El pavelló vermell canadenc (en anglès Canadian Red Ensign i en francès Red Ensign canadien) va servir com a pavelló civil del Canadà des del 1892 fins al 1965, i també com a bandera de facto del Canadà fins el 15 de febrer de 1965 encara que mai fou adoptada oficialment pel parlament canadenc. La bandera consisteix en el pavelló vermell britànic, amb la Union Flag al quarter, carregat amb l'escut d'armes del Canadà al vol.
Va sorgir com una bandera informal per representar el Canadà ja a la dècada de 1870 i es va utilitzar a la mar i a terra "en tots els edificis públics de les províncies",Despatch No. 311, 12 December 1891, GG's Office, file 290A, Vol. 1, 1865-1937. abans de convertir-se en el pavelló civil el 1892. Durant la Segona Guerra Mundial, la bandera es va utilitzar com a símbol que representava les forces armades del Canadà. El 1945, una ordre del consell va nomena-lo una "bandera canadenca distintiva" per onejar als edificis governamentals. Tanmateix, la bandera mai es va adoptar formalment com a bandera nacional del Canadà, i la bandera del Regne Unit es va continuar utilitzant fins que es va adoptar l'actual bandera de la fulla d'auró el febrer de 1965.
Descripció La bandera està formada pel pavelló vermell britànic carregat amb l'escut del Canadà al vol. L'escut està dividit en quatre quarts, que consisteixen en els escuts d'Anglaterra, Escòcia,Irlanda i el Regne de França, les quatre nacions fundadores del Canadà. Els tres primers quarts són els mateixos que l'escut del Regne Unit. A la part inferior hi ha una branca amb tres fulles d'auró sobre un camp blanc que representen el Canadà. Les fulles es descriuen com a pròpies, és a dir, en el color natural; utilitzant el vermell i el daurat, el color de les fulles a la tardor. En una versió anterior de l'escut del Canadà i per extensió en la bandera utilitzada del 1922 al 1957, la branca i les tres fulles eren de color verd.
Història miniatura|Pavelló vermell canadenc utilitzat del 1868 fins el 1922. miniatura|Pavelló vermell canadenc utilitzat del 1922 fins el 1957 amb les fulles d'auró en color verd. El pavelló vermell amb algun tipus d'emblema canadenc va ser utilitzada pels canadencs tant a terra com a la mar des del 1868 (poc després de la creació de la Confederació canadenca) de manera informal o extralegal. Com a Primer Ministre, Sir John A. Macdonald "la va utilitzar constantment", promocionant-la per tot el Canadà. Un memoràndum del 1891 del Governador General, Lord Stanley, afirmava: "el Govern del Domini ha fomentat per precepte i exemple l'ús en tots els edificis públics de les províncies del pavelló vermell amb la insígnia canadenca al vol". El 1892, va ser autoritzada per Ordre de l'Almirallat per al seu ús en vaixells matriculats al Canadà i això es va consagrar a la Llei de navegació del Canadà de 1934, però la bandera no tenia cap estatus legal a terra (la bandera del Regne Unit va seguir sent la bandera nacional formal del Canadà fins al 1965). Malgrat la seva manca d'estatus oficial a terra, el pavelló canadenc es va utilitzar àmpliament a terra i va onejar en els edificis del Parlament fins al 1904, quan va ser substituït per la bandera del Regne Unit. Diverses versions del pavelló canadenc van continuar onejant a terra.
El pavelló vermell canadenc original tenia els escuts de les quatre províncies fundadores de la Confederació. Tanmateix, a finals del segle XIX i principis del XX, els fabricants de banderes sovint complementaven el disseny de l'escut amb corones de fulles de llorer i roure i sovint es col·locava sobre un quadrat o cercle de fons blanc o seguint aproximadament el contorn de l'escut. No hi va haver cap disseny estàndard per al pavelló vermell canadenc fins a principis de la dècada de 1920. El 1921, el govern del Canadà va demanar al rei Jordi V del Regne Unit que encarregués un nou escut d'armes per al Canadà. El College of Arms britànic va dissenyar així un escut d'armes adequat del Canadà. El nou escut es va adoptar formalment a la bandera canadenca mitjançant una ordre en consell el 26 d'abril de 1922. El 1924, el pavelló vermell va ser aprovada per al seu ús en edificis del govern canadenc fora del Canadà. El pavelló vermell canadenc, a través de la història, la tradició i el costum, es va formalitzar finalment el 5 de setembre de 1945, quan el Governador General del Canadà va signar una Ordre del Consell (P.C. 5888) que establia que "El pavelló vermell canandenc amb l'escut d'armes al vol (que es denominarà "Canadian Red Ensign") pot onejar des d'edificis propietat o ocupats pel Govern federal canadenc dins o fora del Canadà, i serà apropiada per onejar com a bandera canadenca distintiva". Així doncs, la bandera va ser aprovada per al seu ús també en edificis governamentals dins del Canadà, i una vegada més va onejar sobre el Parlament.
