Ban Non Wat (en tai: แหล่งโบราณคดีบ้านโนนวัด) és un poble de Tailàndia, a Amphoe de Non Sung, a la Província de Nakhon Ratchasima, a prop de la petita ciutat de Phimai. Ha estat excavat des del 2002. La seqüència cultural abasta 11 fases prehistòriques, que inclouen 640 enterraments. El jaciment ha estat habitat constantment, i en l'actual Ban Non Wat el llogaret ocupat es troba més a prop del riu Mun.
Les excavacions demostren que l'àrea fou ocupada durant el neolític, l'edat del bronze i del ferro. Aquesta seqüència única ha estat provada per 76 datacions per radiocarboni tractades amb anàlisis bayesianes. El sòl de la zona de Ban Non Wat pot desplaçar les anàlisis bayesianes. Aquestes mostren que l'assentament neolític inicial va tenir lloc en el segle XVII abans de la nostra era, mentre que l'edat del bronze començà a la fi del segle XI ae. La transició a l'edat del ferro va succeir al voltant del 420 ae.
A causa dels desacords sobre la datació i l'entorn de Ban Non Wat, Joyce White plantejà qüestions relatives al significat dels objectes arqueològics de les excavacions. Pensa que no es van prendre precaucions durant el procés de recopilació de datacions per al jaciment, per això els resultats de les datacions no són pas fiables.
Les excavacions han estat dirigides per Charles Higham, i Nigel Chang; i són finançades en part per l'Institut Earthwatch.
Neolític miniatura|Excavació La fase neolítica de Ban Non Wat presenta indicis d'ocupació humana, però no pas de metal·lúrgia. El neolític es divideix en una fase antiga i una altra de tardana. Els enterraments més antics són una sèrie de sepultures amb cadàvers flexionats que es creu que representen a caçadors-recol·lectors. Coincideixen en part amb els primers assentaments neolítics de conreadors d'arròs que també criaven porcs, caçaven gran varietat d'animals, pescaven i recollien marisc. Li va seguir un neolític tardà. Els enterraments d'aquest període solien acompanyar-se d'atuells de ceràmica simplement decorats amb un aixovar funerari mínim. A més a més de la ceràmica, s'hi han trobat aixes de pedra, petxines i restes d'animals. El 2022, uns investigadors de la Universitat d'Exeter, de la d'Oxford i de la de Cardiff reavaluaren la domesticació del pollastre. Durant el projecte de recerca s'examinaren restes de pollastres trobats en més de 600 jaciments de 89 estats. Les restes de 23 dels quals es consideraven els pollastres més antics trobats a Euràsia occidental i el nord-oest d'Àfrica es van sotmetre a una datació per radiocarboni. Julia Best, de la Universitat de Cardiff, declarà: "És la primera volta que s'empra la datació per radiocarboni a aquesta escala per a determinar la importància dels pollastres en les societats primitives. Els resultats demostren la necessitat de datar directament els primers espècimens proposats, perquè ens permet tenir la imatge més clara fins ara de les nostres primeres interaccions amb els pollastres". Els ossos més antics d'un pollastre domèstic conegut procedeixen de Ban Non Wat, i daten d'entre els 1650 i 1250 abans de la nostra era.
Edat del bronze miniatura|Enterrament de Ban Non Wat El descobriment d'uns enterraments de principis de l'edat del bronze extraordinàriament rics il·lustra els profunds canvis culturals que es produïren amb l'arribada de la metal·lúrgia del coure. L'edat del bronze de Ban Non Wat s'ha dividit en cinc fases. La fase 1 es va donar entre el 1050 i el 1000 abans de la nostra era i consta de set enterraments. Uns braçalets i collarets de petxina, així com una destral de coure, són exemples d'alguns objectes trobats en els enterraments de la fase 1. La quantitat d'objectes en les tombes de la fase 2 augmenta dràsticament. En comparança amb el neolític, la quantitat d'objectes funeraris trobats en els enterraments augmenta enormement, ja que l'ornamentació personal s'ha convertit en una pràctica més comuna. Embolicar els cossos i ficar-los en taüts de fusta era una pràctica comuna en l'edat del bronze. N'hi ha, però, més variabilitat en els contextos funeraris de la fi de l'edat del bronze i primeria de l'edat del ferro.
