La financerització (o financialisation en anglès britànic) és un terme que de vegades s'utilitza per descriure el desenvolupament del capitalisme financer durant el període comprès entre el 1980 i l'actualitat, en què les ràtios deute-capital propi van augmentar i els serveis financers van representar una part creixent de la renda nacional en relació amb altres sectors.
La financerització descriu un procés econòmic pel qual es facilita l'intercanvi a través de la intermediació d'instruments financers. La financerització pot permetre que els béns, serveis i riscos reals siguin fàcilment intercanviables per moneda i, per tant, facilitar que les persones racionalitzin els seus actius i fluxos d'ingressos.
La financerització està lligada a la transició d'una economia industrial a una economia de serveis, ja que els serveis financers pertanyen al sector terciari de l'economia.
Enfocaments acadèmics específics S'han utilitzat diverses definicions, centrades en aspectes i interpretacions específiques:
Greta Krippner, de la Universitat de Michigan, escriu que la financerització es refereix a un "patró d'acumulació en què l'obtenció de beneficis es produeix cada cop més a través dels canals financers que no pas a través del comerç i la producció de mercaderies". A la introducció del llibre del 2005 Financialization and the World Economy, l'editor Gerald A. Epstein va escriure que alguns estudiosos han insistit en un ús molt més restringit del terme: l'ascens del valor dels accionistes com a mode de govern corporatiu, o el creixent domini dels sistemes financers del mercat de capitals sobre els sistemes financers basats en bancs. Pierre-Yves Gomez i Harry Korine, al seu llibre del 2008 Entrepreneurs and Democracy: A Political Theory of Corporate Governance, han identificat una tendència a llarg termini en l'evolució del govern corporatiu de les grans corporacions i han demostrat que la financerització és un pas en aquest procés. Thomas Marois, observant els grans mercats emergents, defineix el "capitalisme financer emergent" com la fase actual d'acumulació, caracteritzada per "la fusió dels interessos del capital financer nacional i estranger en l'aparell estatal com a prioritats institucionalitzades i lògica social general que guien les accions dels gestors estatals i les elits governamentals, sovint en detriment de la mà d'obra". Segons Gerald A. Epstein, la financerització es refereix a "la creixent importància dels mercats financers, els motius financers, les institucions financeres i les elits financeres en el funcionament de l'economia i les seves institucions governants, tant en l'àmbit nacional com internacional". L'economista marxista Elliot Goodell Ugalde defineix la financerització com la creació de capital fictici a través de la creixent divergència entre el valor de canvi i el preu real de mercat dels actius, en particular l'habitatge. Aquest procés infla el valor dels actius més enllà de la seva base en el treball socialment necessari, transformant-los en instruments especulatius en lloc de béns que satisfan necessitats essencials. El resultat és una distorsió on els preus de mercat són impulsats per un comportament de recerca de beneficis en lloc de la utilitat o l'accessibilitat real de l'actiu, cosa que exacerba la desigualtat i soscava l'estabilitat del sistema econòmic en general. La financerització es pot definir com "el domini creixent de la indústria financera en la suma total de l'activitat econòmica, dels controladors financers en la gestió de les corporacions, dels actius financers entre el total d'actius, dels valors comercialitzats i particularment de les accions entre els actius financers, del mercat de valors com a mercat per al control corporatiu en la determinació de les estratègies corporatives, i de les fluctuacions del mercat de valors com a determinant dels cicles econòmics" (Dore 2002). Més popularment, però, la financerització s'entén com el paper enormement ampliat dels motius financers, els mercats financers, els actors financers i les institucions financeres en el funcionament de les economies nacionals i internacionals. També s'han fet interpretacions sociològiques i polítiques. En el seu llibre del 2006, American Theocracy: The Peril and Politics of Radical Religion, Oil, and Borrowed Money in the 21st Century, l'escriptor i comentarista estatunidenc Kevin Phillips presenta la financerització com "un procés pel qual els serveis financers, en un sentit ampli, assumeixen el paper econòmic, cultural i polític dominant en una economia nacional" (268). Phillips considera que la financerització de l'economia dels Estats Units segueix el mateix patró que va marcar l'inici del declivi de l'Espanya dels Habsburg al segle XVI, de l'imperi comercial holandès al segle XVIII i de l'Imperi Britànic al (també val la pena assenyalar que el veritable pas final en cadascuna d'aquestes economies històriques va ser el col·lapse):
... les principals potències econòmiques han seguit una progressió evolutiva: primer, l'agricultura, la pesca i similars, després el comerç i la indústria, i finalment, les finances. Diversos historiadors han elaborat sobre aquest punt. Brooks Adams va sostenir que "a mesura que les societats es consoliden, passen per un profund canvi intel·lectual. L'energia deixa de desfogar-se a través de la imaginació i pren la forma de capital".
Jean Cushen explora com els resultats laborals associats amb la financerització fan que els empleats se sentin insegurs i enfadats.
Orígens En l'experiència americana, l'augment de la financerització va coincidir amb l'auge del neoliberalisme i les doctrines de lliure mercat de Milton Friedman i l'Escola d'Economia de Chicago a finals del segle XX. Diversos economistes acadèmics d'aquell període van elaborar racionalitzacions ideològiques i teòriques i enfocaments analítics per facilitar la desregulació creixent dels sistemes financers i la banca.
