Xàtiva és una ciutat del País Valencià, capital de la comarca de la Costera. Té 30.378 habitants i conforma una Àrea Urbana Integrada (AUI) de més de 60.000 habitants amb 10 municipis molt propers. El seu reconeixement com a ciutat data del 1347 i és dels més antics que es coneixen.
Històricament, Xàtiva ha sigut una de les poblacions més importants del Regne de València, junt amb València i Oriola, les altres dues ciutats més importants en l'època foral. Així, tot i que Oriola i Sogorb tenien seu episcopal, Xàtiva era la segona ciutat a votar en Corts. Els habitants de Xàtiva s'anomenen xativins i xativines o xativencs i xativenques, encara que popularment es coneixen per socarrats, perquè la ciutat va ser incendiada per les tropes borbòniques de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola.
A finals dels anys setanta del segle XX, a causa de la seua situació geogràfica i històrica, i per evitar els recels d'Alacant vers València, es va proposar perquè fora la capital de la nova comunitat autònoma que havia de crear-se.
Geografia Entre les conques del riu Albaida i del seu afluent, el Cànyoles, el terme té un perímetre molt desigual. Fora del terme, té diversos enclavaments territorials. El municipi conté els nuclis de població de Xàtiva, Annauir, el Realenc, Sorió i la Torre d'En Lloris.Torre d'en Lloris: Informació
La ciutat està enclavada als peus de les serres del Castell i de Vernissa, els vessants de les quals arriben a ocupar algunes cases, i s'estenen fins a la part més plana de la riba del riu, coneguda com a l'Horta de Xàtiva.
Limita amb l'Alcúdia de Crespins, Barxeta, Canals, Cerdà, Estubeny, el Genovés, la Granja de la Costera, Llocnou d'en Fenollet, Llanera de Ranes, la Llosa de Ranes, Montesa, Novetlè, Rotglà i Corberà, Torrella i Vallés (a la mateixa comarca); amb Alcàntera de Xúquer, Beneixida, Carcaixent, Càrcer, l'Ènova, Manuel, Rafelguaraf, Sellent i Castelló de la Ribera (a la comarca de la Ribera Alta); amb Anna i Énguera (a la Canal de Navarrés); amb Bellús, Benigànim, Guadasséquies i l'Olleria (a la Vall d'Albaida) i amb Simat de la Valldigna (a la comarca de la Safor).
Climatologia El clima a Xàtiva és mediterrani, encara que per la seua situació relativament allunyada de la costa i entre valls i rodejada de muntanyes, els estius són força calorosos.
miniatura|500px|center|Vista panoràmica de Xàtiva Toponímia Xàtiva (pron. local [eixàtiva]) és una de les poques ciutats valencianes que ha conservat un topònim preromà. Els ibers la van conèixer com a Saitabi, la qual cosa va derivar en llatí a Saetabi o Saetabis. En àrab va evolucionar a مَدينَة شاطِبَة (madīnat Šāṭibat) i d'ací al valencià Xàtiva. En 1707 Felip V va canviar el nom de la ciutat pel de San Felipe. Les Corts de Cadis van restituir el nom en 1811 en la forma Xátiva, que posteriorment es va adaptar a l'ortografia acadèmica castellana amb la grafia Játiva. Amb la fi del franquisme i la recuperació de l'autonomia, va tornar a canviar oficialment a la forma valenciana Xàtiva per Decret del Consell de 7 de gener de 1980.CIVIS (Sistema d'Informació Municipal de la Generalitat Valenciana)
Història L'existència de presència humana a Xàtiva data de fa més de 100.000 anys i correspon a l'home de Neanderthal, al paratge de la Cova Negra. De fet, Juan Luis Arsuaga, ha explicat recentment que els darrers neandertals que van viure a Xàtiva són també els últims membres d'eixa espècie humana, abans de la seua extinció.
Època ibèrica i romana miniatura|Moneda romana de Saetabi, del segle I aC. Dipositada al Museu de Prehistòria de València.
