El monestir de Cabrera està situat a l'Illa de Cabrera, illa més gran del sub-arxipèlag de Cabrera, i part de l'arxipèlag de Les Balears.
Història Fundat al , per monjos de procedència desconeguda. Tal vegada vinguts des de Menorca o des de territoris a l'est de l'illa. Seguint les pistes ceràmiques trobades a l'illa les regions més probables d'on vingueren aquests monjos són: Orient, el Nord d'Àfrica (especialment Tunísia), la Provença, la península Itàlica i Sardenya. Cal tenir en compte però, que aquest material reflecteix més les connexions posteriors a la fundació, claus per assegurar la supervivència, que no l'origen dels primers monjos.
L'illa de Cabrera, amb molta diferència la més gran de l'arxipèlag, disposa d'un molt bon port, d'una font que raja aigua tot l'any i, d'alguns altres punts on es pot recollir aigua en algunes èpoques de l'any. Era doncs un bon indret on es podien refugiar el vaixells en cas de mal temps, un lloc on es podia abastir d'aigua i, on es podien reparar els desperfectes. Altres recursos de l'illa com els aliments o la llenya (essencialment de pi), havien de ser limitats. Però el propi topònim, el qual ja trobem en Plini (Historia Natural III, 76-77), ens pot estar mostrant que a Cabrera es podia disposar de carn de cabres o d'ovelles, les quals devien pasturar lliurement, portades per mariners que feien parada a l'illa o bé pels habitants del sud de Mallorca, el quals podien haver practicat una ramaderia a distància, tal com la que es va realitzar en l'època medieval, moderna i contemporània. També es podia explotar la carn dels nombrosos ocells que habiten tot l'any o per temporades l'arxipèlag, o aprofitar-se dels seus ous en temps de cria. Una altra font d'alimentació eren el recursos marins, els quals, fins i tot avui en dia, són considerablement abundants. Aquests recursos a banda de permetre alimentar les tripulacions dels vaixells també feien factible establiments, com a mínim estacionals, de grups de pescadors mallorquins.
El monestir és coneix sobretot per la epístola XIII del papa Gregori I (590-604) dirigida al defensor Joan l'any 603. En aquesta carta el papa esmenta que va enviar al seu funcionari cap a Màlaga per a intercedir respecte a la deposició de dos bisbes per part de l'alt funcionari imperial Comitiolus, amb les indicacions de passar primer per Cabrera i posar ordre entre els seus monjos. La carta diu el següent:
És l'única prova documental de l'existència d'aquest monestir, però alhora, aquest document corrobora que a l'any 603 dC, hi havia a Cabrera una comunitat monàstica suficientment important perquè Gregori I la prengués en consideració i intentés redreçar-la cap “al camí de la bona vida monacal”. Durant un temps part de la historiografia hispànica va argumentar que la Capraria mencionada per Sant Agustí, cap el final del segle IV dC a la carta 48, era l'illa de Cabrera i que l'autor es referia al monestir de Cabrera en el seu contingut. Avui en dia però, sembla que en realitat el bisbe d'Hipona es referia a la Capraia italiana.
L'església del monestir encara no ha estat localitzada, però s'ha proposat com a ubicació l'anomenat Pla de ses Figueres. Alhora s'han localitzats diverses estructures i eremitoris al llarg de l'illa, donant a entendre que ens trobaríem davant d'un model de comunitat monàstic dispersa.
Una comunitat que tenia un port, una font d'aigua, produïen salaons, porpra i vi, tenien alguns petits espais de cultiu, zones de pastura i ramats de cabres i ovelles. Des de l'illot dels Frares accedien als productes de Mallorca i controlaven probablement la producció de sal a la Colònia de Sant Jordi. Rebien productes d'Orient, el nord Àfrica (especialment, Tunísia), de la Gàl·lia, de Sardenya, d'Eivissa i de la península Ibèrica. Però, sobretot, eren una peça clau en l'entramat de rutes de la Mediterrània occidental formant part de la diàspora comercial protagonitzada pels monjos viatgers. La fundació del monestir de Cabrera, com altres casos, en un illot mediterrani, ben connectat amb els mercats locals i amb els de llarga distància, va ser resultat d'un procés de selecció —l'illa no era desconeguda— amb uns criteris ben precisos. El registre arqueològic d'un monestir d'aquesta època, per tant, està format per quelcom més que oratoris, esglésies o enterraments. Sovint, els arqueòlegs es concentren en el registre monumental i funerari i cerquen els signes d'una singularitat prou marcada que constitueixi un testimoni inequívoc dels assentaments monàstics. Eren també instal·lacions productives i nusos comercials, condicions indispensables per la seva fundació i èxit. El seu final coincideix quan condicions van deixar d'existir. Les activitats productives dels monjos de Cabrera no només van servir per procurar-se aliments, sinó que també es tractava d'obtenir productes acabats, individualitzables i mòbils, per a introduir-los a la xarxa d'intercanvis de la que en donen testimoni les ceràmiques, les monedes, els vidres i els marbres trobats.
