La Guineueta Vella fou un nucli de cases baixes —moltes d'elles d'autoconstrucció— sorgit a partir de la dècada de 1910 al voltant de l'antic Mas de la Guineueta, als vessants de la serra de Collserola, dins l'actual districte de Nou Barris de Barcelona. Des de la reorganització urbanística de la segona meitat del segle XX, el seu territori forma part principalment del barri de Canyelles.
Ubicació El sector ocupava terrenys situats al nord del terme històric de Sant Andreu de Palomar, prop de diverses rieres tributàries del riu Besòs i als contraforts de Collserola, en una zona que fins al segle XIX havia estat eminentment rural.
La Masia de Can Guineueta El nom del nucli deriva de Can Guineueta, una masia del segle XVIII propietat de la família Gaig, situada prop de la riera homònima i envoltada de camps de conreu. L'edifici fou enderrocat a inicis dels anys setanta, però la denominació es mantingué per identificar el conjunt d'habitatges que s'hi havien anat construint.
Amb la construcció de l'actual barri de la Guineueta, molts veïns i veïnes identifiquen per error com a Masia de la Guineueta la Masia Can Carreres. Aquesta està situada al Parc Central de Nou Barris i és l'única masia que es conserva actualment, motiu pel qual es confon l'origen del barri i s'associa amb la Masia Can Carreres.
Context històric Fins al segle XIX, Sant Andreu era essencialment un territori agrícola i forestal, una extensió de camps regats pel Rec Comtal, el principal sistema hidràulic del pla de Barcelona que proveïa d'aigua cultius i indústries. El territori estava travessat per diversos torrents i rieres, entre els quals destacava la riera de Sant Andreu, canalitzada mitjançant un dic de pedra fins al Rec Comtal, i que servia tant per al regadiu com per al drenatge natural de la zona.
El paisatge estava dominat per la vegetació mediterrània: garrofers, alzines, oliveres, vinyes i pinedes, i matolls com la ginesta o el llistó, que configuraven un entorn agrícola i forestal divers. La caça era una pràctica documentada, especialment de conills i aus, i complementava l'economia local basada en l'agricultura de subsistència i petits cultius comercials.
Les masies eren abundants i constituïen nuclis de vida social i econòmica al territori. Entre elles, destaca Can Guineueta, que ocupava aproximadament tres hectàrees del que avui és el barri de Canyelles i fou la Masia central de la Guineueta Vella. Altres masies com Can Carreres, Can Quintana o Can Peguera, situades als barris del voltant, completaven la xarxa rural, amb horts, corrals i petites explotacions agrícoles. Aquestes masies no només eren llocs de residència, sinó que també organitzaven i gestionaven el paisatge agrícola i les rieres que travessaven la zona.
Durant el segle XIX, amb l'augment de la població i la proximitat a Barcelona, algunes de les masies van començar a adaptar-se a la urbanització incipient, amb petits magatzems i activitats complementàries, tot i que la major part del territori va mantenir un caràcter rural fins a mitjans del segle XX. Aquest entorn històric agrícola i forestal constitueix la base sobre la qual es desenvolupà posteriorment el barri urbà de la Guineueta, amb les transformacions urbanístiques del Pla Parcial de 1956 i la creació del Parc Central de Nou Barris.
Formació del nucli urbà Sant Andreu fou annexionat a Barcelona el 20 d'abril de 1897, convertint-se en el districte IX de la ciutat. Aquesta incorporació va suposar la integració administrativa dins del conjunt metropolità, tot i que molts barris de l'antiga vila, com la Guineueta, mantenien encara una organització rural dispersa, amb petites finques, hortes i vinyes.
Després de la Guerra Civil espanyola (1936‑1939), Barcelona va experimentar un fort creixement demogràfic provocat principalment per la immigració procedent d'altres regions de l'Estat, especialment Catalunya interior i Andalusia. Aquest flux migratori va generar una pressió notable sobre l'habitatge i els serveis urbans, provocant una escassetat crònica de vivendes i el sorgiment de barraques i assentaments precaris a diverses zones del nord de la ciutat.