L'actual assentament de la ciutat i el seu nom sorgiren una mica més tard i en època ibèrica. Loppidum primitiu se situà del cim del castell cap a la cara sud; llavors rebia el nom de Saitabi, abreujat en Saiti en algunes monedes emeses per la població, que guanyà certa importància en part gràcies al comerç testimoniat amb grecs i fenicis. Després de la conquesta romana, la nova ciutat s'establí a la cara nord de la muntanya, d'on s'observa tota la plana. La Xàtiva romana adaptà el nom i el convertí en Saetabis, i en temps d'august rebé el títol dAugusta en honor del primer emperador romà, que li concedí la categoria de municipi de dret llatí. Va tenir molta importància com a nus de comunicacions. De finals de l'època romana va ser seu episcopal. El Bisbat de Sètabis (Bisbat de Xàtiva) es va perllongar en el temps fins a època musulmana, i els seus bisbes acudien als concilis de Toledo.
Època musulmana Va pertànyer inicialment al territori de Tudmir, però al segle X ja apareix dins la cora de València. Hi habitaven algunes famílies notables, com els Banu Mufawwiz (maafàrides) i els Banu Amira (nàfzides), però no se sap la importància de les aportacions exteriors (àrabs o berbers) amb relació a la població local. A la primera meitat del , el governador local fou elegit algunes vegades per la població i pel governador de Balànsiyya, i no pas designat per Còrdova. A l'inici del segle, el control a Xàtiba i a Jazira Shukar (Alzira), el tenia Amir ibn Abi-Khawxan, un berber hawwara, senyor de Santaver, que el 924 va resistir els atacs de l'exèrcit d'Abd-ar-Rahman III, però finalment va rendir Xàtiba el 929 en condicions honorables, que li van permetre organitzar els afers a Santaver.
Al , s'hi van establir els Banu Milhasn (que venien de Huelva) i els Banu Mufawwiz estaven llavors instal·lats a la propera Yanuva (L'Ènova). Caigut el califat, els amírides de Còrdova s'hi van crear un domini. L'eslau Khayran as-Saqlabí d'Almeria va proclamar a Xàtiba, el 1018, l'omeia Abd-ar-Rahman al-Murtada, però aviat els eslaus van proclamar a Xàtiba un amírida net d'Almasor, Abd-al-Aziz ibn Abd-ar-Rahman al-Mútaman (1021), que fou també proclamat a València. Els eslaus (esclavons) lluitaven entre ells, i Mujàhid de Dénia va donar suport a la revolta de Xàtiba i altres viles contra Abd al-Aziz (1041). Aquest va recuperar la població; però, a causa de la guerra, va perdre part del territori que dominava abans del 1041. El fill i successor, Abd-al-Màlik, davant les dificultats, va buscar el suport castellà que, sota Ferran I de Castella, començaven a atacar el Xarq al-Àndalus.
Al llarg del període musulmà, Xàtiva va viure una etapa d'esplendor cultural i una millora general de les seues infraestructures. Així, gran part de les seues canalitzacions d'aigua s'originaren en aquest període. Els musulmans no sols crearen la xarxa de séquies de l'Horta de Xàtiva, sinó que construïren nombrosos aljubs i canalitzaren l'aigua per a fonts públiques de la ciutat. També, gran part de les torres i de la planta actual del Castell de Xàtiva foren bastides en aquesta època. D'entre els fets culturals remarcables, cal destacar que Ibn Hzam va escriure el cèlebre llibre El collar de la coloma mentre es trobava a Xàtiva exiliat de Còrdova. Alguns xativins reeixits de l'època són Ibn Jubair o Càssim ibn Ferro. Xàtiva és considerat el bressol del paper a Europa perquè Abú Masaifa hi va establir el primer molí paperer en 1074, i són molt coneguts i valorats els seus papers.
El 1064 Yahya ibn Ismaïl al-Mamun, rei de Toledo, va intervenir i es va apoderar de Xàtiba, València i altres poblacions, i va annexionar la taifa amírida. Abu-Bakr Muhàmmad ibn Abd-al-Aziz al-Amirí, més conegut simplement com a Abu-Bakr ibn Abd-al-Aziz, que era fill d'Abd-al-Aziz ibn Abi-Àmir al-Mansur i, per tant, germà d'Abd-al-Màlik ibn Abd-al-Aziz al-Mudhàffar, fou nomenat valí pel nou sobirà toledà, fins a la mort d'aquest, el 1075. A partir d'aquest moment, se sublevà contra el nou rei de Toledo, Hixam ibn Yahya al-Qàdir, i aconseguí la independència.
