miniatura|El Duce, Benito Mussolini La caiguda del feixisme (també coneguda com a 25 de juliol de 1943 o simplement 25 de juliol) fa referència a una sèrie d'esdeveniments que van tenir lloc a Itàlia des de la primavera de 1943, culminant amb la reunió del Gran Consell del Feixisme els dies 24 i 25 de juliol, després de la qual es va decidir deposar Benito Mussolini.
Els fets van ser el resultat de maniobres polítiques paral·leles iniciades pel jerarca Dino Grandi i el rei Víctor Manuel III, el resultat final de les quals va ser la caiguda del govern feixista després de gairebé vint-i-un anys, la detenció de Mussolini i el consegüent nomenament per part del rei d'un nou cap de govern, el mariscal d'Itàlia Pietro Badoglio.
La reunió del màxim òrgan col·legiat del feixisme va començar a les 18.15 h del 24 de juliol. La votació de la moció presentada per Dino Grandi, que incloïa una moció de censura a Mussolini, va tenir lloc a les 2.30 h del 25 de juliol: 19 van votar a favor, 8 en contra i 1 es va abstenir. Les mocions van ser signades per (1) Grandi; (2) Farinacci; (3) Scorza; després que la primera fos acceptada, Mussolini va ordenar que no es sotmetesin a votació les altres dues.
Context històric Les primeres crisis político-militars Per a Itàlia, la situació a principi de 1943 semblava completament negativa: l'esfondrament del front africà el 4 de novembre de 1942 i la reconquesta aliada del nord d'Àfrica l'exposaven al risc d'invasió per part de les forces angloamericanes.
El 31 de gener de 1943 va ser nomenat el nou cap d'estat major, el general Vittorio Ambrosio, un piemontès devot al rei i hostil als alemanys. Ambrosio estava convençut que la guerra estava perduda, però mai no hauria contemplat prendre una iniciativa personal per canviar la situació sense consultar primer amb Víctor Manuel.Indro Montanelli, Mario Cervi, L'Italia della disfatta, Rizzoli, Milano, 1983, p. 268-270. Ambrosio, assistit pel seu braç dret, Giuseppe Castellano, i per Giacomo Carboni (ambdós més tard jugarien un paper clau en els esdeveniments posteriors que conduirien a l'armistici del 8 de setembre de 1943), va procedir lentament a ocupar diverses posicions estratègiques a les forces armades nomenant oficials lleials al rei. A més, Ambrosio va intentar fer tornar a Itàlia tantes tropes com fos possible de les que estaven compromeses a l'estranger, però era difícil fer-ho sense despertar les sospites dels alemanys.
Els militars esperaven un senyal de Víctor Manuel, però la sensació que els dies de la monarquia estaven comptats, fos quin fos el resultat de la guerra, va contribuir a la inacció d'aquest últim. En conseqüència, es va aïllar, romanent inescrutable per a aquells que volien conèixer les seves intencions futures. No es descarta que el rei encara mantingués la seva confiança en Mussolini, confiant que el Duce tornaria a salvar la situació, tant és així que fins i tot després d'una de les últimes reunions el juliol de 1943 va deixar anar: «I, tanmateix, aquest home té una gran ment».Indro Montanelli, Mario Cervi, cit., p. 308.
El 6 de febrer, Mussolini remodelar el govern fonalment, el canvi més gros dels seus 21 anys de poder feixista. Gairebé tots els ministres van ser substituïts: els caps més importants que van caure van ser els del seu gendre Galeazzo Ciano, Dino Grandi, Giuseppe Bottai, Guido Buffarini Guidi i Alessandro Pavolini.Indro Montanelli, Mario Cervi, cit., p. 270-272.
