El solsoní és un parlar o subdialecte de transició entre el dialecte central i el dialecte nord-occidental, emprat pels habitants de la ciutat de Solsona i els d'alguns pobles limítrofs, com els d'Olius o de Llobera. La parla dels autòctons dels municipis de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i la Pedra, Guixers, Navès, Clariana de Cardener i Riner s'inclou dins el dialecte central, mentre que la parla dels d'Odèn, Castellar de la Ribera i Pinell de Solsonès dins el dialecte nord-occidental. Així, a la comarca del Solsonès, a més dels municipis de Solsona, Olius i Llobera, també tenen una parla de transició entre el dialecte central i el nord-occidental els habitants dels municipis de Lladurs, Pinós i la Molsosa bé que, sobretot els d'aquests dos darrers municipis, no tenen el típic parlar solsoní.Antoni Maria Badia Margarit, Fronteres dialectals i fronteres comarcals, «Suplementos Anthropos», 6, 1988, pàgines 37-42. Paul Russell-Gebbett, Catalán oriental y catalán occidental en el Nordeste de la provincia de Lérida, Actas del IX Congreso Internacional de Lingüística Románica, II, Lisboa, 1961-1962, pàgines 305-315.
Vocalisme Vocalisme àton La lletra a àtona de final de mot és pronunciada com una vocal neutra més oberta que la del català central, però no pas cap al so de a, sinó cap al de la o oberta, afegint-hi una lleugera nasalització a causa del relaxament del vel del paladar. Així, mots com noia, jo cantava, tenen el so de la a final com el so de la u de cup o run de l'anglès, bé que àtona. Tant el so en anglès com el so en solsoní tenen la mateixa obertura i la mateixa foscor [ʌ], però no la mateixa tonicitat ni tampoc la posició dins la paraula; la de Solsona té, a més, una lleugera nasalització [~] i una major durada [:], aleshores es pot representar amb els signes [ʌ̃:]. El poeta berguedà Climent Forner, el 1968, en el poema Carta a l'amic canonge escriu "Oh la ciutat del nom que tot sol sona / amb una "a" que és una "o".
D'altra banda, hi ha un seguit d'exemples en què la a àtona final de paraula és pronunciada e tancada [e], tal com fan bastants parlants del nord-occidental. Són els casos següents: Les terminacions -ista dels mots masculins: un ciclista, un dentista... La a final dels noms de les lletres f, l, m, n, r, s. La tercera persona del singular dels verbs acabats en a àtona, per exemple: ell compra ['kompre], ell coneixia [kunə'ʃie], ell serviria [sərrβi'ríe]; excepte en el present de subjuntiu de verbs com cabre i saber, on es pronuncia "sàpigui" i "càpigui" per analogia als verbs que presenten aquesta terminació. En diversos mots escadussers, com la basa del joc de cartes, el paraigua i, per influència del castellà, la pesta, la planícia. Alguns solsonins, fins i tot, pronuncien e tancada la a final de mots com la preposició contra, els substantius fantasma, oïda, pijama, problema, programa.
Com en català central, en solsoní les a/e àtones inicials o de l'interior de paraula tenen el so de la vocal neutra. Sonen igual els mots afecte i efecte, pagat i pegat. Però no es pronuncia vocal neutra sinó e tancada en els mots acabats en e àtona + consonant, com córner, préssec, teòleg..., excepte si la consonant següent és –m / -l, llavors sí que es pronuncia la vocal neutra; el mot anàvem sona [ə'naβəm], àngel sona ['aɲʒəɫ]. El mot àpat també és pronunciat amb la e àtona tancada ['apet].
La e àtona de final de paraula sona e tancada, com en català occidental; la paraula olfacte és pronunciada [ul'fakte]. Ara bé, hi ha paraules que acaben en e i no són pronunciades amb una e tancada sinó amb vocal neutra, és el cas dels imperatius obre, omple, el substantiu manobre, les formes femenines febre, gebre, la jove, llebre, la tiple.
