Marco Aurelio Marliani (Milà, agost de 1805 https://www.treccani.it/enciclopedia/marco-aurelio-marliani_(Dizionario-Biografico)/ - Bolonya, 8 de maig, 1849), va ser un músic, compositor i patriota italià.
Biografia Fill de l'advocat i jutge milanès Rocco Marliani i la seva esposa, Amalia Masera, va néixer a Milà el 1805.Sobre el context familiar i la figura de Marc Aureli, vegeu: F. Piscopo, Bianca Milesi. Art i pàtria al Risorgimento de Milà , pàg. 201-262 El seu pare va ser nomenat comte del regne napoleònic d'Itàlia i president del tribunal d'apel·lació de Milà, i estava inclinat al mecenatge del món de l'art. El jove Marco Aurelio, per tant, va créixer en un ambient estimulant. Tant a la residència familiar de Milà com a la prestigiosa Vil·la Amalia construïda pel seu pare a Erba, Marco Aurelio va conèixer homes de lletres del calibre de Vincenzo Monti, Giuseppe Parini, Ugo Foscolo, Carlo Porta, Stendhal i Giovanni Torti, així com pintors com Giuseppe Bossi i Andrea Appiani, l'escultor Antonio Canova i el matemàtic Lorenzo Mascheroni. La seva germana Maddalena va tenir una aventura amb Ugo Foscolo, tot i que estava casada amb el banquer milanès Pietro Bignami; el poeta la va celebrar al seu poema Le Grazie.
Principalment atret per la filosofia, Marc Aureli es va traslladar a Siena, on també va continuar la seva educació musical; finalment va decidir dedicar-se exclusivament a l'activitat musical. Després de la mort del seu pare el 1826 i la conclusió dels seus estudis a Siena el 1830, es va traslladar a París; molts dels seus amics havien desanimat en gran manera el seu retorn a Milà en aquell moment, donada la seva afiliació a la secta Carbonari, a la qual també havia donat suport financer.
A la capital francesa, Marliani es va dedicar a classes particulars de cant, i una de les seves alumnes va ser la famosa soprano Giulia Grisi. El 1832, es va oferir a ser testimoni de la figura literària Federico Pescantini en un duel que volia enfrontar-se a Victor Hugo perquè, segons Pescantini, l'autor francès havia ofès l'honor dels italians a la seva obra Marie Tudor. Tanmateix, el duel mai es va materialitzar.
A París, el veritable punt d'inflexió per a Marliani va ser la seva trobada amb Gioachino Rossini, qui va supervisar el perfeccionament de la seva formació i li va fer debutar l'1 de febrer de 1834 al "Théâtre Royal des Italiens" amb la tragèdia Il bravo, dividida en tres actes, amb llibret d'Arcangelo Berrettoni. A l'estrena, a més de la soprano Giulia Grisi, van actuar el baríton Antonio Tamburinii el tenor Giovanni Battista Rubini. L'òpera també va tenir un cert èxit a l'estranger, sent publicada aquell any per Ricordi a Milà, i a Londres dos anys més tard (amb el títol La màscara vermella o Il consell dels tres), i després representada el 1836 a Praga, a Vicenza (al teatre Eretenio), a Nàpols (teatre San Carlo) i també a Gènova i Piacenza.
També el 1834 Marliani va compondre la seva segona òpera, Le marchand forain, una comèdia en tres actes amb llibret d'E. Planard i P. Duport, que es va estrenar al Théâtre Royal de l'Opéra-Comique l'1 d'octubre (les cantants en aquella ocasió van ser Marie Massy i Marie Dubois, així com el tenor Louis Antoine Ponchard i el baríton Eduard Thenard).
La seva següent òpera, Ildegonda, es va estrenar el gener de 1836 i es va convertir en tema de discussió al saló de la comtessa María de las Mercedes de Merlín, una noble parisenca d'origen cubà, freqüentada pels principals músics i escriptors de l'època. Ser conegut en aquell saló li va permetre integrar-se plenament a l'elit parisenca (gràcies també al títol nobiliari obtingut pel seu pare, que Marliani, però, rarament utilitzava). I amb el suport d'aquests cercles, Marco Aurelio Marliani va poder publicar algunes romances per a veu i piano.
