El savoià (savoyâ o savoyârd ) és el dialecte tradicional de l'arpità parlat a Savoia. Era el més parlat a França, amb uns parlants el 1988 segons diverses enquestes. Els savoians que afirmaven parlar-lo arribaven a 7% el 2001, dels quals només el 2% l'utilitzaven diàriament.
El savoià està inclòs a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries com a dialecte de l'arpità. Tanmateix, el savoià mateix es divideix en nombrosos subdialectes seguint gairebé totes les valls principals.
Aquesta varietat pròpia ha vist disminuir dràsticament el seu nombre de parlants des de l'annexió de Savoia per part de França el 1860. Aquest esdeveniment va causar la seua prohibició a les escoles, el servei militar i, també, va patir una gran davallada durant les dues guerres mundials.Le Portable, février 2001. Al llarg del segle XX, el nombre de parlants va passar de pràcticament tota la població rural savoiana a unes poques desenes de milers.
Tot i això, durant la dècada del 1980, es va produir un ressorgiment de l'interès amb l'organització de: nombrosos festivals francoprovençals internacionals ; la creació de diverses associacions per la preservació la llengua, en particular el grup Conflans i l'Institut de la Llengua Savoiana; la publicació de nombroses obres (monografies, llibres, novel·les); i el seu ensenyament — tot i que difícil a causa de la manca de reconeixement com a llengua regional — en algunes escoles. Cada any s'organitzen nombrosos intercanvis entre estudiants que han triat aquesta opció, especialment durant el concurs Constantin-Désormeaux, que té com a objectiu recompensar el millor treball dels estudiants en aquesta llengua. A més, la senyalització bilingüe també comença a aparéixer a Savoia a les entrades de les ciutats i pobles.
La forma de desenvolupar l'estandarització del savoià, així com una proposta ortogràfica unitària amb la resta de la llengua, és focus d'un intens debat, però. S'hi troben dos grans grups amb postures enfrontades. Per una banda hi ha els patoisants: gent gran, del camp i nadiua a favor de preservar la llengua tal com és actualment i l'ortografia de Conflans, més fonètica. Per l'altra, trobem els neoparlants sovint autodenominats arpitans: son gent amb estudis que rebutgen el terme patois, només l'empren per als nadius, per les seues connotacions pejoratives. Prefereixen el neologisme arpità i promouen la difusió d'una ortografia supradialectal estandarditzada (ORB), sense rebutjar completament les grafies fonètiques, que «sempre seran útils per a aprendre la llengua parlada, ja que compleixen la funció de l'alfabet fonètic internacional que s'utilitza habitualment en l'aprenentatge d'idiomes» .
Història miniatura|249x249px|Mapa dels dialectes arpitans. El savoià és un dialecte de l'arpità, una llengua de la família gal·loromànica i emparentada amb diverses llengües neollatines. Encara que siga una llengua romànica, es creu que ha rebut influència d'altres llengües com el gal i que té superestrat burgundi. S'originà durant l'època carolíngia com la resta de l'àrea lingüística arpitana, però el savoià va experimentar un desenvolupament propi i es poden trobar divisions més modernes a través de les valls savoianes.
Orígens de la llengua savoiana i la seua evolució durant l'Alta Edat Mitjana Els primers testimonis de savoià daten de l'època carolíngia, durant la divisió entre les àrees lingüístiques d'oïl i arpitana. El fet que va promoure aquesta separació va ser el canvi de capital que va tenir lloc durant el regnat de Clodoveu I (481- 482). Antigament, la capital de la Gàl·lia era Lió (Lugdunum), però llavors va canviar a París i, malgrat paréixer insignificant, aquest esdeveniment va allunyar la zona arpitana de les innovacions de la cort al nord, aïllant-la. Algunes de les innovacions que no arribaren al savoià son l'oxitonisme generalitzat o la caiguda de la -a final com a marcador femení (fr. rose vs sav. rouza).
