El Concert per a violí, op. 66, va ser compost per Thomas de Hartmann el 1943. Es va estrenar el 16 de març de 1947 a la Salle Pleyel de París a càrrec del violinista Georges Alès amb els Concerts Lamoureux, dirigits per Eugène Bigot. El concert està dedicat al seu amic, el violinista francès Albert Bloch.
Origen i context De Hartmann va compondre el concert el 1943 a Courbevoie, a França, on s’havia refugiat en una casa abandonada després de ser expulsat de la seva llar arran de l’ocupació nazi. Segons el musicòleg Evan A. MacCarthy, l’obra és un lament per la devastació d’Ucraïna causada per la guerra. Tot i que feia anys que no hi vivia —des d’abans de la Revolució Bolxevic—, el compositor en conservava records molt vius de joventut. Musicalment, el concert alterna seccions líriques i expansives amb esclats feréstecs, que transmeten amb força la pèrdua i la indignació que sentia.
L’Holocaust a Ucraïna i en altres regions el va colpir de manera especialment profunda. Malgrat no ser jueu, des de jove havia sentit una forta afinitat amb l’espiritualitat jueva. No és casual que ell mateix definís l’obra com un concert klezmer i que la dediqués de manera discreta al seu amic, el violinista jueu Albert Bloch, refugiat a Grasse, prop de Cannes, després de fugir de París. Bloch havia defensat diverses obres seves en anys anteriors, però no va arribar a viure prou per interpretar aquest concert.
Anàlisi musical A la partitura, de Hartmann hi va afegir la nota explicativa següent: «Per entendre millor el caràcter d'aquest concert, cal imaginar-se el fantasma d'un músic folklòric ucraïnès, que vaga de nit per les estepes del seu país devastades per la guerra i toca melodies tristes o macabres. Els motius del concert no estan extrets de la música folklòrica. Tots són originals, excepte, al mig de la primera part, el tema folklòric Kamarinskaya, ja utilitzat per Mikhaïl Glinka a la seva famosa fantasia.»
Al concert no hi apareixen cites directes de música jueva o klezmer, com sí que passa en moltes obres contemporànies de Dmitri Xostakóvitx. Tanmateix, tant en la dansa de la mort, d’un to macabre, del minuet del tercer moviment, com en les danses desfermades en compàs de 2/4 del final, s’hi perceben clarament ecos de la tradició musical jueva.
El concert comença amb una introducció emotiva seguida d’un primer moviment virtuós per al violí, amb moments foscos marcats per la percussió, i acaba amb una cadència serena en la menor. El segon moviment, Andante, desenvolupa variacions melòdiques líriques i conclou en fa major. El tercer, Minuet fantasque, combina ritmes neoclàssics i elements grotescos i folklòrics, evocant l’ombra d’un músic ucraïnès. El final és un curt però intens rondó, amb danses en 2/4, orquestra agressiva i percussió plena, que culmina en un clímax dramàtic i una conclusió energètica, sense arribar a un triomf clar.
Referències
Hartmann Categoria:Composicions musicals del 1947