Francesca da Rimini: Fantasia simfònica segons Dante, op. 32, és un poema simfònic de Piotr Ilitx Txaikovski. És una interpretació simfònica de la tràgica història de Francesca da Rimini, una bellesa immortalitzada a la Divina Comèdia de Dante. Es va interpretar per primera vegada a principis de 1877 a Moscou en un concert de la Societat Musical Russa, dirigida per Nikolai Rubinstein.

Origen i context Sovint es passa per alt que Txaikovski fou, abans de res, un compositor d’òpera. En va escriure deu i cercava constantment un llibret de qualitat. Un dels textos que va haver de descartar es basava en la història de Paolo i Francesca da Rimini de Dante: el llibretista pretenia imposar l’ús de leitmotiv wagnerians, cosa que Txaikovski es va negar a acceptar. Tanmateix, el relat el va captivar. Durant el viatge a Bayreuth el 1876 per assistir al primer festival wagnerià va llegir el passatge original de l’Infern de Dante i, en tornar a Rússia, en va escriure la versió orquestral.

El 27 de juliol de 1876, Txaikovski va escriure:

«Aquest matí, quan era al tren, he llegit el Quart Cant [sic] de l'Infern i em va envair un ardent desig d'escriure un poema simfònic sobre Francesca».Orlova, 1990, p. 56. (Txaikovski s’equivocava: l’episodi de Francesca apareix al Cant V.)

Més tard aquell mateix estiu, va visitar Bayreuth per assistir a Der Ring des Nibelungen.Wiley, 2009, p. 94 Va compondre Francesca a Moscou entre l'octubre i el novembre.Wiley, 2009, p. 142 Està dedicada al seu amic i antic alumne Serguei Tanéiev.

Anàlisi enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=961|pàgina=961|450x450px

En aquesta fantasia, Txaikovski presenta una interpretació simfònica de la tràgica història de Francesca da Rimini, una bellesa que va ser immortalitzada a la Divina Comèdia de Dante. Al cinquè cant de l'⁣Infern, Dante, el narrador, coneix l'ombra de Francesca da Rimini, una noble dona que es va enamorar del germà del seu cruel marit. Després que el marit descobrís els amants i els matés, els amants van ser condemnats a l'infern per les seves passions adúlteres. En la seva condemna, els amants queden atrapats junts en una violenta tempesta, fets girar per l'aire al voltant del segon cercle de l'infern, per no tornar a tocar mai més a terra. Són turmentats sobretot pel record inesborrable de les alegries i els plaers de les abraçades que van compartir en vida.

De les fantasies en general, Txaikovski va escriure:

«...a la fantasia (La tempesta i Francesca, per exemple) la forma no té cap restricció.»Orlova, 1990, p. 131.

L’obra va estar influïda pel seu contacte amb Wagner.Brown, 2006, p. 126.Wiley, 2009, p. 142. Txaikovski va escriure: «El comentari que vaig fer dient que l’havia escrit sota la influència de els Nibelungs és del tot cert. Jo mateix ho vaig sentir mentre hi treballava», i hi afegia: «És estrany que estigui sotmès a la influència d’una obra d’art que, en general, trobo molt antipàtica?»Orlova, 1990, p. 121.

Immediatament abans d’escriure Francesca, Txaikovski va escoltar i va ressenyar la Simfonia Dante de Liszt, inspirada en la mateixa història, tot elogiant-ne molts aspectes però assenyalant que tenia poca invenció. Els crítics han contrastat aquesta manca amb la inventiva més gran de Francesca.

El crític contemporani Herman Laroche va qualificar Francesca d’«extraordinàriament brillant», i va destacar que el «joc encegador dels colors orquestrals, inesgotablement ric i incessantment canviant, manté l’oient des del començament fins al final com si estigués sota l’encanteri d’una al·lucinació».

Més endavant en la seva carrera, quan va fer gires per Europa dirigint les seves obres, Txaikovski va incloure regularment Francesca en el programa, per exemple a París el 1881,Brown, 2006, p. 331. a Berlín el 1889,Wiley, 2009, p. 300–301. i a Cambridge en el seu últim any de vida.Brown, 2006, p. 427. La interpretació de Cambridge va tenir lloc amb motiu de la concessió de títols honorífics a diversos compositors. Entre ells hi havia Saint-Saëns, que va escriure:

«Pletòrica de dificultats, la Francesca da Rimini de Txaikovski, que no manca ni de sabors punyents ni de focs artificials, no es refreda davant cap violència. En ella, l’home més suau i bondadós ha desfermat una tempesta temible, i no ha tingut més pietat pels seus intèrprets i oients que Satanàs pels condemnats. Però tal era el talent i l’habilitat suprema del compositor que hom gaudeix d’aquesta condemna i tortura.»Brown, 2006, p. 428.

L’obra té una durada aproximada de 25 minuts. Catherine Coppola ha publicat una anàlisi acadèmica de l’obra.

Instrumentació La música està escrita per a 3 flautes (la tercera doblant amb flautí), 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets en la, 2 fagots, 4 trompes, 2 cornetes en la, 2 trompetes en mi, 3 trombons, tuba, timbales, bombo, plats, tam-tam, arpa i cordes.

Seccions i sinopsi Aquest poema simfònic té una introducció i tres parts.

A la introducció, els baixos i la secció de vents de l’orquestra obren amb tons foscos que suggereixen l’inici de l’Infern de Dante, on l’autor es troba desviat del camí correcte dins d’un bosc tèrbol. A mesura que la música avança cap a la primera secció, l’horror que sent Dante es representa musicalment mentre camina més i més endins dels primers cercles de l’Infern. A la segona secció, el tempo s’accelera i la narrativa porta el públic al segon cercle, on Dante troba, entre altres, Tristany i Isolda, Paolo Malatesta i Francesca da Rimini (de soltera, Francesca da Polenta) atrapats junts en una tempesta violenta, giravoltant per l’aire i colpejant-se contra parets de pedra escarpades per l’eternitat. A la tercera secció, la música disminueix, representant la petició de Dante de parlar amb els amants condemnats (representats per un clarinet solista), que expliquen com Francesca va ser casada sense saber-ho, per poders, amb Gianciotto Malatesta, germà gran, cruel i poc atractiu de Paolo; la música continua mostrant com no van poder resistir l’atracció carnal mútua i van sucumbir a la seva passió mentre llegien un passatge de la història de la reina Ginebra i Sir Lancelot [una altra parella d’amants igualment condemnats], representats per la secció de vents amb el suport de les cordes en els moments de màxima passió. La música també mostra el moment del seu assassinat a mans de Gianciotto, representat per baixos ràpids i plats, seguit de trompes fosques amb un tema de rèquiem. Un cop acabada la seva història, comença la secció final, representant el càstig etern que continua, deixant Dante (i el públic) en un estat de xoc, representat pel tutti ominós de l’orquestra.

Referències

Bibliografia

Categoria:Composicions en mi menor Categoria:Composicions musicals del 1877 Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1870 Categoria:Obres de Piotr Ilitx Txaikovski