La fase 2 succeeix entre els anys 1000 i 850 abans de la nostra era. Aquests enterraments mostren més riquesa en els seus aixovars: destrals de coure, turmelleres, anells, collarets de grans de petxina, cinyells i arracades.
La fase 3 pertany als anys 850 i 800 abans de la nostra era. Es continua la pràctica dels enterraments rics amb molts dipòsits funeraris i molts dels mateixos objectes dels enterraments de les fases 1 i 2. Però són únics perquè estan orientats cap al nord-est o el sud-oest, mentre que altres enterraments de l'edat del bronze de Ban Non Wat estan la majoria cap al nord o el sud. Aquesta fase és la darrera amb enterraments rics.
La fase 4 es donà entre els anys 800 i 700 ae. Hi ha 162 enterraments a Ban Non Wat que daten d'aquesta fase. És quan la població se soterra en grups específics; no hi ha, però, dades que expliquen el que aquests grups representen. La fase 4 també marca la dràstica disminució de dipòsits funeraris com s'havia vist abans en les fases 1-3.
La fase 5 va existir entre el 700 i el 420 ae. No hi ha una data clara per al final de l'edat del bronze i el començament de l'edat del ferro a Ban Non Wat. Molts dels enterraments d'aquesta fase es basen en la presència de dipòsits funeraris de bronze en lloc de ferro, i en el principi de la superposició d'estrats. S'hi continua amb la pràctica de disminuir els dipòsits funeraris com ocorre en la fase 4. miniatura|Sepultura d'un gos a Ban Non Wat Un exemple de sepultura única de Ban Senar Wat és la d'un gos amb dos bols, que els arqueòlegs pensen que eren per al menjar i l'aigua en l'altre món.
Edat del ferro Amb l'edat del ferro, una nova gamma d'ornaments exòtics acompanyava els morts, entre ells la cornalina, l'àgata i el vidre. Més endavant, el jaciment es va envoltar de bancs i dos fossats, i això suposà una xarxa de l'aigua del riu adjacent al voltant del jaciment. Sembla que els arrossars que envolten el poblat foren irrigats fa milers d'anys, i la datació preliminar ha donat suport a aquesta teoria. En contrast amb l'edat del bronze, l'edat del ferro va donar prou menys dipòsits funeraris.
Els enterraments de l'edat del ferro a Ban Non Wat es divideixen en dues fases. El contingut dels enterraments de la fase 1 és molt semblant al dels enterraments de la fase 5 de l'edat del bronze, i sovint la presència d'objectes de ferro és l'únic factor distintiu entre tots dos. Els enterraments de la fase 2 es caracteritzen sovint per la presència de ceràmica negra d'estil de Phimai, a més a més d'objectes de ferro i d'exòtics. Tanmateix, la quantitat de dipòsits funeraris continua sent molt reduïda en comparança amb alguns enterraments de l'edat del bronze.
Proves del treball del metall Tot i que les excavacions a Ban Non Wat se centren sobretot en els enterraments, altres de més recents demostren que els habitants de Ban Non Wat probablement fabricaven els seus propis metalls. Els arqueòlegs hi van descobrir una dotzena de llocs de treball que daten de l'edat del ferro.
Complicacions El jaciment de Ban Non Wat ha acumulat importants dubtes que concerneixen alguns resultats, incloent-hi l'anàlisi bayesiana, així com la importància dels aixovars funeraris i el seu significat. També es discuteix la importància dels aixovars funeraris de bronze; pel fet que la introducció del metall va tenir una construcció social significativament diferent en comparança amb altres cultures. A més, el sòl de la zona té una major acidesa a causa de l'entorn, la qual cosa pot interferir tant en les excavacions com en les anàlisis científiques.
El jaciment ha estat contínuament ocupat des de l'edat del bronze, durant el neolític podria haver estat menys densament poblat i haver estat utilitzat com a lloc d'ocupació estacional fins a l'edat del bronze.
Referències
Categoria:Jaciments arqueològics de Tailàndia