Al corpus lingüístic del savoià, que ve principalment del llatí, hi van romandre traces cèltiques i gales degut a una llatinització tardana a la zona savoiana. De fet, el factor més decisiu en la diferenciació entre l'occità i l'arpità és el moment quan es completà aquest procés llatinització. En conseqüència, el substrat cèltic és molt més significatiu en aquesta última àrea. Així, tenim exemples de paraules gales com BLIGITICARE, munyir, que han donat bloshyi/blotsyé en savoià i que signifiquen «acabar de munyir» o «munyir per segona vegada». Aquest terme és, entre altres coses, l'origen del nom del formatge francés reblochon. Altra anècdota la trobem amb la paraula savoiana nant, riu, que és molt comuna en els topònims savoians actuals i té cognats a les llengües cèltiques com al bretó nant, canal.
Per altra banda, a l'Alta Edat Mitjana també ocorregueren les migracions de les tribus germàniques, els brugundis a Savoia principalment, i que van aportar també un nombre gens menyspreable de vocabulari, com ara tasson (teixó) o fata (butxaca). No obstant això, el coneixement que es té del burgundi és escàs i no es pot determinar amb precisió l'extensió del seu impacte.
Per tant, cal assenyalar la importància del substrat i el superestrat del savoià, però també els préstecs de les llengües veïnes com l'occità i les llengües d'oïl.
De l'Edat Mitjana al segle XIX El canvi d'època està marcat per l'evolució i la fragmentació lingüística significativa que també afectà l'arpità en general.Le Portable, février 2001 De vegades, aquests canvis eren compartits entre l'àrea d'oïl i l'arpitana i, d'altres, no. Al , per exemple, hi ha testimonis de la pèrdua de la «s» davant de sorda en ambdues zones, però mentre al nord les consonants africades tenien una evolució com en català, l'arpità s'hi allunyava. D'aquesta manera, el llatí DIURNUS dona el francés jour, el català jorn i, en savoià, zor (djorn > d͡zor > zor~ðor); o el llatí CINQUE dona en francés cinq, el català cinc i, en savoià, thin (t͡siŋ > s̻ẽⁿ > θẽ). A més, no a tot arreu s'han donat els darrers canvis que comproten aquestes formes, pel que encara hi ha dialectes que conserven /t͡s/ i /d͡z/.
Efectivament, com es mostra al mapa, el conjunt C+A llatí que va donar [t͡s] en un principi ara presenta tota una sèrie de variacions degut a fenòmens com l'aspiració [h], la fricatització [s]/[θ] o la metàtesi [t͡s]/[d͡z]. Més recentment, [f] a Lanslebourg. Per la seua banda, [d͡z] ha donat [zh], [z] i [zd].
La majoria d'aquests desenvolupaments romanen incerts; tanmateix, el període d'evolució de [t͡s] a [θ], així com de [d͡z] a [zh], és sens dubte durant el periode anteriorment esmenat. Les metàtesis [st] i [zd] que es van produir a la Val d'Arly i al Beaufortain continuen sense esclarir-se. Un estudi publicat el 1877, suggereix que una progressió del tipus ts > sts > st i dz > zdz > zd és segurament l'origen d'aquesta variació única a l'àrea arpitana.
A més, és a finals de l'Edat Mitjana i principis del Renaixement que la literatura savoiana passa per un periode d'esplendor, on hi van florir nombrosos escrits que relaten episodis importants de la història del Ducat de Savoia.
Des del segle XIX fins a l'actualitat El savoià era i continua sent una llengua geogràficament variable perquè la formació d'una llengua unificada no es va veure facilitada per les divisions territorials de la regió Roine-Alps. Només la Savoia, la Vall d'Aosta, Vaud, Ginebra i Valais van gaudir d'una major independència lingüística (ja que no formaven part de França). Una altra raó és la presència de muntanyes. En efecte, aquest obstacle natural dificulta els desplaçaments (terreny accidentat, fortes nevades, etc.) i és la causa de l'aïllament de molts pobles i llogarets. El principal impacte d'aquesta quasi autosuficiència és que es noten variacions entre certes valls, de vegades fins i tot entre certs pobles. L'arpità, però, va continuar emprant-se a la major part dels Alps del Nord (inclosos el Delfinat, el Lionés i la Bresse).