El català nord-occidental tendeix a afegir una a /an inicial en algunes paraules; el solsoní no les pronuncia en mots com "abarallar-se", "acostipar-se", arrebossar (se sent a dir "rebossar"), "arrifar"..., però alguns solsonins sí que les articulen a afrau (frau – congost), "ambastida" (bastida dels paletes), "anou" (nou), "arrebentar" (rebentar), "arrefredar-se" (refredar-se, el sopar "s'arrefrede"), "arrepenjar-se" (repenjar-se), "avespa" (vespa), "enfotre" (fotre), "enrecordar" (recordar), "enriure" (riure)...
En canvi, com en català central, en solsoní es fa desaparèixer la vocal neutra si es troba entre una oclusiva o fricativa i una erra si es pot acabar formant un grup consonàntic, en mots com apariar, barana, berenar, carabassa, caragol, caramel, escarabat, però, safareig, taronja, Tàrrega, Teresa... són pronunciats amb una síl·laba menys: "apriar", "brana", "brenar", carbassa, cargol, "carmel", "escarbat", "pro", "safreig", "tronja", "Targa", "Tresa"...
El parlar solsoní s'inclou clarament dins el dialecte central en la neutralització de les o/u àtones; es pronuncien igual els mots pontet i puntet. Presenta, però, en alguns parlants una major tendència a diftongar la o àtona en "au" que no pas el dialecte central, com si el so [w] hagués rebut un reforçament per fonètica sintàctica: "aubaga" (obaga), "aufegar" (ofegar), "auliva" (oliva), "aulor" (olor), "aurella" (orella), "aurenetes" (orenetes), "aurins" (orins), "auvella" (ovella)...
També la o àtona tendeix a ser canviada pel so de la vocal neutra [ə] a causa de la metàtesi: "enragullat" (enrogallat), "llangonissa" (llonganissa), pi "rajulet" (pi rojalet), "trampussar" (trompassar)... a causa de la dissimilació: "clafolla" (clofolla), "cudadell" (codolell), "cumanió" (comunió), "Gularons" (Golorons), "Jaunou" (Jounou), "mauria" (mouria), "paruc" (poruc), "plaurà" (plourà), "raureda" (roureda), "Sant Hanorat" (Sant Honorat), "saroll" (soroll)... o per l'assimilació: avarar (avorar, posar a la vora de qui parla), "ramanent" (romanent)), "xafagor" xafogor)... Una assimilació històrica important fou el pas de CELSONA a Solsona, de E – O es passà a o – o, que actualment sona [u – o].
El Diccionari català-valencià-balear recull el mot Almeda, amb el significat de riera que corre entre la Borda i el Castellvell, regant el terme de Solsona; és un topònim que deriva del mot olm > olmeda (bosc d'olms). També hi ha exemples a la inversa, en què de la vocal neutra [ə] s'ha passat a [u] "abugot" (abegot), "arrupenjat" ("repenjat"), "arrupenjar-se" (repenjar-se),"arruplegar" (arreplegar), "auruport" (aeroport), "buturut" (boterut), "endengus" ("endengues", endergues - estris atrotinats, inútils), "fer el ronsu" (fer el ronsa), "sumal" (semal – recipient)...
El parlar solsoní no pertany al subdialecte xipella, bé que en els municipis d'Odèn i de Castellar de la Ribera hi hagi persones que xipellegin. A Solsona no es diu formatgi (formatge), ni quinzi (quinze), ni "mari, lis sopis són calentis" (mare, les sopes són calentes). Tanmateix, hi ha un seguit de mots que solen pronunciar-se amb [i], si no hi ha cura a l'hora d'expressar-se, tal com s'esdevé en el dialecte nord-occidental: "aginullat" (agenollat), "càpigui" (càpiga), "dicideix" (decideix), "dijuni" (dejuni), "distral" (destral), Freixinet (Freixenet), "ginoll" (genoll), "istiu" (estiu), "minjar" (menjar), "sàpigui" (sàpiga), "sifreig" (safareig), "sixanta" (seixanta), "tòfina" (tòfona), "xiculata" (xocolata).