En aquest context, es va publicar el Pla Parcial de la Guineueta (1956), que preveia la urbanització d'unes 23 hectàrees de vinyes, hortes i rieres ocupades per aproximadament un centenar de finques. El projecte contemplava la construcció de blocs residencials amb l'objectiu de donar resposta a la creixent demanda d'habitatge i regularitzar l'espai ocupat fins aleshores de manera dispersa i informal. Aquesta urbanització va transformar radicalment el paisatge agrícola tradicional, substituint camps i vinyes per una trama d'edificis plurifamiliars, carrers i places ordenades, establint la base del nucli urbà que avui coneixem com a barri de la Guineueta.
Transformació urbana i reivindicacions veïnals La construcció del nou barri de la Guineueta suposà una transformació profunda del paisatge agrícola tradicional. Les vinyes i horts desaparegueren i, entre els blocs d'habitatges construïts, quedaren espais erms i erosionats on s'acumulaven fang i deixalles. Durant els primers anys, la manca de serveis bàsics —aigua corrent, clavegueram, electricitat— i d'equipaments públics essencials, com escoles, centres sanitaris o transport col·lectiu, era molt notable, fet que dificultava la vida quotidiana dels veïns.
A partir de la dècada de 1960, les mobilitzacions veïnals van jugar un paper clau en la millora de les condicions del barri. Aquestes reivindicacions van aconseguir progressivament la implantació d'infraestructures bàsiques, l'obertura de centres educatius i sanitaris, la creació de xarxes de transport públic i la consolidació d'una xarxa comercial i de mercats locals que milloraren significativament la qualitat de vida dels residents. Les associacions veïnals esdevingueren un instrument fonamental de participació i organització comunitària, posant de manifest la necessitat de planificació urbana amb criteris socials i sostenibles.
El 1974, el sector comptava amb 288 habitatges i 1.210 habitants. L'1 de gener de 2018, la població del barri de Canyelles —que integra l'antic àmbit de la Guineueta Vella— ascendia a 15.231 persones, reflectint la transformació demogràfica i urbana que ha experimentat la zona al llarg de cinc dècades.
Patrimoni desaparegut Can Guineueta, masia del segle XVIII, enderrocada a inicis dels anys setanta. Antigues vinyes i camps de conreu vinculats al sistema del Rec Comtal. L'antic aqüeducte del barri de la Guineueta Vella, part del sistema històric que portava aigua a Barcelona, va deixar de funcionar fa dècades i la majoria dels seus trams van ser destruïts o enterrats durant la urbanització del barri a partir dels anys 1950-1960. Només alguns fragments es conserven actualment, principalment dins del Parc Central de Nou Barris, on es poden veure arcs de pedra que recorden l'antiga infraestructura. Tot i que l'aqüeducte ja no és funcional, aquests restes constitueixen un testimoni del patrimoni hidràulic i de la transformació urbana del barri.
Bibliografia
Grau, Marta; Sànchez, Jordi. Nou Barris desaparegut. Edicions Efadós. Doria, Sergi. La Guineueta. Un barri de Catalunya. Col·lecció Els Barris d'ADIGSA. Nordenhök, Jens; Hermanson, Jean. Spaniens sol är också vår. Gidlunds Verlag. Fernández Valentí, Ricard. Así era Nou Barris. Editorial Temporae. Arxiu Històric de Roquetes: revistes núm. 73 i 75; L'aigua a Nou Barris; L'ensenyament a Nou Barris (1933–1990). Barcelona en hores d'oficina (26 de novembre de 2012). «Mejor que el mejor Palacio que haya en el mundo».
Vegeu també Canyelles Nou Barris Sant Andreu de Palomar Rec Comtal
Categoria:Geografia de Nou Barris