A l'abril, Mussolini va prendre dues decisions importants més: el 14 d'abril va substituir el cap de la policia, Carmine Senise, un home del rei, per Lorenzo Chierici; cinc dies després va canviar el jove secretari del partit feixista, Aldo Vidussoni, per Carlo Scorza. Tanmateix, els dos objectius més importants de l'operació, calmar la ira de la població i la de segments del partit feixista, no es van aconseguir, ja que la situació estava massa compromesa.Indro Montanelli, Mario Cervi, cit., p. 273-275. La salut del Duce va ser un altre factor d'incertesa: la gastritis i la duodenitis d'origen nerviós, de les quals patia des de feia anys, no li van donar cap treva.Pierluigi Baima Bollone, Le ultime ore di Mussolini, Milano, Rusconi, 2021, ISBN 978-88-18-03683-1. A causa de les malalties, Mussolini sovint es va veure obligat a quedar-se a casa, i així va perdre el contacte efectiu amb els esdeveniments.
En aquesta situació, grups pertanyents a quatre cercles diferents —la cort reial, els partits antifeixistes, l'estat major de les forces armades, els mateixos feixistes— van començar a cercar una sortida.
A la cort, la princesa del Piemont Maria Josep de Bèlgica, esposa de l'hereu al tron, sempre havia sostingut que Itàlia mai no podria guanyar la guerra i que l'única manera d'estalviar al poble un patiment inútil era eliminar Mussolini i el feixisme. A la monarquia va ser definida per molts com l'«únic home de la Casa de Savoia».Silvio Bertoldi. L'ultimo re l'ultima regina. Milano, Rizzoli, 1992. ISBN 88-17-84197-8 Ja des de l'estiu de 1942 havia dut a terme una acció secreta destinada a connectar directament l'entorn antifeixista amb la Savoia, coneixent persones com Luigi Einaudi i el mateix Pietro Badoglio. A l'octubre, va establir contacte amb Monsenyor Montini, aleshores secretari d'Estat substitut del papa Pius XII. Va informar d'aquesta reunió el ministre de la Casa Reial Pietro d'Acquarone, que, tanmateix, li va comunicar l'oposició del rei a qualsevol mediació de la Santa Seu.Renzo De Felice, Introduzione, in: Dino Grandi, 1983, p. 36. Independentment dels riscos que corria, la princesa del Piemont es va dirigir a l'ambaixador portuguès davant la Santa Seu per esbrinar si el primer ministre portuguès, António de Oliveira Salazar, estaria disposat a actuar com a intermediari per esbrinar les condicions dels aliats en cas de retirada d'Itàlia del conflicte. De nou, el març de 1943, a la Villa Caetani de Ninfa, va organitzar una reunió de Badoglio amb l'altre mariscal d'Itàlia, Enrico Caviglia, en presència d'Umberto Zanotti Bianco, un liberal fermament oposat al règim, per sensibilitzar-los sobre el caràcter dramàtic del moment. Finalment, l'abril següent, la princesa va organitzar una reunió «política» entre l'exponent democristià Giuseppe Spataro i el mateix Badoglio, que, però, va declarar que només actuaria per ordre del rei.Renzo De Felice, Introduzione, in: Dino Grandi, 1983, p. 33. Mussolini, tot i ser conscient de les accions de la princesa, no va fer res per evitar-les.
En un memoràndum datat el 24 d'abril de 1943 als membres del govern britànic del ministre d'Afers Exteriors, Anthony Eden, s'escrivia que «la sèrie de derrotes de l'Eix a Rússia i al nord d'Àfrica i la difícil condició de la seva força expedicionària a Tunísia van empènyer els italians a esperar una victòria ràpida dels aliats per poder sortir de la guerra»; també afirmava que Víctor Manuel III era «un home vell, mancat d'iniciativa, aterrit per la idea que la fi del feixisme inauguraria un període d'anarquia incontrolable», que l'hereu Umberto era incapaç d'actuar (malgrat la pressió de la seva esposa, Maria José, que constituïa «l'element més enèrgic de la parella reial» ) i que la Casa de Savoia només donaria suport a un enderrocament del règim en una fase posterior, quan hi hagués un aixecament de l'exèrcit provocat per Badoglio i el vell mariscal Caviglia, o una conspiració de palau orquestrada per «feixistes oportunistes», com Dino Grandi, per industrials i financers, com el comte Giuseppe Volpi di Misurata, que pretenien, en qualsevol cas, assegurar la supervivència d'un «feixisme sense Mussolini» per salvaguardar els seus interessos personals.Internal Situation in Italy. Memorandum by the Secretary of State for Foreign Affairs, NAK, CAB/66/36/26 En resum, aquests grups, independentment els uns dels altres, van començar les pròpies intrigues per establir contactes amb les autoritats aliades, però cap no va entendre que la guerra també s'havia tornat ideològica després de la Declaració de Casablanca, que establia que els aliats només acceptarien la rendició incondicional dels seus enemics. A més, els angloamericans esperaven negociar amb figures com el rei, no amb la princesa Maria José ni amb altres grups, que eren vistos amb indiferència.