A partir del segle XIX, van aparéixer nombrosos estudis centrats en la llengua savoiana de la mà de lingüistes com Aimé Constantin, Jules Gilliéron, Joseph Desormaux, Jules Cornu i Graziadio Isaia Ascoli (per a tot el arpità), es publicaren diccionaris, com ara el Dictionnaire Savoyard de Constantin i Desormaux. Així, s'engrossí bastant la literatura científica que ja existia sobre la llengua de Savoia, com es mostra en el següent fragment de La precellence du langage Françoys, que data de 1579:Malgrat el creixent reconeixement de la llengua en cercles acadèmics, gràcies als estudis esmentats, l'ensenyament obligatori del francès, la Primera Guerra Mundial i la globalització no han fet més que accelerar un declivi ja en curs. Així, des del final de la Segona Guerra Mundial, i sobretot al voltant de 1960 amb l'èxode rural i l'evolució del camp, la llengua savoiana gairebé no s'usa, excepte pels llauradors i la gent gran per a descriure la seua vida al camp. Tot i això, hi ha una popularitat creixent a poc a poc pel savoià, pel desenvolupament econòmic i la posada en valor del patrimonia causa del turisme i d'una major consciència del seu ric patrimoni. Aquesta consciència prové dels esforços de diversos grups, en particular el Grup Conflans, que ha organitzat concursos i ha desenvolupat un sistema d'escriptura estandarditzat per facilitar la recopilació de textos. A més, com qualsevol llengua, el savoià posseeix la riquesa inestimable de reflectir la cultura local —específicament la cultura savoiana en aquesta llengua—, les maneres de fer les coses, de viure i d'habitar les muntanyes alpines.
Fent-se ressò d'aquesta dinàmica, l'Associació de Professors de Savoia (AES) ha ensenyat el savoià en escoles bilingües durant diverses dècades, malgrat les dificultats legislatives que restringeixen aquest ensenyament, sobretot al batxillerat, que fins a dia de hui no està autoritzat pel Ministeri d'Educació. Tanmateix, l'aprenentatge d'aquesta llengua no s'atura aquí; nombrosos grups patoisants de tota la regió de Savoia n'hi organitzen classes o vetllades d'aprenentatge.
Escriptura Ortografia de Conflans L'ortografia de Conflans és una convenció d'escriptura del desenvolupada a partir del 1981 al Centre de la Cultura Savoiana de Conflans, per instàncies de l'abat Marius Hudry (un historiador de renom) i Gaston Tuaillon, lingüista del centre de dialectologia de la Universitat de Grenoble-Alps . Aquest grup, anomenat «Grup Conflans» tenia com a objectiu principal el desenvolupament d'una ortografia per escriure el savoià, garantint així la seva preservació, degut al progressiu abandonament. Aquesta ortografia semifonètica es basa en les convencions fonètiques de la llengua francesa per expressar les variants dialectals locals. + Taula de les normes ortogràfiques de Conflans AFI Ortografia de Conflans Exemples Vocals no nasalitzades/u/ounoure (nou)/o/o, ôtsôtan (estiu)/ɔ/o, òmòshyu (mocador)/ɑː/âapréstâ (preparar)/e/éapréstâ (preparar)/ø/eûryeûte (pendent)/œ/eutòteura (més tard)/ɛ/ê, èuvêrta (oberta)/a/a, àpàta (drap, esponja)Aproximants/j/y, iyô (alt), frozyé (desenvolupar-se)/w/w, urwà (carrer)Vocals nasals/ã/anàvan (vímet)/õ/onnyonsan (enlloc)/ɛ̃/instin (gos, ca)Consonants/s/s, ssmossâr (tros de terra amb herba)/z/zklyôzatâ (clucar els ulls)/k/kkoston (coll)/g/gur'guétâ (mirar), guilye (mesura de mantega)/ɲ/nynyolè (núvol)/ʎ/lypelyë (cabell)/ʒ/jjarzë (jersei), jambri (sofrir)/θ/shvashe (vaca), shantâ (cantar)/ð/zhzhor (dia), tsïnzhè (quinze)/h/hhhhat (gat)/x/hhi (Sixt)/ç/danhhyé (dansar)/Ø/htèha (cap), hizhi (cera) Per a marcar les vocals llargues, s'utilitza un apòstrof just després de la vocal excepte de «â», que sempre serà llarga.
Ortografia ORB