La Llei de drets d'autor del 1976 és una llei de drets d'autor dels Estats Units i continua sent la base principal de la llei de drets d'autor als Estats Units, tal com va ser modificada per diverses disposicions de drets d'autor promulgades posteriorment. La llei estableix els drets bàsics dels titulars dels drets d'autor, va codificar la doctrina de "l'ús legítim" i, per a la majoria dels nous drets d'autor, va adoptar un termini unitari basat en la data de la mort de l'autor en lloc de l'esquema anterior de terminis inicials i de renovació fixos. Es va convertir en la Llei Pública número 94-553 el 19 d'octubre de 1976; la majoria de les parts de la llei van entrar en vigor l'1 de gener de 1978.

La membre del Registre de Drets d'Autor dels EUA, Barbara Ringer, i el congressista Robert Kastenmeier van tenir un paper central en la redacció de l'estatut.

Història i propòsit Abans de la Llei de 1976, la darrera revisió important de la llei de drets d'autor als Estats Units va tenir lloc el 1909. En deliberar sobre la Llei, el Congrés va observar que s'havien produït grans avenços tecnològics des de l'adopció de la Llei de 1909. Es van citar com a exemples la televisió, les pel·lícules, els enregistraments sonors i la ràdio. La Llei va ser dissenyada en part per abordar les qüestions de propietat intel·lectual plantejades per aquestes noves formes de comunicació. Barbara Ringer, que més tard es va convertir en el Registre de Drets d'Autor dels Estats Units el 1973, va començar a tenir un paper actiu en la defensa i la redacció d'una nova llei de drets d'autor, especialment per protegir els drets dels autors amb l'arribada de les noves tecnologies.

A banda dels avenços tecnològics, l'altre impuls principal darrere de l'adopció de la Llei de 1976 va ser el desenvolupament i la participació dels Estats Units en la Convenció Universal de Drets d'Autor (UCC) (i la seva participació prevista en el Conveni de Berna). Mentre els EUA es van convertir en part de la UCC el 1955, el Congrés va aprovar la Llei Pública 743 per tal de modificar la llei de drets d'autor per adaptar-la als estàndards de la Convenció.

En els anys posteriors a l'adopció de la UCC pels Estats Units, el Congrés va encarregar múltiples estudis sobre una revisió general de la llei de drets d'autor, que van culminar en un informe publicat el 1961. Un esborrany del projecte de llei es va presentar tant a la Cambra de Representants com al Senat el 1964, però la versió original de la Llei va ser revisada diverses vegades entre 1964 i 1976. El projecte de llei va ser aprovat com a S. 22 del 94è Congrés per una votació de 97-0 al Senat el 19 de febrer de 1976. L'S. 22 va ser aprovat per una votació de 316-7 a la Cambra de Representants el 22 de setembre de 1976. La versió final va ser adoptada com a títol 17 del Codi dels Estats Units el 19 d'octubre de 1976, quan el president Gerald Ford la va signar. La llei va entrar en vigor l'1 de gener de 1978. En aquell moment, la llei es considerava un compromís just entre els drets dels editors i dels autors.

Ringer va qualificar la nova llei com "un compromís equilibrat que es decanta del costat dels autors i creadors en gairebé tots els casos". La llei es va discutir gairebé exclusivament a les revistes d'editors i bibliotecaris, amb poca discussió a la premsa generalista. El suposat avantatge de l'extensió de la llei del termini dels drets d'autor subsistents era que "es pagaran royalties a les vídues i hereus durant 19 anys addicionals per drets d'autor a punt de caducar com els de Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson ". L'altra intenció de l'extensió era protegir els drets d'autor "de per vida més 50 anys — el termini més comú internacionalment i pel qual [ Mark ] Twain va lluitar en vida". Alguns havien desitjat més ampliacions tant del termini com de l'abast, tal com s'esbossa en un article de Time."Righting Copyright", Time, November 1, 1976, p. 92.

Parts importants de la Llei La Llei de 1976, a través dels seus termes, desplaça totes les lleis de drets d'autor anteriors dels Estats Units en la mesura que aquestes lleis entren en conflicte amb la Llei. Aquestes inclouen la legislació federal anterior, com ara la Llei de drets d'autor de 1909, i s'estenen a totes les lleis de drets d'autor estatals i del dret consuetudinari pertinents.

