El Concert per a violoncel núm. 1 va ser compost per Bohuslav Martinů en tres versions. El violoncel·lista català Gaspar Cassadó el va estrenar a Berlín el 13 de desembre de 1931 amb una petita orquestra de cambra (H 196 I). El 1939, Martinů en va elaborar una nova versió per a gran orquestra, que dedicà al violoncel·lista francès Pierre Fournier, que l'estrenà a París amb l'Orquestra de la Société Philharmonique dirigida per Charles Münch (H 196 II). Més endavant, el 5 de desembre de 1955, l'Orquestra de Cambra de Lausana dirigida per Victor Desarzens, amb Pierre Fournier de nou com a solista en una tercera versió del compositor que en va simplificar la plantilla (H 196 III). Aquesta darrera versió és la que s'interpreta amb més freqüència.

Origen i context Com a intèrpret de violí de formació, Martinů va arribar a crear la impressionant sèrie de vint-i-vuit obres instrumentals concertants amb acompanyament d'orquestra. D'elles n'hi ha quatre composicions dedicades al violoncel.

El Concert va ser compost originalment entre l’agost i el 17 d’octubre de 1930, a Polička i París. Pertany als inicis d’una etapa marcada per un interès intens envers l'estètica barroca.

Aquest concert existeix en tres versions que difereixen sobretot en orquestració i instrumentació. Malgrat les diferències, l’estructura formal i el material temàtic principal romanen essencialment iguals.

Versió original (1930) Per orquestra de cambra, amb una part destacada per a piano dins l’orquestra. Aquesta versió té un aire proper al “concerto grosso” barroc/neoclàssic.

Segona revisió (1939) Martinů reorquestra l’obra per a una orquestra simfònica més gran (vent instruments dobles, trompetes, trombons, tuba, timbals, percussions, etc.). Aquesta revisió va ser pensada per donar-li una escala més gran i contundent.

Segons el musicòleg Aleš Březina, aquest moment va ser especialment important: «Va ser un esdeveniment de gran significació: Martinů, que havia assistit als assajos, va poder escoltar el concert en una sala per primera vegada vuit anys després d’haver-lo compost. Arran d’aquesta experiència, va retocar la instrumentació i va decidir reelaborar profundament la part orquestral. A més, va trobar en Fournier i Munch uns intèrprets que defensarien l’obra amb convicció».

Versió definitiva (1955) Després d’escoltar una emissió per a la ràdio, Martinů considerà que la segona versió patia d’una “mala orquestració”. Va tornar a revisar l’orquestració i la part del solista (amb l’ajuda del violoncel·lista Pierre Fournier) fins a arribar a una forma que ell considerava “correcta i final”. Aquesta versió és la que actualment s’accepta com a estàndard.

Estructura i estil L’obra té tres moviments:

Allegro moderato Inici enèrgic, de moviment viu, amb un llenguatge rítmic vibrant; el violoncel s’hi presenta de forma destacada des del principi.

Andante poco moderato Moviment lent, líric, amb passatges expressius i introspectius; aquí surt a la llum la capacitat de Martinů per al cantable i la poesia sonora.

Allegro O Allegro con brio en algunes edicions. Final brillant, virtuós, amb impuls rítmic i moments de gran energia.

Estilísticament, encara que la primera versió mostra influències neoclàssiques i reminiscències barroques (semblant al “concerto grosso”), en la versió definitiva l’obra adquireix una dimensió més simfònica i moderna —tot conservant la claredat formal i l’equilibri entre solista i orquestra.

Referències

Categoria:Concerts de Bohuslav Martinů Categoria:Composicions musicals del 1931 Martinu 01 Categoria:Concerts de la dècada del 1930