Joaquim de Nadal i Baixeras (Barcelona, 12 de juliol de 1912 – Sant Cugat del Vallès, 12 de novembre de 1991) va ser un metge català. Provenia d’una família vinculada a la política: el seu avi, Josep Maria de Nadal i Vilardaga, havia estat alcalde de Barcelona, i el seu pare, Joaquim Maria de Nadal i Ferrer, treballava amb Francesc Cambó.
Va estudiar al col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp i medicina a Barcelona, traslladant-se a Madrid el 1935 per les seves responsabilitats a la Federació Espanyola d’Estudiants Catòlics. Es llicencia el 1941 i es converteix en professor auxiliar temporal de Patologia General a la Facultat de Medicina de Barcelona. El 1946 obté el doctorat amb una tesi sobre gastroscòpia. L’any següent guanya per oposició la plaça de professor adjunt de Patologia General i assumeix temporalment la càtedra fins al 1955. Durant aquest temps publica apunts de les seves classes i tradueix obres mèdiques de l'alemany. El 1953 és elegit membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.La Vanguardia, «La Semana sobre el 'Accidente de tráfico'», 13 de juny de 1953, p. 13.
Com a metge, impulsa la medicina psicosomàtica i la incorporació de serveis socials en la valoració de pacients ingressats. El 1955 s’incorpora a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al servei de patologia digestiva, on promou un dispensari de medicina psicosomàtica i treballa fins a la seva jubilació.
El 1958 passa a formar part del patronat de la Fundació Santiago Espona i Brunet, dedicada a donar suport al diagnòstic i tractament de malalties pulmonars, col·laborant amb Gerard Manresa.
Es va casar amb Maria Lluïsa Caparà i Muntadas, filla de Juli Caparà i Maria Muntadas, amb qui va tenir cinc fills: Joaquim, Paz, M. Lluïsa, Juli i Josep. Va morir el 12 de novembre de 1991 a Sant Cugat del Vallès.Maragall i Noble, Jordi, «Médicos catalanes (II)», La Vanguardia, 21 de gener de 1998, p. 29.
Referències
Categoria:Barcelonins contemporanis Categoria:Morts a Sant Cugat del Vallès Categoria:Morts el 1991 Categoria:Nascuts el 1912