El gener de 1839 va estrenar La gipsy, un ballet en tres actes amb llibret de J. H. Vernoy de Saint-Georges i J. Mazilier (basat al seu torn en La gitanella de Miguel de Cervantes), que es va representar a l'"Académie royale de musique" amb la participació de Fanny Elssler, una de les ballarines més famoses del seu temps. L'obra també conté referències musicals a l'himne anglès God Save the Queen, així com fragments de l'òpera Preciosa de Carl Maria von Weber i obres de Mozart, Beethoven, Hummel i Schubert.
Basat en un llibret d'E. Scribe, el 1839 va estrenar l'òpera còmica La Xacarilla (un acte) a l' Òpera de París, amb les sopranos Julie Dorus-Gras i Rosine Stoltz i els baixos H.-E. Dérivis i N. Levasseur. La Xacarilla es va convertir ràpidament en l'òpera més famosa de Marliani i potser en una de les més representatives del seu estil musical, que els crítics de l'època consideraven caracteritzat per l'elegància i la claredat; el que també va contribuir a la seva fama va ser la característica inusual d'estar composta d'un sol acte, i per tant fàcil de combinar amb ballets o altres composicions.
El 1841 va tornar a Itàlia per primera vegada per a la representació dIl bravo al teatre de Livorno, mentre que per a la representació de Lazzarello o I contrabbandieri a Venècia el febrer de 1842 la censura austríaca va imposar alguns canvis i amb aquestes premisses l'òpera es va representar també a Milà a La Scala on també va arribar Ildegonda el 1843.
El 1847 va decidir tornar a Itàlia definitivament, establint la seva residència permanent a Bolonya, on va compondre un Qui tollis dirigit pel seu mestre Rossini. El novembre d'aquell mateix any va compondre Gusmano il buono o L'assedio di Tarifa, una tragèdia lírica en tres actes amb llibret de Gian Carlo Mattioli que es va representar al "Teatro Comunale de Bolonya" amb la participació de la soprano Eugenia Tadolini.
El seu temperament liberal, combinat amb la seva iniciativa política, el va portar a participar en la Primera Guerra de la Independència, on va ascendir al rang de major i es va distingir amb actes d'heroisme. Va ser precisament a conseqüència de les ferides sofertes en un enfrontament amb les tropes austríaques convocades pels Estats Pontificis per restablir l'ordre a la ciutat que va morir a Bolonya el 8 de maig de 1849.
Composicions Lloc i data de la primera representació entre parèntesis The Brave (Théâtre Royal des Italiens, París, 1834) Le marchand forain (Théâtre Royal de l'Opéra-Comique, París, 1834) Hildegonda (París, 1836) La Gitana (París, 1839) La Xacarilla (Òpera, París, 1839) Lazzarello o Els contrabandistes (Venècia, 1842) Here tollis (Bolonya, 1847) Gusmano el Bo o El setge de Tarifa (Teatre Municipal de Bolonya, Bolonya, 1847)
Referències
Bibliografia L'Esule - giornale di letteratura italiana antica e moderna, París 1832-34, IV, p. 132–135 La Revue et Gazette musicale de Paris, XVI (1849), 27, p. 215 The Musical World, XXIV (1849), 29, p. 462 F. Regli, Dizionario biografico dei più celebri poeti ed artisti melodrammatici, Torí 1860, p. 310 e seguenti F.-J. Fétis, Biographie universelle des musiciens, vol. V, p. 459 C. Schmidl, Dizionario universale dei musicisti, vol. II, p. 43; suppl., p. 512 Federico Piscopo, Bianca Milesi. Art and Homeland in Risorgimento Milan, Crespano di Pieve del Grappa, Tipografia Melchiori, 2020, SBN LO11802686
Categoria:Compositors italians del Romanticisme Categoria:Morts a Bolonya Categoria:Persones de la unificació italiana Categoria:Compositors milanesos Categoria:Compositors italians morts al segle XIX Categoria:Compositors italians nascuts al segle XIX Categoria:Nascuts el 1805