El desembarcament a Sicília i les seves conseqüències
La caiguda de Tunis el 13 de maig de 1943 va canviar radicalment la situació estratègica. Itàlia estava ara directament exposada a la invasió angloamericana, i es va fer imperatiu que Alemanya controlés el país, que s'havia convertit en un bastió extern del Reich. Els alemanys volien desplegar més forces terrestres a Itàlia, però Ambrosio i Mussolini, que volien preservar la independència italiana, només van demanar més avions.
A mitjan maig, doncs, el rei va començar a plantejar-se el problema de com sortir de la guerra: aquest va ser el pensament que li va expressar el duc Pietro d'Acquarone, ministre de la Casa Reial, que estava molt preocupat pel futur mateix. L'opinió pública italiana, que havia esperat durant mesos un senyal del rei, començava a girar-se contra la monarquia. A final de maig, dues altes personalitats de l'era liberal, Ivanoe Bonomi i Marcello Soleri, van ser rebudes per Acquarone i l'ajudant de camp del rei, el general Puntoni. Ambdós van pressionar els assessors reials, aconsellant-los que detinguessin Mussolini i que nomenessin un govern militar. Van ser rebuts pel rei, el 2 i el 8 de juny respectivament, però es van veure frustrats per la seva inacció.Renzo De Felice, Introduzione, in: Dino Grandi, 1983, p. 41.
El 4 de juny, el rei va concedir una audiència a Dino Grandi,Renzo De Felice, Mussolini l'alleato, vol. I, tomo II, Einaudi, 1990, p. 1236. que encara era el president de la Cambra dels Feixistes i Corporacions, tot i que havia estat destituït del govern. Va ser la seva última reunió abans del 25 de juliol. Grandi va exposar al rei el seu ambiciós pla per eliminar Mussolini i defensar Itàlia dels alemanys. Va comparar Víctor Manuel III amb el seu avantpassat del , Víctor Amadeu II, duc de Savoia, que havia trencat l'aliança amb els francesos i havia passat als imperials, salvant així la dinastia. El rei va respondre que es considerava un monarca constitucional: només actuaria després d'una votació del Parlament o del Gran Consell del Feixisme per deposar Mussolini. En qualsevol cas, s'oposaria a qualsevol moviment sobtat que, als seus ulls, es considerés traïció. Al final de l'audiència, Víctor Manuel va demanar a Grandi que accelerés la seva acció activant el Parlament i el Gran Consell, i va concloure amb les paraules: «Confia en el teu rei». Grandi va reconèixer clarament que el rei era conscient de la situació que es desenvolupava, tot i que el sobirà encara tenia una tendència perniciosa a procrastinar. Grandi va tornar llavors a la seva Bolonya, esperant que la situació evolucionés.
L'11 de juny, els aliats van conquerir Pantel·leria, el primer territori italià que es va perdre. La petita illa s'havia transformat en una guarnició, però després d'una setmana d'intensos bombardejos, reduïda a un cràter fumejant, va caure gairebé sense resistència. Dins del camp feixista, després de la caiguda de Tunis i la rendició de Pantel·leria, per a molts era clar que la guerra estava perduda.