TeraGrid era una infraestructura de computació en grid de ciència electrònica que combinava recursos d'onze llocs associats. El projecte va començar el 2001 i va funcionar des del 2004 fins al 2011.
El TeraGrid integrava ordinadors d'alt rendiment, recursos i eines de dades, i instal·lacions experimentals. Els recursos incloïen més d'un petaflops de capacitat de càlcul i més de 30 petabytes d'emmagatzematge de dades en línia i arxivables, amb accés i recuperació ràpids a través de connexions de xarxa informàtica d'alt rendiment. Els investigadors també podien accedir a més de 100 bases de dades específiques de la disciplina.
TeraGrid va ser coordinat a través del Grid Infrastructure Group (GIG) de la Universitat de Chicago, treballant en col·laboració amb els proveïdors de recursos dels Estats Units.
Història La Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units (NSF) va publicar una sol·licitud per a una "instal·lació distribuïda a teraescala" al director del programa, Richard L. Hilderbrandt. El projecte TeraGrid es va llançar l'agost de 2001 amb 53 milions de dòlars en finançament per a quatre llocs: el Centre Nacional d'Aplicacions de Supercomputació (NCSA) de la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign, el Centre de Supercomputació de San Diego (SDSC) de la Universitat de Califòrnia, San Diego, el Laboratori Nacional Argonne de la Universitat de Chicago i el Centre de Recerca en Computació Avançada (CACR) de l'Institut Tecnològic de Califòrnia a Pasadena, Califòrnia.
El disseny estava pensat per ser un sistema obert distribuït extensible des del principi. L'octubre de 2002, el Pittsburgh Supercomputing Center (PSC) de la Universitat Carnegie Mellon i la Universitat de Pittsburgh es van unir a TeraGrid com a nous socis importants quan NSF va anunciar 35 milions de dòlars en finançament suplementari. La xarxa TeraGrid es va transformar a través del projecte ETF d'una malla de 4 llocs a una xarxa troncal de doble concentrador amb punts de connexió a Los Angeles i a les instal·lacions de Starlight a Chicago.
A l'octubre de 2003, la NSF va atorgar 10 milions de dòlars per afegir quatre llocs a TeraGrid, així com per establir un tercer centre de xarxa a Atlanta . Aquests nous llocs eren l'Oak Ridge National Laboratory (ORNL), la Universitat Purdue, la Universitat d'Indiana i el Texas Advanced Computing Center (TACC) de la Universitat de Texas a Austin.
La construcció de TeraGrid també va ser possible gràcies a col·laboracions corporatives amb Sun Microsystems, IBM, Intel Corporation, Qwest Communications, Juniper Networks, Myricom, Hewlett-Packard Company i Oracle Corporation.
La construcció de TeraGrid es va completar a l'octubre de 2004, moment en què les instal·lacions de TeraGrid van començar a produir-se a ple rendiment.
Operació L'agost de 2005, la nova oficina de ciberinfraestructura de la NSF va ampliar el suport durant cinc anys més amb un conjunt de premis de 150 milions de dòlars. Incloïa 48 milions de dòlars per a la coordinació i el suport als usuaris del Grup d'Infraestructura Grid de la Universitat de Chicago, dirigit per Charlie Catlett. Mitjançant connexions de xarxa d'alt rendiment, el TeraGrid comptava amb ordinadors d'alt rendiment, recursos i eines de dades, i instal·lacions experimentals d'alta gamma arreu dels EUA. El treball recolzat pel projecte de vegades s'anomena e-Ciència. El 2006, l'Escola d'Informació de la Universitat de Michigan va iniciar un estudi de TeraGrid.
El maig de 2007, els recursos integrats de TeraGrid incloïen més de 250 teraflops de capacitat de càlcul i més de 30 petabytes (quadrilions de bytes) d'emmagatzematge de dades en línia i arxivístiques amb accés i recuperació ràpids a través de xarxes d'alt rendiment. Els investigadors podien accedir a més de 100 bases de dades específiques de la disciplina. A finals de 2009, els recursos de TeraGrid havien crescut fins a 2 petaflops de capacitat de càlcul i més de 60 petabytes d'emmagatzematge. A mitjans de 2009, NSF va ampliar el funcionament de TeraGrid fins al 2011.