El 1076, Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir de Saragossa va ocupar Tortosa i va seguir contra Dénia, que també va ocupar. Durant cinc anys, Dénia va dependre de Saragossa. Abū Ga'far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir va morir el 1081 i va deixar Dénia, Lleida i Tortosa al seu fill al-Múndir Imad-ad-Dawla, que va establir un estat anomenat taifa de Xàtiva, amb capital a l'actual Xàtiva, que havia sigut ocupada darrerament. Va ocupar Alacant, que havia caigut en mans de Múrcia (Regne de Sevilla). El 1082, es va aliar amb Berenguer Ramon II de Barcelona contra el seu germà Yússuf ibn Àhmad al-Mútaman de Saragossa, i forces aliades van assetjar Almenar, però foren derrotades pel saragossà i el comte de Barcelona fou fet presoner, encara que tot seguit alliberat. El mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar, al servei de Saragossa, va fer la guerra a l'emir de Xàtiva. El 1086, el rei Yahya al-Qàdir, de València, va atacar Xàtiva, i al-Múndir va demanar ajut als seus aliats el comte de Barcelona, el rei d'Aragó i de Pamplona, i el comte d'Urgell. Quan els catalans van avançar cap a València, els valís de Morvedre, Sogorb, Xèrica i Almenara es van declarar independents; prop de Xàtiva, al-Qadir fou derrotat i va fugir cap a València. Els catalans estaven disposats a atacar la ciutat quan Yússuf ibn Àhmad al-Mútaman de Saragossa va atacar Lleida, tot i que els aragonesos van atacar territori saragossà i li van arrabassar Montsó temporalment. L'atac saragossà a Lleida (possessió de Xàtiva) fou rebutjat principalment pels catalans.
El 1087, va morir Abd-Al·lah al-Murtada de les Balears i les illes van declarar la seua obediència a al-Múndir de Xàtiva. El 1089, l'emir de Xàtiva i els catalans van atacar València aprofitant que el cap mercenari castellà Rodrigo Díaz havia anat a Castella; però el rei castellà li va ordenar de tornar per ajudar el seu protegit, el rei de València al-Qadir, i davant dels mercenaris ben entrenats, els catalans i els seus aliats locals es van haver de retirar cap a Requena. En la campanya del 1090, els catalans i castellans es van enfrontar en la batalla de Tébar (prop dels ports de Beseit) i Berenguer Ramon II fou derrotat i va caure presoner; per ser alliberat va haver de pagar un fort rescat. El 1090, va morir al-Mundir i va repartir el seu regne: Lleida i Tortosa pel seu fill Sulayman ibn al-Múndhir Sàyyid-ad-Dawla, i Xàtiva, Dénia i les Balears per a Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla (Mobaxer Nasir al-Dawla). Els saragossans van ocupar llavors Lleida, mentre els valencians van avançar cap al sud i van ocupar Elx i el castell de Polop. Els Banu Batir exerciren la seua tutela sobre el poder reial. El poder efectiu estava en mans d'un personatge anomenat Ibn Munqidh quan, el 1091/1092, l'almoràvit Yússuf ibn Taixfín, que havia ocupat Almeria, va entrar a Múrcia, Xàtiva i finalment Dénia, que va ocupar fàcilment. Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla va fugir a les Balears i la taifa de Xàtiva o Dénia es va acabar. Xàtiva va servir poc després de base per defensar València del Cid i milers de voluntaris van ser reclutats a Xàtiba, però aquest exèrcit no va poder impedir la caiguda de València en mans de Rodrigo Díaz. Una vegada amo de València, el Cid va atacar Xàtiba diverses vegades, així com altres poblacions; l'exèrcit almoràvit fou derrotat i es va haver de refugiar a Xàtiba. Un general almoràvit, de nom Ali al-Hajj, fou designat per fer front al Cid i va agafar Xàtiba com a base. Els almoràvits no van reeixir fins al 1102. Llavors, l'emir Abu Ishaq Ibrahim ibn Yússuf ibn Taixfín, fill del gran emir, nomenat governador del Shark al-Andalus, va establir residència a Xàtiba, que va arribar llavors a la seua època més brillant. El 1117 va fer renovar les fortificacions de la ciutat.