Les Quatre peces per a orquestra (op. 12, Sz. 51, BB 64) és una obra orquestral de Béla Bartók. Compostes el 1912, van ser orquestrades el 1921. La primera interpretació va tenir lloc a Budapest el 9 de gener de 1922 a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Budapest dirigida per Ernő Dohnányi.

Estructura Preludi Scherzo Intermezzo Marxa fúnebre

Origen i context Les Quatre peces orquestrals de Béla Bartók s’inscriuen cronològicament entre Barba Blava op. 11 i El príncep de fusta op. 13. Compostes el 1912, les Quatre peces representen un moment clau en l’evolució creativa de Bartók. Des de 1907, el compositor era cada cop més conscient de la freda acollida que rebia la seva música, i una decepció succeïa a l’altra. La finalització d’aquest cicle —el seu últim treball orquestral d’aquells anys marcats pel desencís— va desembocar en una ruptura profunda. «Em vaig retirar completament de la vida pública», explicaria temps després al seu entorn. En aquestes quatre peces hi conviuen elements folklòrics ja ben presents amb els últims ressons de l’impressionisme i d’algunes influències primerenques que encara no havia abandonat del tot.

Quan va començar a treballar-hi el 1912, el compositor no va arribar a donar l’obra per acabada: l’orquestració va quedar en un estat fragmentari i poc definit. Al llarg dels anys següents, Bartók es va sentir profundament decebut per l’acollida de la seva música i va entrar en una etapa de desànim creatiu que el va portar a escriure només de manera esporàdica, gairebé per a ell mateix. Amb el temps, però, va recuperar l’impuls artístic i, ja l’estiu de 1921, va reprendre el projecte per completar-ne definitivament la partitura, coincidint amb l’inici de la seva relació amb el nou editor vienès Universal.

A partir d’alguns comentaris del mateix Bartók, es pot deduir que les dues primeres peces del cicle —el Preludio i lScherzo— constitueixen una unitat estretament relacionada. Aquesta vinculació es reforça pel fet que el Preludio presenta afinitats amb el moviment En flor dels Dos quadres op. 10, mentre que lScherzo remet al segon retrat distorsionat dels Dos retrats op. 5, potser amb un caràcter encara més inquietant. El tercer moviment, indicat com a Intermezzo, amb una secció central que contrasta vivament amb el ritme sicilià i distès de l’inici, sembla anticipar la Serenata interrompuda del Concert per a orquestra. Lluny d’un desenllaç triomfal, el cicle es clou amb una marxa fúnebre de to profundament dolorós.

Anàlisi musical Ja al Preludi apareixen efectes percussionals i colors orquestrals propis de l’estil madur de Bartók. L’Scherzo es caracteritza per ritmes vius i un tema insistent del metall, amb una secció central més tensa i una conclusió agitada que reprèn materials previs. L’Intermezzo mostra cordes dividides sobre les quals emergeix una melodia amb aire de vals, interpretada per vents, arpa i violins amb sordina. Després d’un curt episodi turbulent, reapareix la calma. La Marcia funebre s’inicia amb vents i cordes amb gran intensitat. El dramatisme del desenvolupament queda atenuat per un passatge de notable serenitat, i finalment s’arriba a un clímax impressionant abans que el moviment es dissolgui en una tranquil·litat inevitable.

Instrumentació Dos flautins, dues flautes, dos oboès, un corn anglès, tres clarinets (inclòs un en mi bemoll), un clarinet baix, dos fagots, un contrafagot, quatre trompes, quatre trompetes (duplicant les cornetes de vàlvules), quatre trombons, una tuba, percussió, una celesta, dues arpes, cordes.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1912 Categoria:Obres de Béla Bartók