L'objecte dels drets d'autor Segons l'article 102 de la Llei, la protecció dels drets d'autor s'estén a les "obres d'autoria originals fixades en qualsevol mitjà d'expressió tangible, conegut actualment o desenvolupat posteriorment, des del qual es puguin percebre, reproduir o comunicar d'una altra manera, ja sigui directament o amb l'ajuda d'una màquina o dispositiu". La Llei defineix les "obres d'autoria" com qualsevol de les següents:

obres literàries, obres musicals, incloent-hi les paraules que les acompanyen, obres dramàtiques, inclosa qualsevol música d'acompanyament, pantomimes i obres coreogràfiques, obres pictòriques, gràfiques i escultòriques, pel·lícules i altres obres audiovisuals, i enregistraments sonors.

Una vuitena categoria, obres arquitectòniques, es va afegir el 1990.

La redacció de la secció 102 és significativa principalment perquè va efectuar un canvi important en la manera de protecció dels drets d'autor dels Estats Units. Segons la darrera revisió legal important de la llei de drets d'autor dels Estats Units, la Llei de drets d'autor de 1909, la protecció legal federal dels drets d'autor només s'atribuïa a les obres originals quan aquestes obres 1) estaven publicades i 2) tenien un avís de drets d'autor adjunt. La llei estatal de drets d'autor regia la protecció de les obres no publicades abans de l'adopció de la Llei de 1976, però les obres publicades, tant si contenien un avís de drets d'autor com si no, es regien exclusivament per la llei federal. Si no s'afegia cap avís de drets d'autor a una obra i l'obra, de fet, estava "publicada" en un sentit legal, la Llei de 1909 no proporcionava cap protecció dels drets d'autor i l'obra passava a formar part del domini públic. Tanmateix, segons la Llei de 1976, la secció 102 diu que la protecció dels drets d'autor s'estén a les obres originals que estan fixades en un mitjà d'expressió tangible. Així, la Llei de 1976 va ampliar l'abast de la protecció legal federal dels drets d'autor de les obres "publicades" a les obres que estan "fixades".

Enregistraments sonors i composicions musicals Hi ha proteccions de drets d'autor separades per a composicions musicals i enregistraments sonors. Els drets d'autor de les composicions inclouen les lletres i, tret que s'autoeditin, normalment es transfereixen segons els termes d'un contracte editorial. Moltes companyies discogràfiques també exigeixen que els drets d'autor de l'enregistrament sonor se'ls transfereixin com a part dels termes del llançament d'un àlbum; tanmateix, el propietari dels drets d'autor de la composició no sempre és el mateix que el propietari dels drets d'autor de l'enregistrament sonor.

Drets exclusius La secció 106 atorgava cinc drets exclusius als titulars dels drets d'autor, tots els quals estan subjectes a les seccions restants del capítol 1 (actualment, les seccions 107–122):

el dret de reproduir (copiar) l'obra en còpies i enregistraments fonogràfics, el dret a crear obres derivades de l'obra original, el dret de distribuir còpies i enregistraments fonogràfics de l'obra al públic mitjançant la venda, l'arrendament o el lloguer, el dret a representar l'obra públicament (si l'obra és literària, musical, dramàtica, coreogràfica, de pantomima, cinematogràfica o altra obra audiovisual), i el dret a exhibir l'obra públicament (si l'obra és literària, musical, dramàtica, coreogràfica, de pantomima, pictòrica, gràfica, escultòrica, cinematogràfica o d'altra mena).

Reproducció, adaptació i distribució Els tres primers drets enumerats s'apliquen a tot tipus d'obres protegides per drets d'autor i s'han "caracteritzat com a drets de còpia, enregistrament, adaptació i publicació". El dret de reproducció engloba el dret a crear una nova fixació d'una obra, és a dir, qualsevol objecte material en què la seva realització sigui "prou permanent o estable per permetre que sigui percebuda, reproduïda o comunicada d'una altra manera durant un període superior a una durada transitòria". Les "còpies" i els "fonògrafs" visualment perceptibles entren dins del dret de reproducció, i el dret està implicat quan una obra es copia "en la seva totalitat o en qualsevol part substancial", i quan una obra s'imita en lloc de duplicar-se exactament.

Referències

Categoria:Drets d'autor Categoria:Lleis dels Estats Units Categoria:Obres del 1976