La Simfonia núm. 4 «Simfonia austríaca», op. 70, és una simfonia del compositor austríac Egon Wellesz, composta entre 1951 i 1953. La simfonia fou estrenada l'11 de novembre de 1956 a Viena sota la direcció de Rudolf Moralt, director estretament vinculat al simfonisme austríac de postguerra.

L’obra té una durada aproximada de 27 minuts i constitueix una de les simfonies més accessibles i representatives del període tardà del compositor. El subtítol fa referència explícita a Àustria i reflecteix un retorn conscient a la tradició simfònica austroalemanya, filtrada a través d’una sensibilitat marcada per la nostàlgia i l’experiència de l’exili.

Origen i context Egon Wellesz és una figura clau de la música vienesa del segle XX. Nascut a Viena, va ser un dels primers alumnes d'Arnold Schönberg i es va formar també com a musicòleg amb Guido Adler. Tot i aparèixer sovint associat a la Segona Escola de Viena, Wellesz es va distanciar aviat del serialisme estricte per explorar camins harmònics propis, alternant lliurement l'atonalitat i la tonalitat segons les necessitats expressives.

Fins a l’Anschluss de 1938, Wellesz va ser un dels compositors més interpretats del món germànic, amb cinc òperes estrenades amb èxit. L’ascens del nazisme el va obligar a emigrar a Anglaterra, on va reprendre la seva carrera acadèmica a Oxford. Després de la Segona Guerra Mundial, va viure una notable renaixença creativa: gairebé la meitat de la seva obra va ser composta a partir dels seixanta anys, i les nou simfonies constitueixen el nucli central d’aquest període tardà. Com a compositor exiliat, Wellesz va recórrer de manera conscient a la tradició simfònica austríaca com a forma d’afrontar la pèrdua de la seva pàtria. La Simfonia núm. 4, igual que la Primera, està inspirada en records d’Àustria i en un paisatge emocional marcat per una nostàlgia agredolça, amb llum i ombra.

El primer moviment fou escrit en només vuit dies, l’octubre de 1951. Wellesz informà Schollum que aquesta «hauria de ser la més poderosa que he escrit, segons diuen els meus amics». Segons Leslie Thompson, aquesta fou probablement la simfonia de Wellesz que menys satisfeia el compositor. De fet, anys més tard sembla que preferí deixar-la al marge del seu catàleg viu i actuar gairebé com si no existís. Thompson assenyala que Wellesz no volia que se’n fessin còpies en cinta. Aquesta actitud, però, devia correspondre a una etapa força posterior a l’estrena de l’obra, que tingué lloc a Viena el novembre de 1956.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Maestoso Allegro vivace Adagio Allegro moderato

Anàlisi musical Enmig de la companyia més aspra de les simfonies Sisena i Setena, la Quarta afirma de manera clara la fidelitat de Wellesz a les seves arrels romàntiques. Tot i el subtítol Sinfonia austriaca, l’obra no aspira a una monumentalitat èpica comparable a la Segona Simfonia de Wilhelm Furtwängler, la Cinquena de Karl Weigl (L’Apocalíptica) o la Segona de Franz Schmidt. En realitat, s’aproxima molt més a aquesta darrera, amb la qual comparteix un equilibri entre encant rústic i una escriptura simfònica intensament expressiva.

El primer moviment, Maestoso, és ampli, ric i dramàtic, amb passatges d’una amplitud gairebé bruckneriana. L’encant pastoral hi conviu amb una escriptura turmentada de les cordes en massa i amb intervencions poderoses de les trompes, que condueixen a clímaxs de gran força expressiva.

El segon moviment, Allegro vivace, actua com a scherzo. És lleuger i elàstic, aparentment juganer, però sostingut per una empenta interna constant. El trio contrasta amb un caràcter més greu i lleument malenconiós, fet que intensifica la tensió expressiva del conjunt.

El tercer moviment, Adagio, constitueix un dels moments més impressionants de la simfonia. Aquí, Wellesz explora una tonalitat lliure especialment intensa. La confiança eloqüent de l’himne de cordes que emergeix en aquest moviment ha estat destacada com un dels passatges més colpidors de tota l’obra. Tot i la seva càrrega emocional, el llenguatge evita qualsevol deriva mahleriana, mantenint una contenció expressiva molt personal.

El moviment final, Allegro moderato, reprèn l’encant senzill i lluminós de l’obra, sense abandonar una certa ombra tràgica. El retorn de gestos inicials contribueix a una forta unitat cíclica i tanca la simfonia amb una ambigüitat expressiva que reforça el seu caràcter nostàlgic.

Instrumentació L’obra requereix una gran orquestra simfònica:

Fusta: 3 flautes (la tercera doblant flautí), 3 oboès, 3 clarinets, 2 fagots Metall: 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba Percussió: timbales; caixa clara, bombo, plats, triangle, gong (3 percussionistes) Cordes: violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos

Recepció La simfonia va ser ben rebuda des de la seva estrena vienesa de 1956 sota la direcció de Rudolf Moralt, director especialment associat al simfonisme austríac del segle XX i també responsable d’un enregistrament de referència de la Quarta Simfonia de Franz Schmidt. Amb el pas del temps, la Simfonia austríaca ha estat valorada com una de les obres més equilibrades i comunicatives de Wellesz, capaç de connectar amb oients familiaritzats amb el llenguatge romàntic tardà sense renunciar a una veu plenament personal.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1956 Wellesz 04