En un article del 1998, Michael Hudson va parlar d'economistes anteriors que havien vist els problemes derivats de la financerització. John A. Hobson (la financerització va permetre l'imperialisme britànic), Thorstein Veblen (actua en oposició als enginyers racionals), Herbert Somerton Foxwell (Gran Bretanya no utilitzava les finances per a la indústria tan bé com Europa) i Rudolf Hilferding (Alemanya superava Gran Bretanya i els Estats Units en la banca que donava suport a la indústria).
A la mateixa conferència de 1998 a Oslo, Erik S. Reinert i Arno Mong Daastøl, a "Production Capitalism vs. Financial Capitalism", van proporcionar una extensa bibliografia sobre escrits anteriors i van preguntar profèticamentAls Estats Units, probablement s'han guanyat més diners a través de l'apreciació dels béns immobles que de qualsevol altra manera. Quines són les conseqüències a llarg termini si un percentatge creixent d'estalvis i riquesa, com sembla ara, s'utilitza per inflar els preus dels actius ja existents (béns immobles i accions) en lloc de crear nova producció i innovació?
La facturació financera en comparació amb el producte interior brut El creixement en altres mercats financers va ser igualment explosiu; per exemple, la negociació als mercats de valors dels EUA va experimentar un augment espectacular, passant de 136.000 milions de dòlars (el 13,1% del PIB dels EUA) el 1970 a 1,671 bilions de dòlars (el 28,8% del PIB dels EUA) el 1990, i assolint els 14,222 bilions de dòlars (el 144,9% del PIB) l'any 2000, un increment atribuït en gran manera a la introducció i la difusió de la negociació de programes.
Segons l'informe trimestral del març de 2007 del Banc de Pagaments Internacionals:La negociació a les borses internacionals de derivats es va alentir durant el quart trimestre del 2006. La rotació combinada de derivats de tipus d'interès, divises i índexs borsaris va caure un 7% fins als 431 bilions de dòlars entre octubre i desembre del 2006.Així doncs, la negociació de derivats —principalment contractes de futurs sobre tipus d'interès, divises, bons del Tresor i similars— havia arribat a un nivell de 1.200 bilions de dòlars, o 1,2 quadrilions de dòlars, a l'any. En comparació, el PIB dels EUA el 2006 va ser de 12,456 bilions de dòlars.
Mercats de futurs miniatura Les dades de volum de negoci als mercats de futurs els anys 1970, 1980 i 1990 es basen en el nombre de contractes negociats, que informen les borses organitzades, com ara la Chicago Board of Trade, la Chicago Mercantile Exchange i la New York Commodity Exchange, i que es compilen als apèndixs de dades dels informes anuals de la Commodity Futures Trading Commission dels EUA. Els gràfics circulars següents mostren el canvi dràstic en els tipus de contractes de futurs negociats del 1970 al 2004.
Durant un segle després de la fundació de les borses de futurs organitzades a mitjans del segle XIX, totes les operacions de futurs es basaven únicament en productes agrícoles. Tanmateix, després del final del sistema de tipus de canvi fix amb suport d'or el 1971, es van començar a negociar contractes basats en monedes estrangeres. Després de la desregulació dels tipus d'interès per part del Banc d'Anglaterra i després de la Reserva Federal dels Estats Units a finals dels anys setanta, es van començar a negociar contractes de futurs basats en diversos bons i tipus d'interès. El resultat va ser que els contractes de futurs financers, basats en coses com ara tipus d'interès, monedes o índexs d'accions, van arribar a dominar els mercats de futurs. El valor en dòlars del volum de negoci als mercats de futurs s'obté multiplicant el nombre de contractes negociats pel valor mitjà per contracte calculat pel Consell Americà d'Asseguradors de Vida (ACLI) el 1981, utilitzant la mitjana dels anys 1978 a 1980; mentre que les xifres per als anys anteriors es van estimar mitjançant un ajust exponencial generat per ordinador de les dades del 1960 al 1970, amb el 1960 fixat en 165.000 milions de dòlars, la meitat del valor del 1970, basant-se en un gràfic de l'ACLI que indicava que el nombre de contractes de futurs negociats abans de 1961 era aproximadament la meitat del nombre negociat el 1970. Segons les dades de l'ACLI, el valor mitjà dels contractes de futurs sobre tipus d'interès és aproximadament deu vegades superior al dels productes agrícoles i altres, i el valor mitjà dels contractes de divises és el doble que el d'aquests productes. A partir de mitjans de 1993, la Borsa Mercantil de Chicago (CME) va començar a publicar el valor nominal dels contractes negociats mensualment, reportant un rècord de 8,8 bilions de dòlars per a 13,466 milions de contractes el novembre de 1993, una xifra que es va duplicar a finals de 1994, i el volum total del 1994 va augmentar un 54% fins als 226,3 milions de contractes negociats, amb un valor de gairebé 200 bilions de dòlars, abans que el CME deixés de proporcionar públicament la xifra del valor en dòlars dels contractes negociats poc després.