La Buxbaumia viridis és un briòfit rar que es troba esporàdicament a tot l'hemisferi nord. A diferència de la gran majoria de les molses, el seu gametòfit és pràcticament microscòpic i només és visible l'esporòfit, comparativament més gran que el de la resta de les molses i molt característic. Aquesta molsa es pot trobar individualment o en petits grups sobre fusta en descomposició, principalment en boscos humits, subalpins de Picea abies, Abies alba o boscos mixtos. És considerada com a rara a nivell europeu i s'estan fent esforços de conservació a la majoria dels països on es troba.

Descripció gametòfit El gametòfit de Buxbaumia viridis és microscòpic, i és una mena de protonema de creixement lent (una estructura filamentosa semblant a una alga, que representa, a la gran majoria de molses, l’estadi juvenil del gametòfit). B. viridis és dioica, amb els seus anteridis i arquegonis formant-se en uns fil·lidis singulars que neixen als extrems de protonemes separats. Aquestes “fulletes” que contenen els arquegonis no són presents durant molt de temps, ja que es desenvolupen ràpidament en esporòfits. La fecundació sol tenir lloc entre mitjans de primavera i principis d'estiu.

esporòfit Al gènere Buxbaumia, l'esporòfit és la fase més característica de la molsa i és l'única manera d'identificar la seva presència en la superfície dels troncs en descomposició on viu. Consta d’una seta recta que mesura de 5 a 10 mm. sobre la qual apareix una càpsula asimètrica. La càpsula immadura és erecta, verda, brillant i pot tenir una brillantor opalescent a causa de la cutícula que la recobreix. La càpsula madura a finals d'estiu o principis de tardor, desenvolupa la seva forma asimètrica, es va tombant sobre el seu peu i es torna de color marró groguenca. El caràcter més característic d’aquesta espècie, i que serveix per a determinar-la correctament, és el fet que la cutícula comença a pelar-se, emportant-se part de l'epidermis. Això dóna a la càpsula un aspecte fibrós a mesura que la cutícula s'enrotlla i s’esfilagarsa.

La càpsula té un opercle que s'obre per alliberar les espores.El recompte d'espores pot oscil·lar entre 1,4 i 9,0 milions, una xifra molt alta en comparació amb altres molses. Els esporòfits maduren durant l'hivern i es poden trobar en qualsevol època de l'any, en diferents estadis de maduració.

Hàbitat i distribució La Buxbaumia viridis viu en superfícies de fusta morta i en avançat estat de descomposició, generalment fusta molt humida i de consistència una mica tova. Creix sovint en espècies de coníferes com ara l'avet roig o l'avet blanc, però també es pot trobar en altres coníferes (com el pi negre als Pirineus) o en arbres de fulla caduca com ara el faig. Rarament es pot trobar en sòls amb molta matèria orgànica (humus).

Requereix humitat constant i zones ombrívoles o protegides per sobreviure. Les condicions seques poden provocar la mort del protonema, una reducció del recompte d'espores i una disminució de la germinació. Viu en boscos subalpins on hi hagi arbres caiguts amb fusta en descomposició abundant.

La Buxbaumia viridis sembla ser una competidora deficient, probablement perquè existeix principalment com a protonema; també a causa del fet que és una molsa dioica i té taxes de fertilització baixes i no és gens tolerant a la dessecació. Coexisteix amb altres espècies de molses i hepàtiques com ara Herzogiella seligeri, Rhizomnium punctatum, Dicranum scoparium, Tetraphis pellucida i Chiloscyphus profundus, però tendeix a defugir les parts dels troncs on hi ha major recobriment d’aquestes altres espècies.

A causa de la naturalesa del seu substrat preferit (troncs en avançat estat de descomposició que desapareixen amb el temps), B. viridis no pot estar present al mateix lloc durant molts anys. Requereix una gran quantitat de fusta descomposta en diferents estats per poder colonitzar en un futur. La massa de fusta fortament descomposta en una zona és un bon indici de la presència de B. viridis.

Tot i que és un comportament generalment no registrat en molses, s'ha observat herbivorisme sobre els esporòfits: Es poden trobar peus tallats segurament per algun invertebrat desconegut o algun micromamífer. També s'han observat petits llimacs del gènere Arion raspant la part exterior de la càpsula per menjar-se les espores de l'interior. És poc probable que l'herbivorisme de llimacs tingui cap benefici per a la molsa, i podria representar un 30% de la pèrdua d'esporòfits.

Per altra banda, és probable que el nombre real de plantes individuals de B. viridis sigui superior al nombre registrat, ja que pot existir força temps com a protonema sense produir un esporòfit, passant així desapercebuda.

Conservació La Buxbaumia viridis és considerada com una espècie en perill d'extinció; està classificada com a vulnerable a Europa pel Comitè Europeu per a la Conservació dels Briòfits i forma part de la Llista Vermella Europea de briòfits. Està protegida per llei a Europa i la majoria dels països europeus han de controlar-la.

En aquest sentit ha estat inclosa a l'annex 2 (espècies vulnerables) del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya Una congènere seva (Buxbaumia aphylla) molt semblant i encara més rara als Països Catalans, està catalogada també, en aquest cas a l'annex 1 (espècies en perill d'extinció)

Les seves baixes taxes d'establiment, la poca capacitat competitiva, les poblacions disperses i la seva sensibilitat als canvis ambientals posen la Buxbaumia viridis en risc d'extinció. Les activitats antròpiques també amenacen aquesta molsa; les pràctiques de gestió forestal sovint redueixen la quantitat de material en descomposició present al bosc, i això afecta la capacitat de B. viridis per establir noves poblacions. Les pràctiques forestals més intenses, com la tala rasa, són una de les majors amenaces per a aquesta molsa, ja que redueixen les noves àrees potencials d'establiment i eliminen la cobertura. Algunes pràctiques de gestió forestal poden ser útils: trencar el substrat redueix la competència que experimenta la B. viridis amb altres briòfits.

Els espais naturals protegits on es respecta la presència de la fusta morta en descomposició són vitals per a la supervivència d'aquestra espècie que és relativament fàcil de trobar a l'interior d'espais com el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Cap de les fulles de molses que es veuen a les imatges següents pertanyen en cap cas a la Buxbaumia viridis:

Referències

Enllaços externs

Fitxa de l'espècie amenaçada a gencat.cat.

Categoria:Molses