el cas del poltergeist d'Enfield. Va emfatitzar que "els fets no van succeir en circumstàncies controlades" i que les observacions sovint es veuen esbiaixades, ja que "la gent sovint veu el que espera veure, modelant els seus sentits per les seves experiències i creences prèvies".
Resposta a les reclamacions Els escèptics han argumentat que la suposada veu de poltergeist que es va originar en Janet va ser produïda per cordes vocals falses per sobre de la laringe i tenia la fraseologia i el vocabulari d'una nena. En una entrevista televisiva per a BBC Scotland, es va observar que Janet cridava l'atenció movent la mà i després posant-se la mà davant de la boca mentre se sentia una suposada veu "descorporada". Durant l'entrevista, a les dues noies se'ls va fer la pregunta: "Com se sent estar perseguida per un poltergeist?". Janet va respondre: "No està embruixat" i Margaret, en veu baixa, va interrompre: "Calla". Els escèptics han considerat aquests factors com a proves en contra del cas.
Com a "mag experimentat en la dinàmica de l'engany", Nickell va examinar el relat de Playfair i els retalls de premsa contemporanis. Va assenyalar que el suposat poltergeist "tendia a actuar només quan no l'observaven" i va concloure que els incidents s'explicaven millor com a bromes infantils.
Tot i que Grosse va fer gravacions en cinta de Janet i creia que no hi havia cap engany implicat, el mag Bob Couttie va dir: "Va posar a la meva disposició algunes de les gravacions i, després d'escoltar-les amb molta atenció, vaig arribar a la conclusió que no hi havia res en el que havia sentit que estigués més enllà de les capacitats d'un adolescent imaginatiu". Totes les gravacions han estat catalogades i digitalitzades per l'SPR i un llibre del seu contingut, The Enfield Poltergeist Tapes, va ser produït per Melvyn Willin el 2019.
Un article del 2016 del psicòleg Chris French a la revista Time Out descrivia cinc raons per les quals creia que el cas havia estat una broma. Les seves raons foren:
Les dues germanes implicades van admetre haver enganyat algunes de les activitats. La foto de la Janet levitant sobre el seu llit es podria explicar igual de fàcilment com la Janet saltant. L'"esperit" d'un ancià que suposadament posseïa Janet tenia un gran interès per la menstruació. Els testimonis presencials són notòriament poc fiables. Altres bromes d'estudiants abans i després s'han descontrolat.
En la cultura popular El 26 de desembre de 1978, BBC Radio 4 va emetre el documental The Enfield Poltergeist, de la reportera de la BBC Rosalind Morris. Morris va visitar la família Hodgson en nombroses ocasions per fer aquest documental. El 1992 la BBC va emetre un controvertit fals documental titulat Ghostwatch, escrit per Stephen Volk i basat en el poltergeist d'Enfield. El març de 2007, Channel 4 va emetre un documental sobre el poltergeist d'Enfield titulat "Entrevista amb un poltergeist". El poltergeist d'Enfield ha aparegut en episodis de les sèries d'ITV "Strange but True?" i "Extreme Ghost Stories". El poltergeist d'Enfield va ser el tema de la sèrie de televisió The Enfield Haunting de Sky Living del 2015, que es va emetre del 4 al 17 de maig de 2015. La pel·lícula del 2016 The Conjuring 2 es basa en la investigació del cas per part d'Ed i Lorraine Warren. El 2018, el programa The Reunion de BBC Radio 4, presentat per Sue MacGregor, va revisar el cas amb entrevistes amb els testimonis Morris, Richard Grosse i Graham Morris. El 2023 es va anunciar una obra de teatre titulada The Enfield Haunting, protagonitzada per Catherine Tate, que s'estrenaria al Theatre Royal de Brighton i al Richmond Theatre abans de traslladar-se a l'Ambassadors Theatre de Londres del 30 de novembre de 2023 al 2 de març de 2024. El 27 d'octubre de 2023, Apple TV va estrenar la minisèrie "The Enfield Poltergeist", filmant el documental en un plató recreat de la suposada casa encantada al número 284 de Green Street, utilitzant actors que sincronitzaven els llavis amb gravacions en cinta originals, metratge de vídeo d'arxiu i entrevistes modernes amb testimonis vius dels esdeveniments. El 13 d'octubre de 2024, BBC Two va estrenar la seva sèrie "Hauntings". El primer episodi, titulat "The Enfield Poltergeist", va revisitar els esdeveniments inusuals de 1977 amb imatges d'arxiu i nous testimonis de testimonis presents a la casa Enfield.
Referències
Enllaços externs BBC Radio 5 Live interview with photographer Graham Morris The Enfield Poltergeist Case - Ghostwatch The Original Enfield Poltergeist Recordings
Categoria:Llegendes urbanes Categoria:Creences Categoria:Fenòmens paranormals