A causa de l'afectació militar de l'illa de Cabrera, no es va poder investigar a fons fins a la seva declaració com a parc nacional, l'any 1991. Els treballs arqueològics començats el 1999Monestir de Cabrera foren sufragat per diferents institucions, entre elles l'Ajuntament de Palma, a través del pla «Recuperació, consolidació i musealització del monestir bizantí de l'illa de Cabrera». L'aturada de finançament paralitzà tot l'engranatge, posant en perill la continuació de les excavacions i el desenvolupament del projecte. Des del 2022 és el Bisbat de Mallorca l'encarregat de sufragar les campanyes anuals del proper quinquenni.Monestir Bizantí de Cabrera
Context Cap a la segona meitat del comencen a aparèixer a Occident una sèrie de moviments ascètics i monacals que estaven prenent molta força a la Mediterrània Oriental, sobretot a Egipte, Síria i Palestina. En aquells anys el cristianisme ja s'havia propagat per quasi tot l'Imperi, però bàsicament a les zones urbanes, restant gran part de la ruralia immersa en el paganisme. És per això que un sector important d'aquestes noves corrents ascètiques i monacals, en el seu afany d'allunyar-se del "soroll de les ciutats”, foren un dels elements més actius en la cristianització de tots els altres llocs no urbanitzats. És aleshores quan comencen a generalitzar-se assentaments de petits grups d'ascetes que es retiraven als illots per tal de dur una vida anacorètica. Segons les fonts escrites, el primer exemple conegut a Occident és Martí de Tours, qui cap el 357 es va retirar juntament amb un prevere a l'illa Gallinaria (Ligúria). Però són molts més els casos coneguts, com per exemple el de la Capraria del Tirrè, el de les Stoechades (avui Hyères).
Aviat la majoria d'aquestes petites agrupacions anacorètiques es va convertir en centres monàstics, molts dels quals serien importants focus per a la difusió del cristianisme a les societats dels segles V, VI i VII dC. Malauradament coneixem molt poc d'aquelles comunitats insulars, tot i que l'arqueologia ens està aportant dades molt interessants que ens mostren com aquells monjos dotaren les seves illetes d'unes infraestructures portuàries, manufactureres, cenobítiques i per a les celebracions del culte religiós. Com a continuació es veurà, tant les fonts escrites com l'arqueologia semblen demostrar que a Cabrera hi va existir un important centre monacal.
Aquests primers monjos optaren per dos tipus de vida monacal, una, en solitari, anomenada eremítica, i l'altre, en comunitat, dita cenobítica. Aquests que vivien en solitari o, amb uns pocs companys es diuen eremites o ermitans, ja que solien viure en un erm. Per tant, al lloc on habitaven se l'anomena eremitori o ermita. Per contra, els que componien una comunitat es diuen cenobites, i allà on vivien se li pot dir cenobi o monestir. Alhora també trobem comunitats monàstiques formades per un o més cenobis i alguns eremitoris, tal com sembla que va ser el monestir de l'arxipèlag de Cabrera.
A partir de la lectura atenta de les fonts escrites i gràcies a les recents troballes arqueològiques, s'ha proposat la identificació a Lérins (França) d'un eremitori del segle V on hi hauria un edifici de culte «secundari» que estaria reservat per a la pregària, mentre que l'eucaristia se celebraria a l'església del cenobi d'aquella mateixa comunitat monàstica,Codou 2013, 65 una edificació que encara no s'ha localitzat. Era el «vertader cor del cenobi», on es realitzaven els oficis litúrgics i s'hi orava, i és previsible que la disposició de la resta de les dependències es distribuïssin en funció de la seva ubicació. El cenobi de Cabrera s'hauria organitzat com el de Lérins i, al costat de l'església, la comunitat monàstica degué situar el lloc d'inhumació, com una prolongació del lloc de vida.
Testimonis arqueològics Després d'haver prospectat força acuradament tota l'illa de Cabrera i la major part de Conillera, s'ha pogut verificar l'existència al sub-arxipèlag cabrerenc de cinc jaciments habitats entre els segles V i VII, quatre d'ells a Cabrera (Pla de ses Figueres, Sa Font, Son Picornells i Clot des Guix) i un a Conillera (Els Corrals).
Pel que es refereix a l'illa de Cabrera, crida l'atenció l'abundància de llocs en els quals es troba material ceràmic corresponent als segles V a VII. Alguns dels jaciments van ser descoberts, aprofitats i alterats pels presoners de l'exèrcit napoleònic, tal com posen de manifest els testimonis dels supervivents d'aquell camp de concentració i la literatura que sobre ells s'ha anat publicant. Construïen les seves cabanes a partir de les ruïnes existents a l'illa. De fet, fins i tot es varen dedicar a fer excavacions per a recuperar certs elements com capitells i carreus per a reutilitzar-los en les seves noves edificacions.
Es creu que l'església del monestir es trobaria al Pla de ses Figueres, tot i que encara no ha estat localitzada. Hi ha indicis clars del seu emplaçament, com les troballes de làmpades de vidre, els marbres i la mateixa localització de la necròpoli. Tal vegada no va ser l'únic edifici de culte de l'arxipèlag, però probablement va ser el més important, situat en el lloc més accessible des del port i on sembla que es concentren un major nombre de restes arqueològiques. Els marbres trobats i les làmpades denoten una capacitat d'inversió de riquesa força destacada. A partir dels elements mobles, així com de les restes constructives i sepulcrals documentades fins ara en el Pla de ses Figueres, es pot afirmar que va ser durant els segles VI i VII quan més activitat hi va haver al monestir de Cabrera. Aquestes dades són coherents amb la carta de Gregori Magne del 603, en la qual queda clar que, en el segle VI/principis del , hi havia un monestir a Cabrera amb prou entitat perquè el papa decidís intervenir-hi.
La darrera gran fase constructiva d'època tardoantiga documentada al Pla de ses Figueres, la fase H, comprèn, una sèrie d'estructures parcialment excavades, la funció de les quals no està encara ben determinada. Trobem restes d'edificacions a l'Àmbit B de la Cala 1, a la Cala 2 i a la Cala 5. També hi ha una possible explotació d'argila (Cala 5) que podria haver estat en relació amb activitats constructives, evidenciada per una unitat estratigràfica negativa que es va emprar, després, com a femer. Tots aquests elements són, fonamentalment, del final del segle VI i segle VII.