Transició a XSEDE El maig de 2011 es va aprovar un projecte de seguiment El juliol de 2011, una associació de 17 institucions va anunciar l'Extreme Science and Engineering Discovery Environment (XSEDE). La NSF va anunciar el finançament del projecte XSEDE durant cinc anys, amb 121 milions de dòlars. XSEDE està dirigit per John Towns al Centre Nacional d'Aplicacions de Supercomputació de la Universitat d'Illinois.
Arquitectura miniatura|Equipament TeraGrid a la UCSD el 2007 Els recursos de TeraGrid s'integren mitjançant una arquitectura orientada a serveis, en què cada recurs proporciona un "servei" que es defineix en termes d'interfície i funcionament. Els recursos computacionals executen un conjunt de paquets de programari anomenats "Programari i serveis coordinats de TeraGrid" (CTSS). CTSS proporciona un entorn d'usuari familiar en tots els sistemes TeraGrid, cosa que permet als científics portar codi més fàcilment d'un sistema a un altre. CTSS també proporciona funcions integradores com ara inici de sessió únic, enviament remot de treballs, suport de flux de treball, eines de moviment de dades, etc. CTSS inclou Globus Toolkit, Condor, programari de comptabilitat distribuïda i gestió de comptes, programari de verificació i validació, i un conjunt de compiladors, eines de programació i variables d'entorn.
TeraGrid utilitza una xarxa troncal de fibra òptica dedicada a 10 gigabits per segon, amb centres a Chicago, Denver i Los Angeles. Tots els llocs proveïdors de recursos es connecten a un node troncal a 10 gigabits per segon. Els usuaris accedien a la instal·lació a través de xarxes de recerca nacionals com ara la xarxa troncal Internet2 Abilene i National LambdaRail.
Ús Els usuaris de TeraGrid provenien principalment d'universitats dels EUA. Hi ha aproximadament 4.000 usuaris en més de 200 universitats. Els investigadors acadèmics dels Estats Units poden obtenir assignacions exploratòries o de desenvolupament (aproximadament, en "hores de CPU") basades en un resum que descriu la feina a fer. Les assignacions més extenses impliquen una proposta que es revisa durant un procés trimestral de revisió per parells. Totes les propostes d'assignació es gestionen a través del lloc web de TeraGrid. Els proponents seleccionen una disciplina científica que descrigui més fidelment la seva feina, i això permet informar sobre l'assignació i l'ús de TeraGrid per disciplina científica. A juliol de 2006, el perfil científic de les assignacions i l'ús de TeraGrid era: Assignat (%)Utilitzat (%)Disciplina científica1923Biociències Moleculars1723Física1410Ciències Astronòmiques1221Química104Recerca de Materials86Sistemes químics i tèrmics77Ciències Atmosfèriques32Computació científica avançada20,5Ciències de la Terra20,5Sistemes Biològics i Crítics10,5Ciències Oceàniques10,5Activitats interdisciplinàries10,5Recerca en Informàtica i Computació0,50,25Biologia Integrativa i Neurociència0,50,25Sistemes Mecànics i Estructurals0,50,25Ciències Matemàtiques0,50,25Sistemes elèctrics i de comunicació0,50,25Sistemes de Disseny i Fabricació0,50,25Biologia Ambiental Cadascuna d'aquestes categories disciplinàries correspon a una àrea programàtica específica de la National Science Foundation.
A partir del 2006, TeraGrid va proporcionar serveis específics d'aplicacions als socis de Science Gateway, que donen servei (generalment a través d'un portal web) a comunitats científiques i educatives específiques per disciplina. A través del programa Science Gateways, TeraGrid pretén ampliar l'accés en almenys un ordre de magnitud pel que fa al nombre de científics, estudiants i educadors que poden utilitzar TeraGrid.
Referències
Categoria:Superordinadors Categoria:Xarxes informàtiques