El mètode d'interlingua comprèn regles de selecció de paraules internacionals, la seva forma, significat, així com la selecció d'afixos (prefixos i sufixos) i la formació de noves paraules. Va ser elaborat per la International Auxiliary Language Association (IALA) i utilitzat per confeccionar l'interlingua de la IALA. Contemporàniament ha estat aplicat per elaborar l'interslau, una nova llengua construïda basada en les llengües eslaves.
Història La metodologia de l'interlingua va ser descrita al Diccionari Interlingua-Anglès sota la redacció d'Alexander Gode, publicat el 1951. És difícil adscriure de manera inequívoca l'autoria de la metodologia. Probablement va ser desenvolupada per molts científics, treballadors i col·laboradors de la IALA. En el prefaci del Diccionari, Gode esmenta dues persones com la gent que va posar els fonaments del mètode. Aquests són E. Clark Stillman i André Martinet. Moltes altres persones esmentades per Gode van participar en el desenvolupament del Diccionari. En l'últim període de treball de la IALA, aquesta va ser dirigida per Gode i ell mateix va redactar el Diccionari.
Introducció En l'interlingua de la IALA, hi ha cinc llengües font o anomenades llengües de control, que determinen si una certa paraula és una paraula en interlingua. Aquestes són: anglès, espanyol, portuguès, francès i italià. L'espanyol i el portuguès, a causa de la seva similitud, són tractats com una sola llengua ("ibèric"). Aquestes cinc llengües també van ser utilitzades per definir la gramàtica de l'interlingua.
L'alemany i el rus s'utilitzen com a font secundària per a l'interlingua. Si no hi ha consens entre almenys tres de les cinc llengües de control (espanyol i portuguès comptats com una), i només dues llengües de control estan d'acord, l'alemany o el rus poden actuar com a tercera.
En els pocs casos en què fins i tot aquest procés no resulta en cap paraula elegible, es manllevava originalment la paraula en qüestió del llatí, la llengua de la ciència antiga. En l'interlingua actual, les derivacions d'altres combinacions de llengües romàniques són més comunes, tot i que algunes paraules del llatí continuen estant en ús popular.
Quan s'ha determinat que una certa paraula és elegible per a la inclusió en el vocabulari de l'interlingua, la forma de la paraula encara és desconeguda: només es té la col·lecció de les variants nacionals de la paraula. El procés de determinar la forma exacta que la paraula assumeix en interlingua s'anomena prototipatge; l'interlingua utilitza formes prototípiques de les paraules.
Exactament el mateix procediment es va aplicar per als prefixos i sufixos.
Vocabulari Introducció La regla de tres és una de les regles més importants en la metòdica de derivació de paraules internacionals en el vocabulari de l'interlingua de la IALA. Aquesta regla defineix l'elegibilitat d'una paraula per al vocabulari, determinant si la considerem "internacional" (i, per tant, interlingua correcta) o no: una paraula és elegible si apareix en almenys 3 llengües de control (espanyol i portuguès comptats com una) en una forma i amb un significat corresponent. L'alemany i/o el rus poden substituir-ne una de les tres.
La regla de tres no defineix la forma de la paraula; això es determina pels anomenats prototips.
Elegibilitat Una paraula s'accepta en el vocabulari de l'interlingua si les seves variacions amb significats corresponents — apareixen en tres de les quatre entitats lingüístiques següents: anglès "ibèric" (i.e., espanyol i/o portuguès) francès italià, o apareixen en dues de les quatre entitats lingüístiques esmentades i en una de les següents dues llengües de control adjuntes: alemany rus. Durant la recerca de vocabulari, no ens restringim al lèxic contemporani. Per exemple, el verb francès tuer (= matar) no mostra cap parentiu amb l'italià uccidere, però hi havia un verb occire en francès antic. De manera similar, occider en espanyol és matar, però el verb antic ha sobreviscut parcialment en el participi occiso.
Les paraules no necessàriament han d'existir en les llengües font de fet. N'hi ha prou que existeixin potencialment. Per exemple, un estudiant d'anglès que conegui paraules com visible, visibility, versatile, versatility, pot sorprendre's que proximity no tingui una forma corresponent *proxime o *proximous. *proxime existeix en anglès potencialment, perquè en anglès existeix proximity. Aquesta existència potencial es considera suficient sempre que la paraula hipotètica existeixi en almenys una llengua de control (en aquest cas, per exemple, prossimo en italià).
El mateix raonament s'aplica quan la paraula "bàsica" és plenament internacional, mentre que la paraula derivada existeix només potencialment.
Un contraexemple pot ser arachnophobia. Arachnophobia apareix en totes les llengües de control i, per tant, sembla ser interlingua correcta. Aleshores *arachna (= aranya) existeix en totes les llengües de control potencialment, però no existeix en cap de les llengües de fet. Per tant, *arachna no sembla ser un bon candidat per a l'interlingua i no es troba en els diccionaris d'interlingua.
El principi de sèries derivatives completes Una altra regla molt important durant el desenvolupament de l'IED va ser el principi de sèries derivatives completes. El principi diu que si constatem que una paraula en una sèrie de derivació és internacional, totes les paraules de la sèrie són interlingua correcta, fins i tot si no són plenament internacionals. Això significa totes les paraules derivades de la paraula internacional, així com totes les paraules precedents.
Un exemple pot ser la paraula marin. Si constatem que marin satisfà les condicions d'elegibilitat, totes les paraules de la cadena: mar –> marin –> submarin, marinero
són interlingua correcta fins i tot si no són plenament internacionals.
No totes les paraules cognates pertanyen a la mateixa sèrie de derivació. Per exemple, marina (= flota) pertany a una altra sèrie de derivació perquè el significat de marina no pot ser deduït del significat de marin més el sufix -a. Marina constitueix una família separada de paraules.
A més, l'ús d'aquest principi va ser restringit durant el desenvolupament del diccionari en exigir que cada paraula aparegués en almenys 1 llengua font.
El principi de sèries completes va causar que molts sinònims fossin inclosos en el diccionari al costat d'altres paraules, fins i tot si no eren plenament internacionals. Alguns exemples són: vindicar al costat de vengiar iride al costat de iris.
Prototipatge A l'interlingua s'introdueixen els anomenats prototips. Un prototip és l'ascendent comú històric o teòric més recent de les paraules de les llengües de control, però ha de satisfer alguns requisits. Sobretot, ha d'estar lliure de totes les característiques nacionals típiques només de la llengua d'origen.
Per exemple, el prototip de l'anglès statistics i el francès statistique ha d'estar lliure de trets característics només de l'anglès i el francès, i ha de posseir una forma de la qual l'anglès statistics i el francès statistique siguin només desviacions del prototip que porten trets originats en el desenvolupament històric d'aquestes llengües.
Els prototips són usualment iguals a formes del llatí vulgar, però no són idèntics. Per exemple, el prototip de l'espanyol tierra, el francès terre, el portuguès i l'italià terra és terra. El diftong ie és només una forma característica de l'espanyol, mentre que la terminació -e és només una forma característica del francès. Terra sembla ser una paraula llatina, italiana i portuguesa, però no ho és. Si el diftong ie fos també un tret del francès i l'italià, el prototip seria *tierra, no terra.
A més, un prototip ha de ser conforme a les paraules derivades. Per exemple, si no tinguéssim en compte les paraules derivades, el prototip del francès temps, l'espanyol tiempo, el portuguès i l'italià tempo seria *tempus, o (excloent el francès), *tempo. Però l'adjectiu en les llengües de control és temporal (o les seves variants). Per tant, el prototip buscat és tempore. El prototip tempore amb el sufix -al dóna temporal.
Un altre exemple és corde. El prototip de l'italià cuore, l'espanyol corazón, el portuguès coração, cor, i el francès cœur no és *core, el qual correspondria a cor, coris del llatí vulgar (al contrari de cor, cordis del llatí clàssic), sinó corde, perquè l'adjectiu que apareix en les llengües de control és cordial. Per tant, corde -> cordial.
Significat La sola existència de paraules cognates en les llengües de control no és suficient per introduir una paraula a l'interlingua. Un exemple són l'italià piangere, l'espanyol plañir, el francès plaindre i (arcaic i dialectal) l'anglès to plain. Totes provenen del llatí plangere, però el seu significat va evolucionar i avui dia totes signifiquen coses diferents. Per tant, planger no es troba al Diccionari d'interlingua. Més exactament, es pot trobar planger al Diccionari, però no té cap significat assignat. En canvi, la variant reflexiva d'aquest verb: planger se és bona interlingua perquè té el mateix significat en totes les llengües romàniques de control i, per tant, es troba al Diccionari.
Afixos Introducció Exactament el mateix mètode que es va aplicar al vocabulari, també es va aplicar als prefixos i sufixos. A l'interlingua es van incloure prototips de sufixos i prefixos de les llengües de control. Un exemple és el sufix -ale, descendent del llatí -alis. La forma completa d'aquest sufix es conserva exclusivament en italià. En totes les altres llengües font se simplifica a -al. Aleshores, el prototip és -al.
Un exemple més complex és el sufix llatí paral·lel -ilis. Aquí, de nou, només l'italià conserva la -e final. Generalment, en les llengües de control aquest sufix es divideix en dos sufixos: ang. civil contra agile, fr. civil c. agile, esp. civil c. agil, it. civile c. agile.
Per tant, a l'interlingua s'inclouen dos prototips: -il i -ile. Efectivament, serveixen per distingir entre paraules accentuades a l'última síl·laba (-il) i paraules accentuades a l'antepenúltima síl·laba (-ile). Un paper similar el juga la -e final després de r i n. Exemples: autombile contra infantl, rdine c. asinn, rbore c. professr.
Sufixos d'infinitius de verbs Els sufixos llatins d'infinitius -are, -ere, -ire es conserven plenament només en italià. En totes les altres llengües de control se simplifiquen: fr. -er, -re, -ir, esp. i por. -ar, -er, -ir. Aleshores, els prototips són -ar, -er, -ir.
Com que el prototip -er està en les llengües de control de fet dividit en dues variants: -er i -ere/-re, hi havia una possibilitat teòrica d'introduir a l'interlingua dos prototips: -er i -ere, els quals servirien efectivament per distingir l'accent i l'etimologia de les paraules, de manera similar als sufixos -il i -ile, però el Diccionari no fa tal distinció.
Formació de paraules La derivació de noves paraules en interlingua és un procés que defineix una nova paraula per a l'ús en interlingua. Al Diccionari original només es van incloure paraules que apareixen de fet en almenys una de les llengües de control, però tots els usuaris d'interlingua estan habilitats per usar les regles per crear les seves pròpies paraules sempre que els prefixos i sufixos s'utilitzin lògicament i les noves paraules siguin útils. Com que el procés de fer-ho és més o menys objectiu, no hi ha paraules amb sanció oficial en interlingua; el procés de derivació es manté per si mateix.
Per exemple, podem crear noves paraules com: jada -> jadificar = formar alguna cosa en una forma similar al jade, pluralista -> pluralistic. Podríem anar més lluny i crear paraules com: jadificar -> jadification, jadification -> jadificational, pluralistic -> pluralisticitate, però la seva utilitat és discutible.
Paraules manllevades Paraules manllevades de llengües planificades anteriors