Vocalisme tònic A Solsona hi ha divergències entre l'escriptura i la pronunciació de les vocals tòniques en els casos següents: Es pronuncia a tònica: neda, panteix, xerra. Es pronuncia e oberta tònica en les formes verbals vam, vau, alguns solsonins també a esgarrapa, s'embala, tanca, en els substantius o adjectius en –és: accés, congrés, ingrés, exprés..., en mots escadussers com: Artés, cérvol, Dénia, Guifré, llépol, més, només, (net), la Sénia... Hi ha solsonins que també pronuncien amb e oberta la vocal final de la primera persona del futur simple, portaré, tot i dur l'accent tancat. Es pronuncia e tancada tònica en els infinitius en –èixer, com conèixer, en els infinitius en –ènyer, com estrènyer, en les desinències verbals de l'imperfet d'indicatiu –èiem, -èieu, com nosaltres fèiem, vosaltres dèieu, en mots escadussers com canapè, gèrmens, mossèn, oboè, sènior, suèter... Es pronuncia o oberta tònica en mots com bombó, Gósol, mora d'esbarzer... Es pronuncia o tancada tònica en mots com Besòs, còndor, dòlmens, Vandellòs, Vinaròs... segurament per influència de la llengua castellana.
El parlar solsoní s'inclou dins el català central pel fet que hi ha persones, com més va menys, que pronuncien "go / ko" les formes GUA- / QUA- tòniques: "gotlla" (guatlla), "goita" (guaita), i també, bé que moltes menys, "kolsevol" (qualsevol), "kon" (quan o quant), "un cort de cotre" (un quart de quatre)...
Pel que fa a –GUA / -QUA àtones finals de paraula, només en els mots aigua i llengua alguns solsonins pronuncien "aiga" i "llenga"; el mot paraigua és pronunciat "paraigüe".
Es pot comprovar fàcilment que el parlar solsoní és un dialecte de transició entre el central i el nord-occidental si ens adonem de la pronunciació de paraules que, tal com explica l'eminent dialectòleg Joan Veny i Clar,Joan Veny, Els parlars catalans, Palma, 1982 tenien E llarga o I breu en llatí clàssic. Si són pronunciades en e oberta són del català central, mentre que si ho són en e tancada són del nord-occidental. A Solsona són obertes les e tòniques de: bèstia, beure, bres, cadena, ceba, cèrcol, cérvol, deute, enceta, estret, llengua, paret, jo perdo, pes (de pesar), pesca, premsa, quiet, tu regues, els diminutius en –et..., els sufixos ordinals en –è (sisè), el gentilicis en –ès (francès); mentre que són tancades, com en el català occidental: abella, aquest, aqueix, aquell, cabell, cella, consell, corretja, cresta, ensenya, entén, estén, enveja, tu esperes, estrella, orella, ovella, parell, pera, primavera, res, sencer, sense, rep, renya... els antropònims Mireia, Teresa..., els imperfets en –èiem, -èieu, els infinitius en -èixer, -ènyer. Montserrat Alegre i Urgell, Les vocals e i o tòniques en català central: mostra d'alternances geogràfico-lingüístiques, "Estudis de llengua i literatura catalanes/XII", Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986, pàgines 77-93
A Solsona es diu junc de la forma llatina «iuncu», que ha donat «jonc» en català oriental i «junc» en occidental.
Consonantisme La iodització, que encara és vigent en balear i en algunes zones del català central, quasi ha desaparegut en el parlar solsoní. Tan sols es manté en algunes formes, com "vull" (vull), així es diferencia millor del bull de bullir, "carai", que és més eufònica que carall, "ceies" (celles), d'aquesta manera no hi ha l'homofonia amb selles (seients damunt el cavall). Hi ha solsonins que diuen llentilles i n'hi ha que fan com el català oriental, "llenties". D'altra banda, la pronúncia en el registre col·loquial i familiar desconeix el so fricatiu palatal en els monosíl·labs ja, jo, els quals són pronunciats "ia", "io" com fan moltíssims catalanoparlants. Com en diverses zones del català occidental, en el solsoní es pronuncia una n no etimològica en els mots "llangot" (llagost) i "mangrana" (magrana). A "llangot" hi ha hagut, a més, l'emmudiment de la essa de llagost; segurament ha estat per la mateixa raó que es diu "aquet" i no "aquest", ja que en plural presenten una articulació complexa –sts, la qual és pronunciada –ts, i en tornar a expressar-se en singular ja no es recupera la essa. També es produeix la síncope, com en català nord-occidental, en els pronoms nosaltres i vosaltres, que són pronunciats "nosatres" / "natres i "vosatres" / "vatres".