Benimarfull és un municipi del País Valencià, situat al nord de la província d'Alacant, a la comarca del Comtat.
Història El topònim Benimarfull, evidentment àrab, significaria "fill de la font (o del brollador) amarga", i ens indica la procedència musulmana del lloc. En eixa època pertanyia al Regne de Dénia, durant el regnat d'Al-Azraq.
Després de la conquesta passà a ser propietat de Teresa Gil de Vidaure. Posteriorment pertanyé als descendents de l'almirall Roger de Llúria; a la seua mort, passa a la seua vídua, na Saurina d'Entença i, en 1325, a la seua filla Margarida Llúria d'Entença. Durant el regnat de Pere II el Cerimoniós (1336-1387) retorna a la Corona. L'any 1409 és donada a Frederic de Luna, però Alfons I el Magnànim ocupa totes les propietats d'este senyor per haver donat suport als castellans en la guerra de 1429 i dona la població a la família Ruiz de Lihori. Per matrimoni passà a ser propietat del senyoriu de Guadalest, ocupat per Alfons Folch de Cardona i Fajardo; senyoriu que el , sota Sanç de Cardona, rep el títol de Marquesat de Guadalest. En 1574 el patriarca Joan de Ribera mana crear la rectoria de moriscos Benimarfull-Benillup, el document de creació de la qual és el primer en què apareix el topònim Benimarfull.
El 1602 estava habitat per 29 famílies de moriscos i en 1609, a conseqüència de l'expulsió, roman totalment deshabitat i és repoblat per 4 famílies de cristians procedents del veí poblat de L'Orxa. El 13 d'agost de 1611 el IV marqués de Guadalest, Sanxo Ruiz de Lihori Folch Borja i Cardona hi atorga carta pobla. En 1663 la parròquia se separa de Benillup. En 1709 la desfeta d'Almansa en deixa com a senyor el marqués d'Ariza. En 1847, aprofitant un brollador d'aigües sulfuroses, s'inaugurà el balneari de la Font de Santa Anna, que va funcionar fins al 1936.
Demografia i economia La població ha disminuït des de principis del , i es consignaren 415 benimarfullers en el cens de 2002. L'economia, fonamentalment agrícola, es basa en el conreu del secà: cirera per a la denominació d'origen "Montaña de Alicante" i oliva per a la denominació d'origen "Aceite virgen d'oliva Mariola".
Evolució demogràfica1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 2000 2005 2006 2013 780 797 753 767 739 719 573 532 410 379 410 441 433 423
Geografia miniatura|Parc Infantil amb il·lustracions de Kukuxumusu a Benimarfull El terme, que té 5,6 km², està solcat pels barrancs del Sofre, Benimarfull i L'Albacar, tots tres afluents del Serpis. Cal destacar les fonts del Tossal, de L'Albacar i del Sofre.
Gastronomia Els menjars més tradicionals en són la paella i els bescuits de cullera.
Política i govern Composició de la Corporació Municipal El Ple de l'Ajuntament està format per 7 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 4 regidors del Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i 3 del Partit Popular (PP).
Alcaldia Des de 2015 l'alcalde de Benimarfull és Carlos Montava Moltó, del Partit Socialista del País Valencià (PSPV).
Pare Lluís Fullana miniatura|Bust de Lluís Fullana als jardins del Real a València El pare Fullana fou un gramàtic, erudit i religiós nascut a Benimarfull el 1871. Els seus primers estudis lingüístics defensaven la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana (1905), Ullada general a la morfologia catalana (1908), o Característiques catalanes usades en lo Reine de València, (1907). Tanmateix, cap 1914-15 va anar canviant progressivament la seua postura respecte a la consideració del valencià com a part de la mateixa llengua que el català, fins a arribar a publicar una gramàtica pròpia per al valencià diferent a la de Pompeu Fabra. Malgrat tot, va ser el primer erudit a signar les "Normes de Castelló", de caràcter lingüísticament unitari, probablement amb l'objectiu d'aconseguir el màxim consens entre els escriptors valencians.
En l'àmbit espiritual, el pare Fullana fou triat com a confessor per la reina María Cristina.
Monuments d'interés L'església de Santa Anna, de 1663, blanca, amb un esvelt campanar de tres cossos i edificada al . La construcció de la torre-campanar es va iniciar en l'any 1801, essent rector En Mariano Seguí, i es va concloure el quatre de gener de 1810, exercint de prevere En Joseph Cerdà. El cost d'aquesta obra va ascendir a nou-centes seixanta lliures, sense tindre en compte les despeses de material com la calç, l'arena, la pedra i la fusta, les quals varen ser costejades amb almoines. El Museu Parroquial n'és l'únic monument històric.
Referències
Enllaços externs
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment. Institut Valencià d'Estadística Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat