Louise Renée de Penancoët de Kérouaille, duquessa de Portsmouth (5 de setembre de 1649 - 14 de novembre de 1734) va ser una amant francesa del rei Carles II d'Anglaterra. També va ser nomenada duquessa d'Aubigny a la noblesa de França.

Adolescència Al Castell de Kérouaille, prop de Brest, Bretanya, propietat de la família de Penancoët de Louise; va néixer allà el 1649. Louise era filla del comte Guillaume de Penancoët, Senyor de Kérouaille (1615-1690), i la seva esposa, Marie de Plœuc, Dama de Timeur i de Kergorlay (1625-1709). La família Kérouaille era noble a Bretanya, i el seu nom s'escrivia així per ells mateixos. La forma "Quérouaille" s'utilitzava habitualment a Anglaterra. Totes són derivacions del nom bretó original Kerouazle, que és la forma més comuna a Bretanya.

La seva germana, Henriette Mauricette de Penancoët de Kérouaille, es va casar primer el 1674 amb Philip Herbert, 7è comte de Pembroke, i per segona vegada el 1685 amb Jean-Timoléon Gouffier, marquès de Thais. La seva tia Suzanne de Penancoët es va casar amb Claude Le Veyer; la seva filla Catherine Le Veyer es va convertir en la matriarca de la família dels comtes Saisy de Kerampuil.Famille de Saisy de KerampuilCircular reference|date=October 2015

Amant de Carles II De Kérouaille va ser introduïda aviat a la casa d'Enriqueta d'Anglaterra, duquesa d'Orleans, germana del rei Carles II d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda, i cunyada del rei Lluís XIV de França. El diarista Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, afirma que la seva família la va posar en el camí de Lluís XIV amb l'esperança que es convertís en una amant reial. El 1670, va acompanyar Enriqueta en una visita a Carles II a Dover. La mort sobtada d'Enriqueta la va deixar desproveïda, però Carles la va nomenar dama d'honor de la seva pròpia reina, Caterina de Bragança. A diferència de l'anterior amant de Carles, Barbara Palmer, que havia insultat obertament la reina, de Kérouaille va tenir cura de mostrar-li tot el respecte, i les relacions entre les dues dones mai van ser menys que amistoses. Una possible raó per a això és que Lluïsa compartia la fe catòlica romana de la reina.

Més tard es va dir que la cort francesa havia seleccionat de Kérouaille per fascinar Carles, però sembla que no hi ha proves d'això. Tot i això, quan va aparèixer la possibilitat que Carles li mostrés el seu favor, la intriga va ser impulsada vigorosament per l'ambaixador francès, Colbert de Croissy, que va rebre l'ajuda del secretari d'estat anglès Henry Bennet, primer comte d'Arlington, i la seva esposa.

De Kérouaille, que amagava astúcia i ambició sota una aparença de llanguiment i una bellesa força infantil (el diarista John Evelyn parla de la seva "cara de nena"), va cedir als avenços romàntics de Carles només després que ella hagués establert un fort control sobre el seu afecte.

El 1672, de Kérouaille va donar a llum el fill de Carles II. El 19 d'agost de 1673, li van ser concedits els títols de baronessa Petersfield, comtessa de Fareham i duquessa de Portsmouth de per vida. Les seves pensions i assignacions monetàries eren enormes, 136.000 lliures només el 1681. La cort francesa li va fer freqüents regals i, el desembre de 1673, a petició de Carles II, li va conferir el títol de duquessa d'Aubigny a la noblesa de França. El seu fill amb el rei, Carles (1672–1723), va ser nomenat duc de Richmond i duc de Lennox el 1675.

Per aquella època, la nova duquessa de Portsmouth va presentar un jove francès que va proposar una solució al problema de la longitud. Tot i que la proposta va ser ineficaç, va portar Carles a establir l'Observatori Reial de Greenwich i a nomenar John Flamsteed com a Astrònom Reial.

El suport que Louise Renée va rebre de l'enviat francès es va donar amb l'enteniment que ella havia de promoure els interessos del seu sobirà natal. L'acord va ser confirmat amb regals i honors de Lluís XIV i va ser dut a terme lleialment per Portsmouth, però va ser molt antipàtica entre el públic anglès. Lluís XIV li va regalar un parell d'arracades per valor de la sorprenent suma de divuit mil lliures, el seu regal més car a Anglaterra aquell any i més fastuós que qualsevol cosa que hagués donat mai a la reina de Carles.

Louise és esmentada a "A Satyr Against Reason and Mankind", un poema poètic de 1674 a expenses del rei, escrit per John Wilmot, comte de Rochester, en què se la coneix amb el cognom escrit Carwell. En aquell moment, el mateix Carles II va demanar una peça específica de Rochester, qui, en lliurar-la, va discernir que havia lliurat directament a les mans del rei la sàtira impudent dirigida a la seva persona en lloc del text buscat. Això va provocar la fugida sobtada de Rochester de la Cort. Malgrat aquest incident, sembla que hi ha proves de la contínua amistat del rei, ja que va adquirir dos cobejats càrrecs a la cort reial. Finalment, no va ser desterrat perllongadament de la Cort fins al 1675, quan va ser condemnat per Louise Renée i va romandre desterrat durant els cinc anys restants abans de la seva mort.

Louise Renée era obertament desconfiada i fins i tot odiada a Anglaterra a causa de la seva religió i nacionalitat, així com del seu paper pecaminós com a amant. El seu treball per assegurar aliances i favors per a França va provocar un fort ressentiment. Nell Gwynne, una altra de les amants de Carles, la va anomenar "Squintabella" i, quan la van confondre amb ella, va respondre: "Prego, bona gent, sigueu educades, jo sóc la prostituta protestant".Derek Parker (2000) Nell Gwynn

La comprensió profunda de Louise Renée del caràcter de Carles li va permetre conservar l'afecte de Carles fins al final. Va aconseguir escapar il·lesa durant la crisi de la "Conspiració Papista" el 1678, i va trobar una aliada inesperada en la reina Caterina, que estava agraïda per la bondat i la consideració que Louise Renée sempre li havia mostrat. Va ser prou forta per mantenir la seva posició durant una llarga malaltia el 1677, i fins i tot després d'una visita a França el 1682. Un dels sobrenoms que Carles li va posar era "Fubbs", que significava la corpulència que es considerava ideal per a la figura femenina en aquell moment; el 1682, Carles va construir el iot reial HMY Fubbs. Segons l'ambaixador francès, ella va ajudar a fer que Carles II fos rebut a l'Església Catòlica al seu llit de mort el 1685. Que Carles estava realment unit a ella ho demostra la seva instrucció final al seu germà de "fer bé per Louise Renée",This is a paraphrase by Fraser, 1979, p. 456. convertint-la en una de les tres dones de la seva vida, juntament amb la reina i Nell Gwynne, que eren en els seus pensaments al final.

Després de la mort de Carles II Després de la mort de Carles II, Louise Renée va caure ràpidament en desgràcia després de la mort de Carles II. Es va retirar a França, on va romandre excepte per una breu visita a Anglaterra durant el regnat de Jaume II i la seva assistència a la coronació de Jordi I. La seva assistència a la coronació de Jordi I va ser comentada per Caterina Sedley, comtessa de Dorchester, quan van conèixer Elisabet Hamilton, comtessa d'Òrcades ("nosaltres, les tres putes"). Entre elles, havien estat, al seu torn, les maîtresses en titre dels successius reis durant més de 20 anys. Les seves pensions i una subvenció dels ingressos irlandesos que Carles II li va donar es van perdre durant el regnat de Jaume II o durant la Revolució de 1688.

Durant els seus últims anys, Louise Renée va viure a Aubigny amb un deute creixent, però va rebre una pensió i protecció contra els seus creditors del rei Lluís XIV i més tard del regent Felip II, duc d'Orleans. Portsmouth va morir a París el 14 de novembre de 1734, als 85 anys.

A la literatura Louise figura, juntament amb Barbara Villiers i Nell Gwyn, a l'obra de teatre de George Bernard Shaw In Good King Charles's Golden Days (1939) i a Nell Gwynn (2015) de Jessica Swale. Louise apareix breument a Forever Amber (novel·la) de Kathleen Winsor. Louise s'esmenta a la novel·la infantil, Eliza Rose, de Mary Hooper, com a paper secundari. Louise apareix a Dark Angels de Karleen Koen, tot i que el seu personatge es diu Renee. Louise és el personatge principal de The French Mistress de Susan Holloway Scott. *Louise és un personatge principal a "L'emperadriu del gelat" d'Anthony Capella. Louise és un personatge principal a "Ombres de Londres" d'Andrew Taylor. Louise i el iot reial van ser esmentats a la pel·lícula "Anglaterra, la meva Anglaterra". De Louise, un personatge assenyala que era "baixa i de gra ample". Louise apareix a "Merivel: Un home del seu temps" de Rose Tremain (2012).

Armes Escut miniatura|300px|esquerra|Escut d'armes de Louise de Kérouaille, duquessa de Portsmouth

Referències

Fonts Farrell, Maureen. William Whiston. (1981). Arno Press. ISBN 978-0-405-13854-6 Fraser, Antonia (1979), King Charles II, Londres: Weidenfeld and Nicolson, ISBN 0-297-77571-5 Forneron, H. Louise de Keroualle, París, 1886. Grant, Mrs. Colquhoun. From Brittany to Whitehall, Londres, 1909. Herman, Eleanor (2011). Sex with kings : 500 years of adultery, power, rivalry, and revenge. Nona York: Barnes and Noble. ISBN 978-1-4351-3212-2. OCLC 1151262664. Madge, Tim (1997). Royal Yachts of the World. Thomas Reed Publications. ISBN 0-901281-74-3. Saint-Evremond, Charles S. The Letters of Saint Evremond. Sobel, Dava. Longitude: The True Story of a Lone Genius Who Solved the Greatest Scientific Problem of His Time.

Categoria:Concubines Categoria:Dinastia Stuart Categoria:Ducs anglesos Categoria:Morts a París Categoria:Persones de Finisterre Categoria:Nobles bretons Categoria:Nobles anglesos Categoria:Morts el 1734 Categoria:Nascuts el 1649