La Simfonia núm. 7 en do sostingut menor, op. 131, de Serguei Prokófiev, va ser completada el 1952, l’any abans de la seva mort. És la seva última simfonia. Es va estrenar l'11 d'octubre de 1952 a Moscou, interpretada per l'Orquestra de ràdio de la Unió Soviètica sota la direcció de Samuïl Samossud.

Moviments ModeratoAllegretto Andante espressivoVivace

Origen i context Entre la Primera Simfonia, escrita quan tenia vint-i-cinc anys, i la Setena, als seixanta-u, Prokófiev va explorar constantment la simfonia, alternant entre moments de simplicitat i de complexitat. Aquesta Setena, considerada el cim de la seva trajectòria simfònica i en relació amb la visionària Primera, destaca per la claredat i la frescor de la seva textura. Tanmateix, el seu so és ara més ric i variat, gràcies a la incorporació de flautí, corn anglès, clarinet baix, trombons, tuba i piano, ampliant així la instrumentació tradicional “Clàssica”.

El 1945, Prokófiev va patir un atac de cor greu i, a més, una caiguda; la seva salut va anar empitjorant lentament durant vuit anys. Durant aquest temps, ja massa feble per oposar-se a les directrius del Partit de 1948 sobre la funció de la música per a l'Estat Soviètic, va compondre la seva simfonia de 1952 en un to contingut i delicat, només un any abans de morir. Molts apreciaven la seva senzillesa i el lirisme que desprèn, mentre que d’altres la veuen com un reflex feble del vigorós estil que caracteritzava les seves obres anteriors.

Anàlisi musical La simfonia està estructurada en els quatre moviments tradicionals. El primer moviment és contingut, amb un tempo majestuós i un tema inicial líric, carregat d’una malenconia inusual i un sentiment de resignació. La tonalitat de do sostingut menor, que no destaca especialment en cap instrument orquestral habitual, reforça aquesta sensació de vida apagant-se.

El segon moviment, amb esquema scherzo, és molt més viu, transformant l’humor sovint grotesc de Prokófiev en bromes infantils. El tercer moviment també té un efecte humorístic, encara que d’una manera més tensa i forçada. El final és més enèrgic, amb vents animats i jocs escandalosos, que després donen pas a una transformació lírica en tonalitat major del tema inicial, més optimista. El caràcter del finale —si és un esclat brillant i efervescent o un desenllaç més contingut— depèn de l’edició de l’obra que triï el director.

Referències

Categoria:Simfonies de Serguei Prokófiev Categoria:Composicions musicals del 1952 Prokofiev 07 Categoria:Composicions en do sostingut menor