El pavelló vermell va servir com a pavelló civil del país des del 1892 fins al 1965, quan va ser substituïda per l'actual "bandera de la fulla d'auró". La bandera portava diverses formes de l'escut d'armes canadenc durant el període del seu ús. Des del 1922 fins al 1957, el pavelló vermell canadenc va ser pràcticament el mateix, excepte que les fulles de l'escut eren verdes, i hi va haver una lleugera alteració a l'arpa irlandesa (la versió anterior tenia un bust de dona com a part de l'arpa). El pavelló blau, que també portava l'escut d'armes canadenc, era la bandera que onejava la Marina Reial Canadenca i la bandera d'altres vaixells propietat del govern canadenc fins al 1965. Des del 1865 fins a la Confederació canadenca el 1867, la Província Unida del Canadà també podria haver utilitzat una bandera blava, però hi ha poca evidència que s'hagi utilitzat mai una bandera d'aquest tipus. A la pintura d'Otto Reinhold Jacobi dels nous edificis del Parlament el 1866, un pavelló vermell oneja des de la torre del bloc est.
El 2007, el Registre públic d'armes, banderes i insígnies del Canadà va reconèixer formalment el pavelló vermell cananadenc com a "símbol nacional del Canadà".
Pavelló vermell de Vimy Ridge miniatura|Bandera de França, bandera del Canadà i el pavelló vermell canadenc onejant al Canadian National Vimy Memorial a França. El pavelló vermell portada pel 5è Batalló d'Infanteria Canadenc (Cavalleria Occidental) a la batalla de Vimy Ridge el 1917 ha sobreviscut fins avui, i és possiblement la bandera canadenca més antiga que existeix. La batalla va ser el primer cop que les quatre divisions de la Força Expedicionària Canadenca van lluitar juntes durant la Primera Guerra Mundial, i es considera un esdeveniment crucial en la història de la identitat nacional canadenca.
El pavelló vermell que onejava a Vimy Ridge el 1917 tenia els escuts de les quatre províncies fundadores del Canadà. En l'Ordre Reial de 1868 que assignava escuts a aquestes províncies del Canadà, la reina Victòria I del Regne Unit va autoritzar que fossin aquarterats per al seu ús al Gran Segell del Canadà i, per tant, de facto, es van convertir en l'escut del Canadà fins al 1921. Després de la batalla, la bandera va ser donada al Museu Imperial de la Guerra del Regne Unit pel tinent coronel Lorn Paulet Owen Tudor del 5è Batalló, un anglès que havia emigrat al Canadà abans de la guerra.
El Museu Imperial de la Guerra va rebutjar al llarg dels anys les sol·licituds per repatriar el pavelló vermell de Vimy Ridge al Canadà, inclosa una sol·licitud de l'any 2000 per adquirir la bandera per a les cerimònies relacionades amb la dedicació de la Tomba del Soldat Desconegut del Canadà. David Penn, encarregat d'exposicions i armes de foc del Museu Imperial de la Guerra, va qualificar la bandera com "el nostre artefacte més important de la Commonwealth de la Primera Guerra Mundial". Finalment, després de mesos de negociacions de la Legió Reial Canadenca, el Museu Imperial de la Guerra va acceptar prestar la bandera al Canadà per commemorar la inauguració del nou Museu Canadenc de la Guerra a Ottawa el 2005. La bandera va ser retornada al Regne Unit el 2008.
Existeix una altra bandera vermella que, segons sembla, va ser portada per les tropes canadenques a la batalla de Vimy Ridge, actualment conservada al Museu i Arxiu de Penticton a Penticton, Columbia Britànica. És un senzill pavelló vermell sense escut d'armes.
Ús avui dia Tot i que són molt menys comunes que la bandera del Canadà o que les banderes provincials actuals, les diverses versions del pavelló vermell canadenc continuen onejant avui dia tant de manera oficial com no oficial. Atesa la seva associació amb l'exèrcit canadenc durant les guerres mundials, oneja juntament amb la bandera del Canadà en nombrosos monuments de guerra. També l'utilitzen grups de veterans i forma part de la festa oficial de colors, juntament amb la bandera nacional, de la Legió Reial canandenca. La bandera de vegades oneja en vaixells antics i en llocs patrimonials on és històricament precisa.
A la dècada del 2010, alguns grups d'ultradreta, supremacistes blancs van adoptar la bandera el pavelló vermell, mostrant-lo al costat o en lloc de la bandera nacional com a símbol d'un Canadà monoculturalment blanc. Aquests inclouen la Guàrdia Ària, el fundador del Partit Nazi Canadenc, el líder nacionalista blanc Paul Fromm, i els membres dels Proud Boys que van interrompre una protesta indígena el Dia del Canadà el juliol de 2017.
L'apropiació de la bandera per part dels supremacistes blancs va provocar la protesta de diversos grups, incloent-hi la Legió Reial Canadenca, el Centre Canadenc per a la Gran Guerra i l'editor de la revista d'història The Dorchester Review, que va afirmar que "trivialitzar, o tractar com una mena de talismà de desafiament, una bandera que té un paper molt més venerable i dominant" era incorrecte i "va en contra del que significa el pavelló vermell".
Variants Abans de l'adopció del nou escut del Canadà el 1921, els fabricants de banderes feien la insígnia més grossa cada vegada que una nova província s'unia a la Confederació. Això va conduir a la creació de diverses variants no oficials però àmpliament utilitzades del pavelló vermell canadenc.
A la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics d'Estiu de 1936, una variant del pavelló vermell de 1922-1957 amb l'escut dins d'un disc blanc va ser portat per l'atleta olímpic canadenc James Worrall. Tanmateix, la versió normal del pavelló vermell sense el disc es va hissar juntament amb les altres banderes nacionals que envoltaven el perímetre de l'estadi.
Algunes d'aquestes variacions es mostren a continuació: