La Guerra romano-sassànida del 421-422 va enfrontar a l'Imperi Romà d'Orient amb l'Imperi Sassànida. El casus belli va ser la persecució dels cristians pel rei sassànida Vararanes V, davant els atacs cristians als temples zoroastrians;"...el 419 o 420 una sèrie d'atacs cristians contra temples de foc mags va provocar una persecució salvatge dels cristians per part del govern sassànida, que al seu torn va conduir a una guerra entre els dos imperis el 421-422. Els incidents que van provocar la persecució es descriuen a les actes dels màrtirs cristians perses conservades en siríac i en un relat corresponent a Teodoret. La resposta inicial del rei persa va ser sorprenentment indulgent. En sentir que el bisbe Abda d'Hormizd-Ardashir, o un dels seus sacerdots, havia destruït un temple, el va enviar a buscar, es va queixar "en un llenguatge moderat" i li va ordenar que reconstruís el temple... Quan l'asceta Narsai va ser arrestat per destruir un temple, el rei fins i tot va oferir deixar l'assumpte si Narsai simplement negava haver comès l'acte. Abda es va negar a reconstruir el temple i Narsai es va negar a renunciar a la seva acció. Per la seva tossuderia, tots dos van ser executats. En aquest punt, el rei va esgotar la seva paciència i va iniciar una persecució general contra l'església.."There is no crime for those who have Christ: religious violence in the Christian Roman empire, University of California Press, 2005, pg. 196 l'Emperador Romà d'Orient Teodosi II va declarar la guerra i va obtenir algunes victòries, però al final, les dues potències van signar la pau que mantenia l'statu quo anterior.
Antecedents L'any 421, Vararanes V va succeir al seu pare Isdigerdes I, que poc abans de ser assassinat, havia desencadenat una persecució dels cristians com a represàlia pels atacs contra Temples zoroastrians. Bahram va continuar aquesta persecució, en la qual molts van morir. Entre ells estava Joan Intercisus, un conseller polític d'Isdigerdes, que s'havia convertit al Zoroastrisme però després havia tornat al Cristianisme.
Els cristians perseguits van fugir a territori romà i van ser rebuts pel patriarca de Constantinoble, Àtic, que va informar a l'emperador de la persecució. Teodosi II, profundament influït per la seva germana Pulquèria, estava cada vegada més centrat en qüestions doctrinals i religioses.
La relació romano-sassànida, en aquell moment, no era especialment fluida. Els perses havien contractat a alguns buscadors d'or romans, però ara es negaven a retornar-los; a més, es van apoderar de les propietats dels mercaders romans.
Per aquestes raons, quan els ambaixadors perses van arribar a la cort romana a exigir el retorn dels fugitius, Teodosi va optar per trencar la pau i declarar la guerra.
Conflicte Ardabur fou nomenat magister militum per Orientem i per tant comandant en cap de l'exèrcit a la frontera oriental. Ardabur necessitava reunir moltes tropes per a la seva campanya, per la qual cosa Teodosi va autoritzar alguns ostrogots de la Pannònia a instal·lar-se a la Tràcia per a defensar la província dels huns mentre que les tropes romanes tràcies van ser enviades a l'est. A la llarga aquesta decisió portarà a conflictes entre els ostrogots pannonis i els ostrogots prèviament assentats a la Tràcia, que acabaran sent unificats sota el comandament de Teodoric l'Amal, un cop derrotat el cabdill dels ostrogots tracis Teodoric Estrabó.
Ardabur va enviar Anatoli a l'Armènia persa, on es va unir als rebels, mentre Ardabur entrava a territori persa i devastava Arzanene. El general de l'Exèrcit sassànida, Narses, es va enfrontar a Ardabur en batalla, però va ser derrotat i obligat a retirar-se. Narses planejava atacar Mesopotàmia, una província romana que havia quedat sense vigilància, i es va desplaçar allí, però va ser interceptat pels romans.
Quan va rebre reforços ArdaburEntre els soldats enllistats hi trobem una unitat on hi figurava, Marcià, futur emperador l'any 450, qui, va caure malalt a Lícia i no vap articipar a la guerra (Teòfanes el Confessor, AM 5943). va assetjar la fortalesa de Nísibis. Vararanes va buscar el suport dels Àrabs Làkhmides d'Al-Mundhir I d'Hira, però aquests van ser dispersats pels romans. Mentrestant, el Rei dels Huns, Rues, atacava les diòcesis de la Dàcia i Tràcia i amenaçava Constantinoble; al mateix temps, un gran exèrcit persa es dirigia a Nísibis. Per a evitar mantenir dos fronts oberts, Teodosi va fer tornar a Ardabur.
Setge de Teodosiòpolis Segons una font eclesiàstica romana,Teodoret de Cir, V.37.6-10. els sassànides van assetjar Teodosiòpolis durant 30 dies, utilitzant màquines de setge (anomenades hel·lèpolis en les fonts). Segons aquesta font, els romans no van tractar d'ajudar als assetjats, però els sassànides van ser convençuts d'aixecar el setge quan el bisbe de la ciutat, Eunomi, va fer que un foner, dit així per Tomàs l'Apòstol, matés a un rei menor de l'exèrcit sassànida.
Malgrat que la qüestió religiosa és evident en el relat, el passatge és important ja que informa d'un setge fallit sassànida a Teodosiòpolis. Aquesta ubicació podria ser Teodosiòpolis d'Armènia, i en aquest cas el setge ha de datar-se en 421, mentre Narses estava a Mesopotàmia, o Teodosiòpolis a l'Osroene, i en aquest cas l'atac hauria tingut lloc després de la retirada romana de Nisibis.Dodgeon, p. 258, n. 50.
Tractat de pau El tractat de pau que va posar fi a la guerra (422) va ser negociat pel magister officiorum Heli, que va restablir la situació anterior a la guerra (statu quo ante bellum). Totes dues parts van acordar rebutjar als desertors àrabs de l'altra part,Malchus, fragment 1.4-7. així com per a garantir la llibertat religiosa en els seus territoris.Chr. Arb., 16.
Es conta que Acaci, bisbe d'Amida, havia fet fondre l'or i la plata de la seva església per a comprar a 7.000 captius perses que havien acabat com a esclaus a mans romanes a conseqüència de la guerra i als qui després va enviar de tornada en llibertat a la seva pàtria, com un gest de generositat cristiana als perseguidors perses.Edward Gibbon, The Decline and Fall of the Roman Empire, (The Modern Library, 1932), chap. XXXII., p. 1179 Si la història és certa, observa Gibbon, això haurà facilitat la signatura de la pau.
Referències
Bibliografia Stephen Williams, Gerard Friell, The Rome that did not fall: the survival of the East in the fifth century, Routledge, 1999, , p. 31. Warren T. Treadgold, A History of the Byzantine State and Society, Stanford University Press, 1997, , p. 90. Michael Gaddis, There is no crime for those who have Christ. Religious violence in the Christian Roman empire, University of Califòrnia Press, 2005, , pgs. 196-197
El relat més complet de la guerra ens el dona Sòcrates Escolàstic, Història Eclesiàstica VII. 18, però alguns passatges són inclosos per Teodoret de Cir a la seva Història Eclesiàstica. Les traduccions a l'anglès d'aquestes seccions estan presents en: Michael H. Dodgeon, Samuel N. C. Lieu, Geoffrey Greatrex, The Roman eastern frontier and the Persian Wars, Part 2, CRC Press, 2002, , p. 38-41.
Categoria:Guerres de religió Categoria:Guerres romano-perses Categoria:Articles amb traduccions sense revisar Categoria:Guerres del segle V